Quant de mal ha fet el cine!

És molt interessant veure com des de la pantalla s’ha anat construint la gran ficció del part. Estic segura que ja s’han fet estudis que analitzen el tema en profunditat, de fet hi ha prou material com per fer una tesi doctoral! El que jo faré aquí no és, ni de bon tros, una tesi doctoral, simplement apuntaré alguns aspectes que poden donar peu a la reflexió. No m’havia plantejat mai el tema del part en el cine fins que vaig parir: llavors em vaig adonar de la distància que hi ha entre allò que sempre havia vist per la pantalla i allò que realment vaig viure. El desconeixement generat pel cinema i per la televisió entorn el part és brutal. Això passa no perquè mai no es mostri aquesta experiència, sinó perquè la manera en què es mostra està totalment distorsionada. I és que el part com a recurs cinematogràfic està a anys lluny del que és, en realitat, el part. Aquí alguns punts que he pogut detectar:

– Trencament d’aigües: tot i que un part no sempre comença amb el trencament d’aigües, a la pantalla es fa servir tant sovint aquest recurs que acabem per desconèixer a) que trencar aigües no sempre vol dir posar-se de part i b)que podem posar-nos de part sense haver trencat aigües.

– Rapidesa: a la pantalla, gairebé sempre es transmet la idea que des del moment en que comencen les contraccions ja es desencadena el part, com si la primera contracció desencadenés ràpidament en l’expulsiu. Això fa que s’obviï tota la fase de dilatació una fase que sol durar hores i, en ocasions, fins i tot dies!

– Pressa: aquest punt va molt associat a l’anterior. Evidentment, si la primera contracció o ruptura d’aigües desencadena immediatament el part cal desplegar ràpidament tot el protocol per preparar-se pel futur naixement, normalment l’anada a l’hospital, les presses dels zeladors, etc. Així, a la pantalla, des que la dona trenca aigües (com ja he dit el trencament sol ser el recurs cinematogràfic emprat per anunciar l’arribada del part) o té la primera contracció fins que s’esdevé el naixement tot ha de succeir molt ràpid, transmetent, així, la idea que cal tenir molta pressa.

– Posició ginecològica: el cine fa que quan ens imaginem una dona parint sempre la visualitzem en posició ginecològica, és a dir estirada i amb les cames alçades. Aquesta és una posició instrumentalitzada, gens natural, que facilita la feina del ginecòleg però dificulta el treball de part de la dona. A més a més, és una posició que, evidentment, es dóna en els hospitals (on hi ha les lliteres amb els artefactes que permeten penjar les cames), associant sempre, així, els parts al context hospitalari.

– Crits: al cine, gairebé sempre les dones apareixen cridant i els seus crits s’associen sempre al dolor. En els parts no sempre hi ha crits, i encara que no ho sembli, no sempre hi ha dolor (o hi ha dolor en escales molt diverses).

– Plors: a les pel•lícules els nens sempre neixen plorant. A la realitat, si bé hi ha algunes criatures que trenquen el plor en el moment de néixer, altres surten de manera silenciosa i no se’ls sent plorar fins passades algunes hores!

– I la placenta?: a la pantalla mai sabem què acaba passant amb la placenta… A la realitat, la placenta s’expulsa una estona després del naixement de la criatura.

– El trencament de la intimitat: el cine fa que el part deixi de ser u moment íntim, no només perquè hi col•loca la càmera, sinó perquè el farceix de personatges (el taxista que porta la dona, els múltiples metges, els zeladors, l’anestesista, etc.). Trenca la màgia del moment, el distorsiona i s’acaba carregant la intimitat de la dona, la complicitat que ella pot establir amb l’home que l’acompanya, etc.

Aquests són alguns dels punts que he pogut detectar. Segurament n’hi ha molts més. Considero que és necessari reflexionar-hi per tal de poder anar desmuntant la imatge i percepció que des de la pantalla s’ha anat construint del part i adonar-nos, així, de quant de mal ha fet el cine!

