Final d’etapa, canvi de cicle. Adéu Tatanet!

Aquests darrers dieshem estat de canvis, de comiats, de tancaments de mudances… Hem tancat una etapa: la primera gran etapa del Max, la primera gran etapa que hem viscut com a família. Hem deixat el barri que ens ha acollit tots aquests anys, la bona gent que hi hem anat fent, la casa que ha vist néixer els nostres fills… i hem deixat el Tatanet.

El Tatanet, aquest projecte que hem vist renéixer, que ens ha vist créixer i al qual hem dedicat temps, esforços i il·lusió per consolidar. Aquesta gran porta d’entrada que ha estat per nosaltres al món de l’educació lliure i de l’acompanyament respectuós. El Tatanet, aquella incertesa inicial que avui és un projecte sòlid, que es consolida dia rere dia, que s’afirma i que ens reafirma. Aquest Tatanet és, precisament, el que nosaltres deixem.

Foto de Nikoline Nik

El lloc de l’educació (lliure) no és un lloc fàcil. És un lloc d’incertesa, de trobades múltiples, de diàlegs, de preguntes. És un lloc d’enriquiment, però també de renúncies, d’interrogants. Un lloc que es construeix i que(ens) deconstrueix. Però per ocupar i habitar el lloc de l’educació cal emprendre, sobretot, un acte de confiança.

L’escoleta és, probablement, el primer lloc més enllà del cercle familiar on deixem la nostra criatura. I això, com a p/mares, és un pas difícil i, sovint, dolorós. Per això quan entrem en el món de l’educació fem un gran acte de confiança: confiança capa a aquells a qui deixem les nostres criatures; confiança cap al projecte que les acull; confiança en la seva filosofia, en la seva mirada, en el seu acompanyament. Com a p/mares hem de cedir un lloc que fins ara estava ocupat únicament per nosaltres, hem de concedir espai per a nous referents. I això, evidentment, implica una renúncia a la qual hem d’estar disposats. Però aquesta renúncia no és en va i, si sabem aprofitar-ho ens vindrà retornat en escreix: l’escoleta no només serà un espai de creixement per a la nostra criatura, sinó que ho serà també per a nosaltres que, inevitablement, com a família, formem part d’aquest ric procés educatiu. Si ho permetem, si hi consentim, serem acompanyats en aquest complex camí que és la criança i l’acompanyament als nostres fills i nosaltres també creixerem, no només com a família sinó com a individus.

Foto de Nikoline Nik

Deia, que l’educació (lliure) és un acte de confiança: confiança cap a les criatures, confiança cap a aquells que les acompanyen, confiança en el projecte que les acull. Però la confiança, tot i que de vegades comença sent només un acte de fe, de vegades te l’han de despertar. I us asseguro que els acompanyants del Tatanet, l’Axel, la Sílvia i l’Anika, no només han estat capaços de despertar-nos-la, sinó que l’han renovat dia a dia, amb cada nova intervenció, amb cada presència, amb cada silenci, amb cada abraçada, amb cada límit que amorosament ens han posat.

Entrar al món de l’educació lliure de vegades és una decisió difícil. És incert i en ocasions tens la sensació de navegar a contracorrent. Però un cop ets dins, és difícil sortir-ne: ja no pots abandonar allò que has conegut, has tastat un acompanyament i una mirada a la qual ja no pots renunciar. I l’aposta és clara.

Deixar el Tatanet és, efectivament, un acte dur i difícil per nosaltres. Ha estat la primera escoleta del Max, l’espai on ell s’ha començat a construir el seu petit món; on ha fet els seus primers descobriments; els primers amics; els primers papes i mames més enllà dels propis; els primers límits fora de casa; els primers jocs i descobriments sexuals; les primeres complicitats. És el primer lloc on nosaltres ens hem entregat: al principi ho fèiem amb algunes reticències, alguns dubtes, alguns qüestionaments; ara, immersos de ple en la confiança, ens deixàvem guiar per les sàvies mans dels acompanyants.

Foto de Nikoline Nik

Deixar el Tatanet ens és realment difícil: trobarem a faltar totes i cada una de les famílies, totes i cada una de les criatures, tots i cada un dels voluntaris. Trobarem a faltar la Sílvia. Trobarem a faltar l’Axel. Trobarem a faltar l’Anika.

Marxem tristos per tot el que hi deixem i molt contents del que ens enduem. Feliços d’aquest temps compartit amb tots vosaltres i amb ganes d’acollir-nos a l’ombra d’un gran Roure que ens espera…

Desitgem retrobar-vos.

Una de pares

Escric això i penso en els pares; en el meu, però sobretot en el Borja, el pare dels meus fills. I parlo de pares, però sóc conscient que en matèria de famílies hi ha models per triar i remenar i que aquell o aquella que acompanya (o no) en això que és la maternitat pot ser divers, múltiple, variant i, fins i tot, absent. En el meu cas, però, aquell que jo tinc al meu costat és un home, i avui, això, va per ell.

Diferents encontres i casualitats aquests darrers dies, em porten a pensar en la figura del pare: el llibre Lactancia de Litera libros, la campanya per l’ampliació del permís de paternitat, iniciada des de la revista Viure en Família, el darrer número d’aquesta mateixa revista,la xerrada sobre la figura dels avis que Celeste Vaiana ens va oferir al Tatanet i que em va portar, inevitablement, a pensar en el meu propi pare, etc.