Normes bàsiques per tractar amb embarassades

He tingut dos fills, el Max i la Frida. Això vol dir que he estat embarassada dues vegades. Si fem el càlcul són18 mesos d’embaràs. No són molts si els comparem amb tota la resta de mesos de la meva vida que no he estat embarassada, però són prous com per haver tret algunes conclusions sobre l’embaràs i, sobretot, sobre allò que es pot dir i NO ES POT DIR a una embarassada.

Amics i amigues, gent que no esteu embarassats però que al llarg de les vostres vides us topareu amb dones prenyades, guardeu aquesta informació als vostres caps i feu, d’aquestes dues normes que us presentaré, una llei universal, erigiu-les en el far que haurà d’il·luminar les converses que a partir d’ara mantindreu amb les múltiples gestants amb qui topareu al llarg de les vostres estimades vides:.

Norma número 1: a una dona embarassada mai, i això vol dir MAI, li direm que està gorda. Tant si s’ha engreixat 8 quilos, com si se n’ha engreixat 15 o 25, una dona embarassada mai està gorda, o grassa, o gordita o cap dels seus derivats, per més afectuosos, amorosos i tendres que siguin. És una dona que, simplement, està embarassada.

Norma número 2: Per més gran que sigui, la panxa d’una embarassada mai, i això vol dir MAI, serà una panxota. Sempre serà una panxeta. Una panxeta més gran o més petita, però sempre una panxeta.

 

Més consells

A la que s’acosta la “data probable de part” (els metges, l’estadística i l’obsessió per mesurar-ho tot i posar data a tot…) va augmentant la sensibilitat de l’embarassada. Però a la que se supera aquesta data i encara no s’ha parit, aquesta sensibilitat augmenta de tal manera que arriba a límits perillosíssims.

Per tant, per no acabar de ferir de mort la ja prou alterada sensibilitat de la gestant-sortida-de-comptes hi ha tota una sèrie de frases que hem d’evitar. Aquí en teniu algunes:

Situació 1: aquesta situació pot passar en qualsevol escenari, però sol passar als mercats, als forns de pa, en les converses d’ascensor, etc.

–        “Nena, estàs a punt de parir. Avui t’ho veig a la cara”.

–        “D’avui no passes, tens els llavis que sembles una africana”

–        “Tu pareixes aquesta nit, tens la panxa molt avall!”

Si hagués parit després de cada vegada que vaig sentir-me dir això segurament avui necessitaria un autobús per portar tota la prole.

Situació 2: tot i que tens una panxa enorme i que de l’únic que tens ganes és de quedar-te a casa tranquil·lament o, millor encara, de posar-te ja de part, hi ha un dia que decideixes sortir de casa i quedar amb algun amic o familiar o convidar-los a casa. Llavors, oh desgràcia, algú diu el que no hauria hagut de dir: “Vigila no et posis de part, tu ara. Que encara haurem de córrer”. “Si, clar, perquè el que més de gust em ve, és posar-me de part a casa teva, o millor encara, d’obrir-me de cames i parir aquí mateix!” Per favor! Quant de mal ha fet el cine. Com si això de parir fos un pim-pam i a la primera contracció ja sortís la criatura!

Situació 3: se sol donar en els mateixos contextos que l’anterior. “Tu tranquil·la que tenim/portem tovalloles calentes”. I el que et venen ganes de dir, és que es fotin les tovalloles per-on-els-càpiga, que tu, que sàpigues, no en necessites cap, per parir. Però en comptes de dir això, calles i rius. O millor encara, dius que si, que les vagin preparant i que sobretot, sobretot avisin a tot el veïnat, que del que més tens ganes és de parir públicament.

Situació 4: es pot donar en qualsevol dels anteriors escenaris. Tu ja no ets tu, sinó que ets una gran panxa. Aquesta gran panxa amb potes de cop es troba algú que fa dies que no veu i… ta-xan! La pregunta del milió “Encara no has parit?”. En sentir aquesta pregunta, la cara que tens més enllà de la panxa es desconfigura, els ulls et surten de les òrbites i et comencen a sortir guspires de tot arreu. “Si, mira, vaig parir fa dues setmanes, però he deixat la nena a casa i jo m’he posat un coixí a la panxa i he sortir a passejar. Nostàlgia de panxa, se’n diu”. Home, per favor, i a tu què et sembla?!