El pare és, massa sovint, el gran oblidat en el món de la criança. Ja des del moment en que estem embarassades, sempre que algú ens pregunta ho fa per interessar-se pel nostre estat, mai pel de la nostra parella, que es manté en un segon pla; quan anem a les visites ginecològiques, l’acompanyant, en el millor dels casos, podrà trobar una cadira al nostre costat i escoltar pacientment tot allò que ens diuen mirant-nos només a nosaltres. En el moment del naixement el pare no sol ser interpel·lat i és, amb massa freqüència, un observador que ningú té en compte, com si allò que està passant no anés amb ell.

I és que massa sovint ens deixem endur per allò que s’ha construït al llarg del temps entorn el paper que ha de tenir el pare en el part i en la criança i ens oblidem que hi ha pares que decideixen viure, ells també, l’embaràs el part i la criança de manera conscient.

 

Sembla mentida que a ple segle XXI, quan ja hem deconstruit tots els paradigmes possibles, quan totes les relacions de gènere ja han estat transformades i qüestionades i quan totes les formes de maternitat/paternitat ja han estat capgirades i reinventades, encara predominin models de relació i de criança que es fonamenten en caduques concepcions patriarcals. Ho veig dia a dia, i percebo en el meu entorn proper, entre persones/parelles teòricament “progres”.

Hi ha homes, però, que dia a dia, en el seu ser i estar, en el seu acompanyar-nos, subverteixen contínuament els paradigmes dominants de la masculinitat. Aquests són els homes que ens sustenten i que ens recolzen. I és gràcies a aquest recolzament que rebem de la parella que podem tirar endavant la maternitat i viure-la de manera plena i conscient. És juntament amb aquests homes que podem transformar l’experiència de la maternitat i de la criança. Juntes teixim noves formes de relació, explorem fins al límit el terreny de la família, posem en evidència les seves incoherències, l’invertim com un mitjó, el fragmentem, l’analitzem… i el reinventem.

Son homes que no només canvien bolquers i expliquen contes a l’hora d’anar a dormir, sinó homes que s’acoblen al ritme de la criança. Homes que cedeixen el seu lloc al llit per afavorir i facilitar la lactància, homes que es redueixen les jornades i que fan veritables filigranes laborals per tenir presència a casa, homes que ofereixen braços per bressolar quan la teta ja no funciona, homes que connecten amb l’embaràs i que s’empoderen durant el part. Homes que ens abracen, que ens consolen, que ens acompanyen, que ens calmen, que ens encoratgen, que ens sostenen i que ens contenen. Homes que ens estimen i que ens ho fan saber a cada moment. Homes que ens recorden que no, aquesta vegada no estem soles.

I us asseguro, que tenir a un home d’aquests al costat, fent de pare de les teves criatures, és gran. Realment gran.

Son infantil. Profund i reparador?

 

 

Avui he anat amb la Frida al metge, a la visita de l’any. M’hagués agradat parlar aquí d’alguna altra cosa, però la situació que he viscut m’obliga a reflexionar per tal de poder passar de la total indignació que he viscut a alguna altra cosa… transformar l’empipament en quelcom positiu, encara que sigui un petit article que reivindiqui allò que creia que ja tots sabíem.

Revisió de l’any, ja sabeu com va, pes, estatura, perímetre cranial i preguntes diverses: què menja (de tot menys peix blau i marisc), quantes caques fa (una segur, de vegades dues), si camina o si gateja (camina, des de fa dos dies), si va a la guarderia (no, amb el pare ens ho hem muntat per poder estar amb ella i allargar fins als dos anys, quan entrarà a l’escoleta), si encara fa pit (primera alarma. Sí, encara fa pit), si dorm bé (sí; es va despertant al llarg de la nit però excepte una nit que va estar malalta, en general dorm molt bé), etc.

Tant la infermera com la pediatra que ens porten m’agraden prou. A més de la Frida també porten el Max i per tant ja fa uns anys que ens coneixem mútuament, entenen i respecten les decisions que com a família prenem entorn la salut dels nostres fills i la veritat és que fins ara no ens les havien qüestionat mai. Jo les respecto moltíssim i reconec la feina que fan i l’admiro; sé que en el moment que vivim no és fàcil garantir una sanitat pública de qualitat, i que les constants retallades no els permeten ni el temps ni els recursos necessaris per fer-ho, però tot i així, elles batallen per aconseguir-ho. No comparteixo amb elles molts aspectes, com per exemple l’excessiva dependència als percentils i l’obsessió per mesurar-ho tot en comptes d’observar les particularitats de cada cas, la desmesurada medicalització en cas de processos de salut/malaltia, etc. Però, des del principi han escoltat la nostra opinió i han respectat el posicionament que hem pres.

Avui, però, no sé què ha passat. A la pregunta “Dorm bé?”, alguna cosa s’ha desviat… Considero que la Frida dorm bé (de fet, a mi, els seus despertars nocturns m’alteren poc perquè la tinc al costat i m’és fàcil donar-li el pit i continuar dormint; en poques ocasions em fan desvetllar, i a ella tampoc), però la doctora m’ha dit que no és normal que es desperti de nit i que hauria de poder dormir tota la nit sencera: “si els dones un bon biberó de cereals abans d’anar a dormir o sopen bé, res impedeix que dormin profundament. Només es despertaran quan tinguin gana, i això serà al cap d’unes 8 o 9 hores com a mínim”. Ja, però… és que jo li dono pit i per tant, es desperta per mamar, “Sí, clar, perquè els nens que encara fan pit utilitzen el pit de la mare per adormir-se. Ploren i saben que al cap de poca estona tindran la mare amb el pit”. Li he dit que no em molesta i que, de totes maneres no tot passa pel pit: el Max, que té tres anys i no fa pit, sovint tampoc dorm la nit d’una sola tirada. Es desperta, ens crida, vol que anem amb ell, necessita que li donem la mà per tornar-se a adormir… I aquí la cosa s’ha acabat de trencar: m’ha dit que els nens, a partir d’un any poden dormir d’una sola tongada tota la nit, i que el seu és un SON PROFUND I REPARADOR, com hauria de ser el dels seus pares, que no pot ser que estiguem despertant-nos cada dos per tres per atendre’ls.

No és la meva intenció qüestionar l’autoritat de la pediatra i intento no fer-ho mai (jo no sóc metgessa, ella sí), però avui no he pogut acceptar el que em deia, bàsicament perquè la meva vivència com a mare i com a companya d’altres famílies que estan en situacions similars a la meva, em demostra que no, els nens petits no solen dormir tota la nit d’una sola tirada. Facin o no facin pit (ep! I dic “no solen” perquè possiblement hi ha criatures que dormen d’una sola tirada tota la nit, però fer d’això una norma, no em sembla que sigui el més encertat). Em pregunto, a més, com pot ser que hi hagi tanta literatura sobre son infantil si, segons el que ha dit la doctora, a partir del primer any de vida, l’únic problema que pot tenir una criatura per dormir tota la nit és tenir o no la panxa plena

Anava a desplegar alguns dels arguments apresos en els llibres sobre son infantil, però llavors m’he adonat que el veritable problema no era el son, sinó el pit. I m’he desanimat. I m’he enfadat.

 

Dibuix d’Helena Casas, a “Enciclopedia baixeta de la nit”, de 2princesesbarbudes.

De vegades, les mares, necessitem sentir-nos recolzades en les nostres decisions i penso que els centres d’atenció primària són un bon lloc on rebre aquest acompanyament. No és res de l’altre món tenir una nena d’un any i que prengui pit i per tant, quan anem a les visites de revisió la pregunta no hauria de ser si encara el pren, sinó com ho està vivint i si necessitem algun tipus de suport. Si el desig de la mare és mantenir la lactància, és ideal que els professionals de la salut l’acompanyin en la seva decisió. No demano que es converteixin en defensors a ultrança de la lactància materna fins als dos anys (la qual cosa tampoc estaria malament), sinó simplement que entenguin que aquesta és una opció (i no pas desgavellada, sinó que és la recomanada per l’Organització Mundial de la Salut).

Ser mare canvia moltes coses. Els horaris se’t trastoquen, tens menys temps per dedicar-te a allò que abans t’apassionava, no acabes mai de veure les pel·lícules perquè caus de son, deixes d’escoltar la teva música preferida i et passes el dia escoltant grups d’animació infantil, substitueixes la novel·les de la tauleta de nit per contes per anar a dormir, sempre tens pedres a les sabates que delaten les hores que has passat al parc, i… sí, difícilment dorms gaires hores seguides. Però si t’hi conformes, si t’hi adaptes, si t’avens a aquests modificacions, no les viuràs com un gran sacrifici, sinó com a simples canvis.

I sí, doctora, m’estimo més una nena de pit que es desperta de tant en tant per mamar que no una nena de biberó que dorm tota la nit d’una sola tirada. Qüestió d’elecció, res més.

Fer la pipa vs. xumet. L’etern dilema

Fa uns dies vaig estar intercanviant-me uns missatges amb una mare. Em va escriure per explicar-me que estava preocupada perquè la seva filla de quatre mesos havia començat a fer la pipa. Havia llegit en alguns dels anteriors posts que la Frida també va fer la pipa durant un temps i em preguntava com ho havíem viscut, ja que a ella era un tema que l’amoïnava una mica perquè la lectura que li havien donat del fet que un nadó faci la pipa és la de l’autoconsol per manca de mare (que no és poc).
Em va anar bé reflexionar sobre el fet i estructurar tot el que tenia pel cap. Quan la Frideta va començar a xumar-se el dit, nosaltres també ens vam preocupar i vam preguntar-nos si no seria millor donar-li un xumet. Amb el Max no l’havíem fet servir perquè no el veiem necessari, però certs comentaris que anàvem rebent ens ho feien posar en dubte: que si se li deformaria el paladar, que si el xumet el pots retirar quan vols però que fer la pipa és molt difícil de deixar… En fi, vam haver de seure i parlar-ne fins a arribar a reforçar la decisió que ja havíem pres: no introduiríem el xumet i la deixaríem fer i desfer amb el seu ditet.