Una mica de consideració, si us plau, amb la sensibilitat de les prenyades.

El naixement de la Frida

Des de la primera nit que vaig començar a tenir contraccions fins al dia del naixement de la Frida van passar, exactament, vuit setmanes. És a dir, una eternitat.

Del repòs a la normalitat

Quan estava de 34 setmanes i mitja, una nit, vaig començar a tenir contraccions. Durant tot el tercer trimestre ja n’havia tingut forces, però aquesta vegada era diferent perquè tot i estar en repòs, estirada al llit, les contraccions no paraven i anaven agafant ritme. Així, em vaig plantar al matí, el Borja va haver de marxar a treballar i jo em vaig quedar a casa, proposant-me fer tot el repòs que pogués per tal d’evitar la dinàmica. Tot i així les obligacions de mare em feien sortir al migdia per anar a buscar el Max al Tatanet, la qual cosa va fer que les contraccions es tornessin a activar. Al matí havia escrit un correu a la Blanca, la llevadora de COS que ens acompanyaria durant el part a casa, per explicar-li la situació i just al migdia em va trucar per parlar-ne: podia estar tranquil·la, si em posava de part m’atendria igualment, però calia que fes repòs ABSOLUT i que arribés, com a mínim, a la setmana 35. Però molt millor a la 36. I… si arribava a la 37, doncs, fantàstic. Per tant: res d’anar a buscar el Max al Tatanet, res de moure’m per casa, res de res de res: al llit i a deixar-me cuidar.

Total, que a la setmana 34 i mitja, la meva activitat diària es va veure aturada en sec. Vaig deixar d’anar a ioga, vaig deixar d’anar a nedar, de sortir a caminar, de fer-me càrrec de la casa, de cuinar i, evidentment, vaig deixar de fer-me càrrec del Max, la cosa que més em va costar. Podia renunciar a tot, però no podia renunciar al meu fill! Finalment, i amb l’ajuda del Borja, varem trobar l’equilibri per tal que jo pogués dedicar temps al Max sense que això comportés cap mena d’esforç ni de desgast.

Durant els primers dies de repòs les contraccions van aparèixer alguna nit, i de fet va semblar que just complir 35 setmanes em posava de part. Tot i així, les contraccions, que agafaven ritme durant la nit, sempre s’aturaven en arribar al matí. Una d’aquelles nits vaig perdre el tap mucós, però la cosa no va anar més enllà.

I així va ser com em vaig plantar a la setmana 37! Semblava impossible però ho havia aconseguit. La Frida, si naixia a partir de llavors, ja no seria considerada una nena prematura. A més, el repòs li havia permès agafar pes més ràpidament i això facilitaria el part i, sobretot, el post part. Ara, ja podia estar tranquil·la: podia parir i tot plegat ja no donaria tants problemes.

Tot i així, els dies anaven passant i jo no paria. Cada dia era un regal, però jo no podia abandonar l’estat d’alerta que s’havia activat la primera nit de les contraccions. Vaig anar recuperant la normalitat: vaig tornar a nedar, a acompanyar el Max al Tatanet i fins i tot a pujar-lo a coll els dos pisos d’escales fins arribar-hi, a sortir a comprar, a passejar, etc. I de les contraccions, res de res. L’estat d’alerta, però, es mantenia, i m’era impossible abandonar-lo per complet: tot i que havia tornat a la normalitat, cada nit, abans d’anar a dormir pensava, “Potser serà avui”.

I va ser així com vaig arribar al dia 4 d’abril, és a dir, a la setmana 40. Havia superat dues dates fonamentals: la celebració dels meus 30 anys i la celebració dels 2 anys del Max, el dia 2 d’abril. Ara si, la Frida podia néixer! Però, contra tot pronòstic, la Frida no naixia… i encara haurien de passar un quants dies i jo hauria de fer front a alguns conflictes interns per poder veure-la néixer…

El preparat

El dijous dia 11 d’abril, és a dir, quan complia les 41 setmanes, em vaig despertar amb contraccions. El dia anterior havia anat a fer una sessió d’acupuntura amb la Sara perquè m’ajudés a relaxar-me i a alliberar les tensions que anava acumulant dia rere dia en veure que no hi havia manera de parir.