Però anem a pams i intentem desgranar els dilemes que tenim mares i pares quan ens plantegem aquest tema. En primer lloc, socialment veiem més malament que un bebè es xumi el dit que no que porti un xumet a la boca, però la conclusió que he tret d’això després d’anar-ne parlant amb diferents persones és que aquest és un aspecte purament cultural: hi ha altres països on el que es veu amb estranyesa és dur el xumet i en canvi es veu amb naturalitat que un nen faci la pipa. Si la percepció que tenim, doncs, del fet de fer la pipa o de dur un xumet és simplement un constructe sociocultural, depenent del país on visquem el nostre entorn ho veurà d’una o altra manera. I si resulta que l’entorn és favorable a la decisió que hem pres, doncs fantàstic; però si resulta que no ho és, doncs cagada pastoret!
En segon lloc tenim el tema de l’angoixa de no saber fins quan es pot allargar el fet de fer la pipa, mentre que, aparentment, la interrupció del xumet es donarà quan l’adult en decideixi la retirada (afirmació que no acaba de ser del tot certa, i si no preguntem-ho als molts pares i mares que després d’haver donat el xumet als patges, han hagut de sortir corrents a mitja nit a buscar una farmàcia de guàrdia perquè no hi havia qui consolés a la pobra criatura que de cop i volta havia vist com li robaven un dels seus més preuats objectes). Us haig de dir que moltes de les persones amb les qui he parlat d’aquest tema i que han fet servir aquest argument són persones que varen fer la pipa quan eren petites i que la van fer durant temps però que varen viure de forma “traumàtica” el fet d’haver de deixar de fer-la: des de l’entorn se’ls deia que ja no tenien edat per fer-la i que xumar-se el dit és cosa de bebès… total, que en molts casos acabaven amagant-se quan la feien i es carregaven de culpabilitat. Sembla evident que si l’acompanyament rebut a l’hora d’abandonar l’hàbit de fer la pipa és censurador i culpabilitzador, ens farà més por que el nostre fill o filla la faci perquè temerem que ell/a també, visqui de forma angoixant haver de deixar-ho; però també sembla evident que la solució, si l’hàbit s’allarga massa en el temps (si és que això passa, i en el cas que passi, potser caldrà que ens en preguntem el motiu), serà acompanyar-ho des d’un altre lloc que no sigui el de la culpa i la censura.
Referent al tema de la deformació del paladar aquí sí que no m’he format una opinió clara al respecte. Per tant obro el tema i us convido a aquells que hi enteneu més que jo que deixeu les vostres aportacions.
I per últim tenim el tema de veure el fet de fer la pipa com una forma d’autoconsol per absència de la mare. Trobo que com a afirmació, aquesta és una sentència força gruixuda i que en emetre-la estem carregant a la mare d’una responsabilitat que potser no li correspon, però el tema de les sentències que se’ns emeten des de l’entorn és prou interessant com per deixar-lo per un altre post. Més enllà, però, de la sentència, l’autoconsol pot explicar tant el fer la pipa com el xumet, per tant no hauria de ser un argument ni a favor ni en contra de l’un o de l’altre. A més a més, podríem plantejar-nos la succió ja sigui del dit o del xumet com una forma d’autoplaer en comptes d’autoconsol. La criatura que fa la pipa, comença a autogestionar i a descobrir el seu propi plaer i, per tant, va adquirint coneixement i control sobre si mateixa i sobre el seu propi cos, la qual cosa, no està gens malament.
No sabria dir, per tant, si fer la pipa és millor o pitjor que dur xumet. Nosaltres vam decidir que volíem prescindir de l’objecte perquè vaig optar pel pit a demanda. Tot i així, en el cas de la Frideta, durant un temps, va fer la pipa. Però igual que va començar, ho va deixar, sense haver-ho de substituir per res, sense cap mena d’intervenció per part nostra. Ella sola, descobrint-se i autoexplorant-se. I sí, potser també autoconsolant-se, però sento que en cap cas, va ser per falta de mare.

Després del postpart arriba la primavera

Postpart. Període consecutiu al part durant el qual tenen lloc les transformacions anatòmiques, metabòliques i hormonals que restableixen les modificacions gravídiques gràcies a un procés involutiu.

 

El postpart és un llarg, llarguíssim procés. Un procés en el qual saps quan hi entres (de calaix, quan acabes de parir), però del qual mai saps amb certesa quan en sortiràs. Matemàticament, el postpart acaba al cap de quaranta dies, però com que en qüestió de maternitat, els números poc hi tenen a dir, podem afirmar amb rotunditat que el postpart acaba quan a tu et doni la gana.

I està bé que així sigui, perquè durant aquest temps et pots permetre cuidar la teva criatura i cuidar-te menys a tu, et pots permetre dormir quan ella dorm, passejar-te per casa tot el dia amb sabatilles, deixar de depilar-te si així ho desitges, abstenir-te de les relacions sexuals si no et venen de gust, anar desconjuntada i preocupar-te poc pels estralls que l’embaràs i el part han causat en el teu cos. I pots regalar-te tot el temps que necessitis per recrear-te en aquest estat, gaudint de cada moment d’excepcionalitat, i apel·lant, per tot el que et faci falta, al teu estat de dona-que-ha-parit-fa-poc-i –que-encara-no-ha-tornat-a-la-seva-normalitat. Un període de temps fantàstic si ets capaç de permetre-te’l, per cert.

Hi ha un dia, però, que ja en tens prou d’aquest color. Un dia en què et lleves i et veus capaç de tot i de més. Aquell dia decideixes que ha arribat l’hora de recuperar l’estil. Estil, ho recordes? Allò que tenies abans… I què millor, per recuperar l’estil, que desenfundar els teus millors talons. La panxa potser no tornarà al seu lloc (Santes Hipopressives hi ajuden, però de moment encara no fan miracles), i les tetes ni te cuento, però aquest culet el remuntem! I un parell de talons ben posats sempre hi ajuden.