Les contraccions eren molt suaus, però hi eren i el que era més important, havien aparegut a les 6 del matí i no havien desaparegut! Al migdia la Blanca em va escriure per preguntar-me com tenia els ànims i li vaig contestar que estava més animada que els dies anteriors; avui, a diferència dels altres dies, sentia que el part era a prop i tenia la certesa que la Frida arribaria, tot i que encara no sabia quan. A més a més, havien reaparegut les contraccions. “Contraccions?”, em va preguntar “des de quan”ª. Quan li vaig explicar que estava amb contraccions des de les 6 del matí i que no s’havien aturat em va dir que probablement estava de part. A mi no m’ho semblava gens, que estigués de part… Tot i així, la Blanca em va explicar que ens els segons embarassos de vegades passa que els contraccions són més arrítmiques, que no són tant doloroses i que quan te n’adones ja estàs súper dilatada. Em va dir que m’ho cregués, que possiblement estava de part. Tot i que jo continuava tenint la sensació que no ho estava em vaig començar a posar nerviosa i a emocionar: potser sí que ja havia arribat el moment!

Al llarg de la tarda les contraccions es van anar mantenint. Després de parlar amb la Blanca per telèfon i de parlar-ne tranquil·lament amb el Borja vam decidir trucar els meus pares perquè vinguessin a buscar el Max: si em posava de part, millor que ell estigués a casa dels avis, així jo estaria més tranquil·la. Des del moment que vaig prendre la decisió, les contraccions van agafar més ritme i contundència, ara eren cada 5 minuts.

A les 9 de la nit va arribar el meu pare per endur-se el Max. Jo, poc després em feia una banyera per veure què passava amb les contraccions i per alliberar tota la zona lumbar. Tot i que a l’aigua van parar, quan vaig sortir es van reactivar i, a més, vaig començar a sentir molta pressió a la zona de la pelvis. La Blanca em va suggerir que potser era el moment que vingués. D’acord.

Cap a les 11 de la nit va arribar la Lídia, la llevadora de pràctiques que acompanyaria la Blanca en el moment del part. Jo estava al menjador, escoltant música i intentant descansar després de tota la intensitat del dia. M’agradava anar passant sola les contraccions. L’arribada de la Lídia, doncs, em va desconcertar bastant, ja que jo no veia que el part s’hagués de desencadenar en breu i pensava que només vindria la Blanca per fer-se una idea de quin era el meu estat.

Total, que al cap d’una estona va arribar la Blanca i després de parlar una estona li vaig demanar que em fes un tacte. La meva sensació es va confirmar: encara no havia esborrat coll. Total: encara no estava de part. Tanquem la barraca, tothom a casa seva, tothom a dormir..

Me’n vaig anar a dormir i em vaig quedar clapada a l’instant. Les contraccions van anar apareixent fins a les 5 del matí, que es van aturar per complet

Gairebé 24 hores seguides de contraccions i encara no havia esborrat coll! I els ànims per terra. Em sabia greu haver fet marxar el Max a casa dels meus pares quan encara no hi havia necessitat. Em sabia greu no haver escoltat prou el propi cos, que em deia que encara no estava de part i haver-me deixat endur per l’emoció. Em sabia greu tot. I estava enfadada! Enfadada amb mi i amb el meu cos que no es posava de part, enfadada amb la Blanca, enfadada amb el món.

El divendres al matí, després de parlar una estona per telèfon amb la Blanca i dir-li com em sentia vaig trucar a la Maria de COS per explicar-li també com estava i per demanar-li consell. Des de l’embaràs del Max la Maria és per mi una gran referència i m’agrada comentar amb ella moltes de les qüestions que se’m plantjen a,b la criança del Max i ara, amb l’embaràs de la Frida:

–        Fes el que et demani el cos, Mireia. Deixa’t estar de caminar i de cansar-te. Si el que et ve de gust és descansar, descansa. I fes sexe, això ajudarà a anar obrint coll.

–        Sexe?!!! Però si ara mateix és el que menys de gust em ve!!!

–        Sexe, Mireia, feu-vos-ho com vulgueu, però anirà molt bé. I tenir un orgasme encara t’anirà millor.