Dic, doncs, que arriba un dia en què treus els talons de la caixa (comences pels fàcils, no fos cas que a la primera sortida després d’aquesta llarga espera et fotéssis de lloros). Però reines, ningú ha dit que aquesta opció seria fàcil. Resulta que aquell dia, com cada matí, surts de casa per acompanyar el teu estimat fill gran a l’escoleta. Des de ja fa uns dies fa el trajecte en bicicleta, o sigui que el dia de la teva primera sortida en talons després d’aquest llarg hivern no hauràs d’anar empenyent un cotxet. Però el destí sempre ens en prepara alguna, i la que ens ha preparat avui, amigues meves… és la prova definitiva!

Resulta que encara esteu a mig camí quan bicicleta i Max cauen per terra, sense poder dir amb precisió quin dels dos en surt més perjudicat. I després d’una llarga, llarguíssima plorada i d’uns quants “ja ho entenc, fill meu, t’has fet molt mal” i de driblar alguns més “mama a coll”, acabes cedint (què no faries per un fill) i accedeixes a portar-lo a coll. A ell, a la seva motxilla i a la pobra bicicleta, que també ha patit greument la caiguda. Ah! I la teva bossa, evidentment, que ves per on, des que ets mare la portes més carregat. I tot això… amb talons!

I amb el Max a coll, la bicicleta en un braç, i la teva bossa i la motxilla penjant de no saps on, arribes, per fi, al Tatanet. Et desfàs de la càrrega i t’adones que, malgrat tot, estàs sencera i digne. Prova superada, has sortit del postpart. O potser, simplement, és que l’hivern s’acaba, que la primavera s’escola per tots els racons i que, per fi, pots treure de l’armari les teves millors glòries.

Que tremoli tothom, això ja no hi ha qui ho pari!

El Tatanet, un projecte que batega

Foto de Nikoline Nik

A Barcelona hi ha un projecte que creix amb cada nova persona que s’hi acosta, amb cada nou infant que s’hi suma, amb cada nova família que s’hi involucra, amb cada nou acompanyant que hi posa  el seu amor, amb cada nou voluntari/a que hi dedica part del seu temps. És un projecte que es fa gran i que viu alimentat per aquests quatre elements: infants, acompanyants, famílies i voluntaris, i que articula la seva activitat diària al voltant d’una idea molt clara: el creixement de les criatures s’esdevé des de dins cap enfora. L’únic que ens cal és saber-ho escoltar i oferir un espai segur on aquest creixement es pugui esdevenir en llibertat.

Us parlo del projecte d’educació lliure el Tatanet,un projecte  creat per garantir un acompanyament respectuós a les criatures.  Els ingredients són simples: un ambient segur i confortable, llibertat (de moviment, de decisió, etc.),observació activa, poca interferència, una ràtio poc elevada, molta escolta, pocs límits però molt clars i sobretot, sobretot, amor, molt d’amor. El plat resultant és un projecte que val la pena tastar.

El món tatanet

Quan entres al Tatanet t’adones que el silenci és possible. Allà s’hi respira tranquil·litat, fins i tot els dies que les criatures estan més alterades o  tenen ganes de més activitat física i corren per l’espai, la tranquil·litat es palpa a l’ambient. I aquesta tranquil·litat amb què et trobes fa que t’aturis tu també i que abaixis el ritme que portes de l’exterior: treu-te la jaqueta, deixa les teves coses a la cadira, pren-te uns segons per respirar, treu-te les sabates i entra a l’espai silenciosament, seu en un racó i observa… benvingut/da al món Tatanet.

Foto de Nikoline Nik

Ets en espai lluminós, amb una gran finestra per on els raigs del sol entren al llarg del matí. Des de fa poc en pengen unes cortines que l’àvia d’una Tataneta ha fet per l’espai: tot un regal. En aquest ambient de comoditat i seguretat, les criatures inicien la seva activitat diària: el joc. I des del joc van familiaritzant-se amb el món, amb els seus iguals, amb els adults i sobretot, amb elles mateixes.

L’espai s’articula per racons (psicomotricitat, construccions, contes, joc simbòlic…) de tal manera que cada u pot circular-hi lliurement i anar allà on li interessa. No hi ha moltes joguines ni materials, els justos per no saturar ni l’ambient ni els infants. Cada u decideix en tot moment amb què i amb qui vol jugar i si en un moment donat vol un material que està guardat pot demanar-ho als acompanyants, que li oferiran treure’la canvi de guardar-ne un que estigui a l’espai.

Les activitats que s’hi fan mai són dirigides, però cada dia, en una petita sala,  s’hi fa una proposta diferent per aquells infants que vulguin descobrir-la: jocs amb llanternes a la foscor, pintura, fang, experimentació amb diferents elements –fulles, papers, pots…- , música, visita de personatges, etc. I dos dies a la setmana sortida al parc per suplir la manca d’un espai exterior fixa. Cada sortida, una nova aventura!

Foto de Nikoline Nik

 

Al món Tatanet tot es contempla des d’una alçada baixeta, l’alçada de les nenes i nens. S’intervé poc i encara es jutja menys. Es dóna cabuda a totes les emocions i processos pels quals travessa l’infant, donant-los un lloc, un espai i un temps on expressar-se. Si algú plora se li permet plorar. Mai se li diu que deixi de fer-ho, sinó que se l’acompanya mentre li cauen les llàgrimes, abraçant-lo si ho necessita, acaronant-lo, transmetent-li que hi ha qui està amb ell, qui l’escolta i qui procura entendre què li està passant. Es tracta de poder acompanyar emocionalment les criatures, d’estar pendents de quins són els seus processos. Escoltar, en cada moment, què és allò que expressen, sentir quines són els seves necessitats, les seves pors, les seves angoixes, les seves alegries, etc.