“Sí, clar! No només haig de fer sexe sinó que a més a més, haig de tenir un orgasme!”, vaig pensar.

No sé si van ser les dues sessions de sexe que aquell cap de setmana varem tenir (amb orgasme inclòs, encara que sembli mentida!), o l’oli d’onagre que la Glòria m’havia recomanat, o la classe de ioga amb mantres a la que vaig assistir dissabte al matí, o les flors de bach que l’Anna del centre de ioga em va regalar, o les estones de família que tots tres vam passar, o la plorada que vaig fer parlant amb la meva mare per telèfon, o alguna altra plorada amb el Borja, o les piscines que vaig nedar diumenge al matí, o l’anada a peu a la Barceloneta i l’estona de relax a la platja de diumenge a la tarda, o…. No sé què va ser de tot plegat, però el cas és que diumenge a la nit em vaig posar de part. Però per posar-m’hi, el dissabte, havia hagut de parir totes les pors que durant aquest temps havia anat gestant.

Les pors de mare

I és que aquests dos mesos de repòs van donar per molt: l’aturada en sec de tota la meva activitat va representar l’activació de la meva activitat mental, la connexió total i absoluta amb el meu estat d’embarassada i amb la vida que portava dins meu i l’aparició de tot un seguit de pors, de dubtes, d’emocions, de sensacions i d’angoixes que durant l’embaràs del Max no hauria pogut ni imaginar. No sé si això es devia a que tenia massa temps lliure per pensar i per menjar-me l’olla o si el fet, justament, de parar tota l’activitat em va fer connectar amb aquest estat, però la qüestió és que durant aquest temps va anar aflorant en mi i que fins que no ho vaig poder localitzar i verbalitzar, 24 hores abans del part, la Frida no va néixer.

Penso que aquestes pors i aquests dubtes naixien de la meva condició de mare. És veritat que durant l’embaràs hi havien hagut un parell d’assumptes que m’havien provocat força angoixa, un d’ells la localització, durant l’ecografia del segon trimestre, d’una “cavitat intra vesicular”, segons el llenguatge mèdic, al cor de la Frida (un buf al cor, segons el llenguatge de la resta de mortals). El buf, en principi, no havia de portar cap problema i l’únic que necessitava era cert seguiment per veure’n l’evolució. Tot i l’ensurt que ens vam endur en el primer moment, després ens vam instal·lar en la certesa que el buf no havia de comportar cap problema i que no influenciava gens en el part.

Hi havia un altre factor que contribuïa a l’aparició de pors: a diferència de l’embaràs del Max, durant l’embaràs de la Frida no vam assistir al grup de preparació a l’embaràs, un grup que sempre serveix per compartir dubtes i pors i per enfortir la seguretat, a més de crear-s’hi uns vincles molt bonics i unes relacions fantàstiques!

Dic, doncs, que totes aquestes pors que anaven apareixent en mi, provenien d’un sentiment més profund… provenien de la mateixa condició de ser mare, ja, d’una altra criatura. Com a mare del Max sabia ja fins a quin punt es pot arribar a estimar un fill, sabia què vol dir l’amor incondicional que se li declara en el moment del néixer, un amor que és directament proporcional al patiment que provoca el simple fet de plantejar-te’n l’absència. I des d’aquesta posició de mare d’un fill s’instal·là en mi una por absoluta a la possible pèrdua de la segona filla: era la por a la mort, una por totalment desconeguda per mi fins llavors.

La nit abans de parir a la Frida em vaig despertar molt angoixada. Els pensaments no em deixaven continuar dormint, estava súper rallada perquè ja passava de les 41 setmanes i no hi havia manera de posar-me de part… Vaig decidir despertar el Borja i parlar amb ell, no podia suportar que els pensaments se’m mengessin. “Borja, potser no neix perquè si neix es morirà. És per això que no la deixo sortir”. Ja està, ja ho havia dit! I llavors, parlant-ne, vam desembolicar el cabdell, vam desfer l’embolic, vaig poder posar nom a totes les pors i, a mesura que les anava anomenant i les anava racionalitzant, anaven desapareixent.