El Tatanet creix. Ens hi acompanyes?

Foto de Nikoline Nik

Al barri de Sants hi ha una escoleta que creix amb els seus infants i uns infants que creixen en aquesta escoleta, que s’hi  fan grans, i que ens fan grans a aquells que els acompanyem en el procés. Perquè  hi ha una educació que és viva, que és capaç d’escoltar el batec de les criatures, batec que marca el ritme, els múltiples ritmes de l’educació. I a aquest ritme, l’educacció acompanya en el creixement, sense empényer l’infant a créixer.

Al barri de Sants hi ha un projecte que és viu i que es fa gran dia a dia, amb cada nou infant, amb cada nou acompanyant, amb cada nou voluntari, amb cada nova família. Ens hi acompanyes?

 

Article aparegut al bloc de Mammaproof, el 27 de gener de 2014.

La fi del collit o de com Èdip caigué de la llitera

Ha passat. Ha passat a seques. Sense ni deixar una nota, ni fer un petó i ni tant sols girar-se per dir un últim adéu. Se n’ha anat. Ha agafat el seu núvol de llana que li va regalar l’avi i se n’ha anat a la seva habitació. I el més greu: no ha tornat. Quina barra!

Tinc una sensació de tristesa immensa, sento com si m’haguessin amputat i una buidor profunda em té constantment descol·locada i desorientada. M’havia cregut, realment, que això nostre seria per sempre, que mai marxaria del meu costat, que el tindria tota la vida al nostre llit. Pensava que estava creant un fill dependent i falder, incapaç de gestionar la seva pròpia autonomia i sobretot, un fill que mai podria estar sol perquè viuria constantment enganxat a mi.

Tenia assumit que m’hauria de passar la resta dels meus vespres acaronant-lo fins que s’adormís perquè tenia clar que sense mi (o sense el Borja, que pel que fa al cas és el mateix), mai podria adormir-se per si sol. M’havia resignat a pensar que degut a aquesta debilitat meva per voler-me’l posar a la voreta, per voler-lo sentir a prop quan era petitó, ja mai més aprendria a adormir-se. Fins i tot m’havia arribat a sentir culpable perquè no plorava quan anava a dormir: però si és boníssim que les criatures plorin i es destrossin la gargamella reclamant-nos que els agafem en braços, o que els fem companyia o que no els abandonem a la foscor. Bo-nís-sim! (com era allò? Deixar-lo sol al seu llit, sortir de l’habitació i encara que el sentim plorar no entrar, i si entrem no els agafem, i llavors tornem a marxar, i comptem els minuts que queden per poder tornar a entrar… Era així?). Em turmentava només pensar que en aquest son profundíssim que ens caracteritza a les mares, en qualsevol moment el podia aixafar sense ni adonar-me’n! Perquè, clar, ja sabeu que les mares, quan dormim no sentim mai res: ja poden estar tocant la trompeta i tota la banda municipal al nostre costat que nosaltres no ens immutem i continuem dormint com marmotes, descansant plàcidament toooooooota la nit!

Tenia assegurat el paper de Iocasta en una nova tragèdia que superaria en escreix l’original tebana. Estava creant un nou Èdip, un fill que em buscaria a mi en totes les dones que estimés, un fill eternament enamorat de la mare per haver compartit amb ella, durant els primers anys de vida, un llit que havia d’estar només destinat al cònjuge.

Havia assumit, fins i tot, que la nostra relació de parella quedava definitivament a un segon pla. Què dic a un segon,  a un tercer, o…a un… un… un no-pla. Sí, això, un no-pla: no relació, no parella, no sexe, no llit, no res!

I ara va i resulta que res d’això. Agafa el nuvolet i se’n va com si res. I el que és més greu, encara no havia fet els 18 anys! Però quina precocitat. Aquest jovent d’avui en dia no respecta res, no tenen ni tres anys i ja se senten valents per marxar de l’habitació dels seus pares. Està clar, que així no anirem enlloc.

I la relació de parella, escolta tu, continua estant allà. Es veu que no, que no es mou, que ni segon pla ni hòsties. Que si no és al llit és al sofà, o a la banyera o a damunt la rentadora, però aquí tothom passa per l’adreçador. I si no perquè et casaves.

Èdip i l’Esfinx. Àmfora àtica de figures vermelles

Així estem. Hem recuperat el metre trenta-cinc que teníem per dormir, però jo estic enormement trista. Es veu que el nostre llit ja no li interessa. Per sort encara em queda una filleta de 10 mesos, a qui m’aferro desesperadament per fer front a aquest terrible desconsol meu i a la que intentaré retenir, com a mínim, fins als 18 anys, mentre em pregunto com hem arribat fins aquí i com ha estat possible.

Em tenien ben enganyada amb els mals del collit: amb tanta mitologia ja me’l  veia enganxada a mi fins que fes la trentena. Però es veu que no… Jo crec que el següent pas serà presentar-nos una petició per renunciar als nostres cognoms. Ja tremolo.

Hòstia, collons i altres paraules de món

És molt emocionant veure com els fills aprenen a parlar, primer mama, després papa, aigua, patata i… collons! Collons!, ja sap dir collons?!

I tu et preguntes, com pot ser? Però si a casa tenim un llenguatge impecable, una parla caracteritzada per la seva gran riquesa de mots i d’expressions, de frases fetes i de locucions. Com pot ser que ja digui collons? On ho ha sentit? Què hi ha al món que l’empeny a dir renecs tan gruixuts com aquest? Però si, en matèria de criatures tot és dolç i ple d’amor i el llenguatge s’omple de diminutius, de frases ensucrades i de paraules meloses dites a mitja veu.

Doncs, es veu que no! Perquè resulta que les nostres petites criaturetes van amb l’antena posada tot el dia i en aquest procés seu que els converteix en esponges amb potes, reben tot allò que diem els adults. Llavors… ??? Sí, confesso, jo també dic hòstia, collons, merda i altres paraules malsonants. I el Max les integra i se les fa seves. I una de les coses que més em sorprèn és veure l’ús exacte que fa d’aquestes expressions (de moment hòstia i  collons). Les col·loca sempre en el lloc encertat, i les ha integrat d’una manera espectacular en la seva forma de parlar. Li funcionen com afegitons en una bona colla de les frases que diu.

No sóc una gran tintinòloga, però els que ho són saben que el millor, en matèria de renecs, és el capità Haddock.

Jo, per més que ho intento, per més que busco i rebusco sinònims (un exercici lingüístic impressionant, per cert, i que genera una riquesa conceptual espectacular), cap està a l’alçada d’una bona hòstia dita a temps i amb molta gràcia. Però igualment, val la pena fer l’exercici: proposo un Ostres!, o un Caram!,o un Renoi!,quan volem expressar admiració davant d’alguna cosa;  Mecachis!, Casum l’olla, Casum dena!, Llamp de llamps!, Vatua l’olla,o fins i tot Casum la pell d’un sastre vell quan ens lamentem perquè una cosa no és ben bé com esperàvem (realment graciós, per cert, sentir el Max les primeres vegades que deia Mecachis); en els casos de lamentacions més serioses i quan realment la “cosa” que no és ben bé com esperàvem i és ABSOLUTAMENT DIFERENT I CONTRARIA DE COM-HAVIA-DE-SER, el meu avi feia servir un Casum-l’os-pedrer (o la seva variant contreta i Casum-l’hospa-bredadé), que està prou bé. Però jo, amics i amigues, jo que sóc més laxa de moral que el meu avi i que m’oblido que tinc dues criatures rondant per casa… doncs dic merda, hòstia, collons, i em cago en la puta i en-tot-el-que-va-parir! I de vegades, em embla que encara em quedo curta i em falten paraules contundents que estiguin a l’alçada de la gravetat de la situació.

No us diré que això no em faci una mica de vergonya. Sí, me’n fa… però com diu el refrany “mal de muchos, consuelo de tontos”, i arribar al Tatanet i veure que el collons i les hòsties campen lliurement per l’espai, doncs què voleu que us digui, em deixa més tranquil·la i em treu un pes de la consciència…

 

Algú em deia, fa un temps que no li fan mal les orelles quan sent que la seva filla diu Merda! Em comentava que és lògic que la filla faci servir aquesta expressió si ella la fa servir i que no li molesta, però que en canvi li sabria més greu sentir que la seva filla insulta algun altre company o companya de joc. Potser tenia raó, i potser des d’aquest punt de vista, un merda, un hòstia, o un collons, són inofensius si no van dirigits a algú (no causen danys colaterals) i, en el fons, són una forma més per referir-se i per relacionar-se amb la realitat. El desencís com a mare el tindré quan el senti per primera vegada cagar-se-en-la-puta-i-en-tot-el-que-va-parir. Llavors voldrà dir que la seva percepció de cruesa de la realitat haurà pujat un grau (o dos, o tres). I ja us asseguro jo que la realitat n’és molt de crua. I davant de tanta cruesa, el collons es queden curts.

L’imperi de la tetina o com es construeix l’imaginari del biberó

L’altre dia vaig llegir un article al blog de l’Alba Padró que em va fer emocionar moltíssim: “pell i pit de gallina”, com va dir algú a les xarxes socials. Es tracta del relat d’una mare que explica com després del naixement de la seva filla passa del ple convenciment de no voler-la alletar (“No us ho he dit però jo ja havia decidit que no volia alletar. Recordava la meva mare i no veia cap necessitat d’alletar, de fet em semblava quelcom antiquat i que reduïa la relació de la criatura amb el pare”),  al desig de voler-se-la acostar molt al cos, a sentir-la ben a prop…fins acabar posant-se-la al pit: “La segona tarda a l’hospital quan ens vam quedar sols la vaig acostar al pit adormida, la petonejava, la mirava, l’adorava… i de cop vaig tenir la necessitat de ficar-la molt a prop meu. Li vaig demanar ajuda a la meva parella que la va posar en posició de bressol, com si alletés, sobre el meu pit nu. Ella estava adormidíssima però al cap de poca estona va començar a moure la carona a fer sorolls, a buscar i jo la vaig deixar fer. Tenia por que fes el que semblava que volia fer perquè em trencava els esquemes, m’obligava a reorganitzar el que pensava i el que sentia. En aquell moment vaig començar entendre allò que diuen que quan ets mare et transformes en una lleona…es va agafar i va començar a succionar…. No tenia paraules, em sembla que mai havia plorat tant!”