En els darrers dies havia pogut anar localitzant totes les pors, que anaven des del pla conscient fins al més inconscient. Des de la por a que l’arribada de la Frida pogués comportar la desatenció del Max (i això comportava la impossibilitat d’imaginar-me a mi mateixa amb la Frida als braços), passant per la por a què el seu naixement acabés amb cesària perquè seria massa gran, passant per la possibilitat que el part acabés a l’hospital i que això em comportés un sentiment de frustració inaguantable, fins a arribar a la darrera por, la més amagada, la més primitiva, la més bèstia, la més bàsica, la més irracional: la por a la mort.

Totes les pors es podien desmuntar mitjançant l’exercici racional; el Borja em deia “Recorda el que sempre ens deia la Maria, totes les dones esteu preparades per parir, el teu cos no farà una nena que tu no puguis parir” o bé “que passis de la setmana 40 no ha de voler dir que hagis d’acabar a l’hospital”. La por a la mort, però, per ser tant profunda i irracional no es podia a afrontar de forma racional, per tant només hi havia una manera de combatre-la: “Cada vegada que et passi pel cap, contraposa-hi imatges boniques”. I la imatge més bonica que em va ajudar a diluir aquesta por va ser el següent quadre: el Borja i jo, asseguts a la terrassa de casa, un dia assolellat, envoltats de totes les plantes que comencen a florir, jo donant de mamar a la Frida i gaudint de veure el Max córrer amb la bicicleta.

“I ara quan et llevis”, em va dir, “et banyaràs, i quan treguis el tap de la banyera totes aquestes pors marxaran pel desaigua”.

El part

Dilluns dia 15 d’abril, a les 6.29 h del matí va néixer la Frida. Va ser un part ràpid, en un ambient molt tranquil i amb molt d’amor. Estava en companyia del Borja i de les llevadores, la Blanca i la Lídia.

Des del dijous a la nit les contraccions no havien parat i durant tot el cap de setmana en vaig anar tenint. Diumenge al matí ens vam llevar i vam anar al parc i després vam anar a la piscina, on jo encara vaig aprofitar per nedar durant una estona. Tot i que anava tenint contraccions res indicava que hi hagués cap canvi. Després de fer una bona migdiada vaig deixar el Borja i el Max i vaig sortir a passejar; no tenia intenció d’anar massa lluny, però al final em vaig animar i vaig arribar fins a la Barceloneta. Durant el passeig vaig intentar abandonar el món exterior i centrar-me en mi, repetint-me com un mantra que volia parir, que deixava néixer la Frida. Ja a la platja, em vaig asseure a la vora del mar i, cansadíssima, em vaig abandonar al no-pensament.

Al bus, tornant cap a casa em vaig adonar que tenia forces contraccions. Arribant a casa vaig donar el sopar al Max i el Borja el va portar a dormir. Quan va tornar vaig demanar-li que anotés cada quan tenia contraccions. Mentrestant vaig posar, com gairebé cada nit, una pel·lícula. Aquesta vegada vaig posar Bagdad Cafè; ja l’havia vist en altres ocasions i tenia garantit que era una pel·lícula de bon rollo i que no contenia res que pogués ferir la meva sensibilitat d’embarassada a punt de parir. Cap a les 12 de la nit vaig decidir que me n’anava a dormir: si estava de part, ja em despertaria, però necessitava descansar. I si no ho estava… doncs un dia més, però també necessitava descansar. Les contraccions eren, més o menys, cada 5 minuts.

A quarts de 3 em vaig despertar. Les contraccions no havien parat i si la cosa continuava així voldria dir que estava de part! Vaig anar al pis de baix, al menjador, i em vaig posar la música, vaig encendre les espelmes, i la llum de sal i vaig començar a passejar. Em balancejava amb les contraccions, les anava ballant… Continuaven sent cada 5 minuts.

Cap a quarts de quatre em vaig adonar que havia perdut una mica de sang i vaig escriure a la Blanca per dir-li “Això és bo, t’estàs obrint. Vols que vingui ja?”. “No, encara no; necessito estar sola i continuar passant-ho així”. Però a les 4 estava segura que anava de part i que això ja no pararia. Vaig llevar el Borja per demanar-li que em fes un tacte: efectivament havia esborrat coll segons els seus càlculs devia estar de 4 o 5 centímetres. “Blanca, ja pots venir. Ara sí, vaig de part”.  I, mentrestant em vaig ficar a la banyera, necessitava alliberar la zona lumbar.