Llegir el testimoni d’aquesta mare em va semblar realment emocionant. Emocionant veure com finalment l’instint aflora i la lleona s’imposa. Emocionant perquè no és gens fàcil, i de vegades sembla que en qüestió de lactància tot ens va en contra. Des de ginecòlogues com la que ens trobem en el relat, que en cap moment parlen de lactància a les seves pacients fins a llibres-guia sobre criança que envien a les mares recent parides. Em refereixo al llibret “Un infant quina il·lusió”, que fa poc vaig rebre a casa per cortesia del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya.

El llibre és una guia que dona “eines i conselles per a la cura i l’educació de la criatura, informació sobre el creixement dels nadons i les seves necessitats i informa de prestacions i de serveis destinats a les famílies amb infants”.  Quan vaig rebre el llibre i em vaig posar a fullejar-lo em vaig desil·lusionar. Un infant és molta il·lusió, efectivament. Però una guia com aquesta és una llàstima, la veritat. Fullejant-lo hi he trobat autèntiques burrades que aquí no repassarem perquè altres ja s’han dedicat a recollir-ho (Soc mare, Aprenent a ser mare, Alba Padró, etc.). Simplement recordaér que apareix només una escena de pit enfront de 12 biberons i 69 xumets!

I què vull dir amb això? Que tot plegat contribueix a la creació d’un imaginari col·lectiu entorn el món dels nadons farcit de biberons i amb molta falta d’escenes de pit. En la construcció d’aquest imaginari hi tenen molt a veure, evidentment, les empreses que comercialitzen la llet de continuació (que són les que, oh! casualitat, financen llibrets com el que mencionava abans), però hi ha també, quelcom molt més profund.  El biberó i el xumet són les imatges infantils per excel·lència, i quan es tracta de representar un nadó aquests elements gairebé sempre apareixen (feu la proba i aneu a google imatges i poseu “bebé dibuix” o “bebé caricatura”: he hagut de passar mooolts biberons i xumets fina a arribar a la primera imatge de lactància materna!).

Així és com van calant, en l’inconscient de mares i pares i de tota la societat, els binomis bebè-biberó i bebè-xumet. I quan ens arriba la maternitat ens és difícil plantejar-nos una altra cosa a no ser que tinguem un entorn favorable que ens hi ajudi… o que el fet mateix de parir i d’entrar en contacte amb la nostra criatura ens faci sortir la lleona que portem dins!

I amb aquest panorama no ens ha d’estranyar que fecebook censuri fotografies on apareixen tetes: vist així, i sota l’imperi de la tetina, la lactància materna és pura pornografia.

Rabioles III. La lluna en un cove o caca d’ocell per dinar

Arriba un moment en què perdo les maneres i deixo de ser, ho confesso, una bona mare. Arriba un moment en què no em serveix de res concentrar-me en allò que el meu fill m’està dient i intentar empatitzar amb ell. Arriba un moment en què no serveix de res respirar, mossegar-se els llavis o mirar cap a una altra banda. Arriba un moment, amics i amigues, en què me’l miro i em repixo de riure! Sé que no és això el que s’espera de mi, sé que fent-ho deixo d’estar a l’alçada de la situació, ho sé, però davant d’un fill que plorant a crits em diu que vol caca d’ocell per dinar no puc fer res més que esclafir a riure.

Aquesta és, també, una fase de les rabioles, de les quals ja he parlat en altres ocasions. Una fase divertida, que en compensa d’altres de desesperació, nervis i pèrdua de la paciència. Ep, alerta! Dic divertida des del punt de vista de l’adult, perquè la pobra criatureta, evidentment, no ho troba gens, de divertit!

Es tracta de moments en què el cansament és tant i tant gran que tot és motiu de plor desconsolat. Són moments en què el plor els serveix per alliberar tensions acumulades durant el dia i que ens serveix als adults per adonar-nos de com n’arriben a estar de cansats els nostres fills en aquest moment. El motiu del plor pot ser qualsevol: que no es poden treure la sabata, que no es volen rentar les mans, que el plat de sopa crema massa… o, com li ha passat al Max, que no vol que li treguis els mocs que té enganxats a la punta del nas perquè “jo vull tenir burilles” o que no es vol rentar les mans que té brutes de jugar al parc experimentant amb les caques dels ocells perquè “jo vull dinar caca d’ocell”.

Si en aquests moments de plor del Max (situacions molt còmiques des del meu punt de vista, però absolutament tràgiques des del seu) sóc capaç de contenir les ganes de riure mitjançant algunes mirades de complicitat amb la parella (de l’estil “calla, calla i no riguis! Després ho comentem”) i d’acompanyar-lo en el plor, és ben possible que al cap de pocs minuts caigui rodó i agafi un son profund. Per aquesta vegada, amb això n’hi haurà hagut prou i no hauré necessitat entrar en negociacions, ni en estires-i-arronses, ni en ara cedeixo jo i ara cedeixes tu, ni en acords: es tractava simplement, de pur esgotament! El problema no era ni la caca d’ocell, ni la burilla al nas, ni que es fa de nit quan tots desitgem que continuï sent de dia, etc.

En aquests moments el problema és un altre que, més enllà del cansament, jo no he pogut reconèixer. I probablement ell tampoc. Són moments en què el Max voldria la lluna en un cove. Però la lluna, fill meu, està molt lluny i la mama, per més que ho desitgi, no la pot caçar. I mentre ho intento… que tinguis un son ben dolç.