A partir d’aquí ja no recordo molt clarament com van anar les coses. Jo estava bastant ficada en mi mateixa. Cantava llargues “aaa” amb les contraccions, que cada vegada eren més freqüents.

A les 5 de la matinada vaig trucar el meu pareu perquè vingués a buscar el Max “Ja pots venir. Vaig de part”. A quarts de 6 arribava la Blanca i poc després la Lídia. La Blanca, amb  molt de respecte va venir al menjador per escoltar la Frida; jo continuava allà, amb la música, els llums apagats i ballant i cantant amb les contraccions; no podia parlar gaire, volia continuar estant en aquest estat. Si tot continuava així… Però llavors el Borja va baixar el Max, que ja estava a punt per marxar i, de sobte, vaig connectar amb la realitat. Vaig sortir del menjador i vaig passar una estona amb ell, mentre esperàvem l’arribada de l’avi. A cada contracció m’agafava al cotxet, o me n’anava lavabo perquè necessitava passar-la sola. A les 6 i 10 arribava el meu pare: algunes paraules, una abraçada molt forta i se’n van anar…

Just tancar la porta després d’acomiadar-me del Max vaig tornar cap al menjador. Ara sí, les contraccions eren bastant potents. Tenia molta calor i em vaig treure la única samarreta que portava posada. I, de cop, “Estic apretant”. Necessitava tenir el Borja, i el vaig cridar. Una altra contracció, barrejada amb ganes d’anar al lavabo, però el dolor no em deixava moure. “La Frida ja ve, estic apretant”.

Estava de genolls, agafada als braços del Borja. Tenia unes ganes boges de dir-li com l’estimo, d’agrair-li que em fes costat… i no sé si li vaig dir, o si només ho vaig pensar.

Vaig trencar aigües i tot es va desencadenar. Em vaig deixar anar del Borja i amb una de les mans em vaig tocar però ja no era a mi a qui tocava, sinó el cap de la Frideta! Em vaig tornar a agafar a ell i llavors em vaig acoblar al ritme de cada pujo: sabia perfectament on estava la Frida en cada moment, podia sentir i reconèixer per on passava a cada instant. Seguia el ritme de les contraccions, empenyent quan tocava empènyer, relaxant quan tocava relaxar. A diferència del part del Max, quan aquest moment se’m va escapar per complet i era impossible controlar-lo, ara el meu cos sabia perfectament què havia de fer en tot moment, de fet, tota jo era cos, era una amb les contraccions, encara que ho volgués no podia actuar en la direcció contraria del que el ritme em marcava. I així vaig sentir com s’obria el perineu i com la Frida començava a coronar. Tot estava en màxima dilatació i tensió però no hi havia dolor. La Blanca em va preguntar si volia tocar la Frida, però no, ja no necessitava fer-ho, l’estava sentint perfectament i això era molt millor que tocar-la.

Estava en un estat de màxima concentració, tota l’atenció posada en el canal de sortida de la Frida, en el meu cos, que s’obria i que, per fi, la va deixa sortir. L’últim pujo va ser el més bonic: vaig sentir perfectament com tot el seu cosset relliscava i finalment sortia. I llavors, complint el  que feia temps havia somiat, la vaig agafar i me la posar al damunt“Ja la tinc aquí”.

Al cap de molt poca estona vaig expulsar la placenta i em vaig poder estirar damunt d’uns coixins que em van preparar. I llavors em vaig posar a tremolar com una fulla. No ho podia parar ni controlar, el meu cosa necessitava desfer-se de tot l’excedent d’energia que el part havia mogut.

En no gaire més estona vaig decidir que volia anar a estirar-me al llit i, al·lucinant!, vaig pujar les escales per anar a l’habitació (impensable fer-ho després del part del Max).

La Frida va pesar 4 quilos 200 (i jo sense ni un tall). Tot va anar molt ràpid i va ser molt natural, silenciós, respectuós… tal i com ho havia imaginat.

Gràcies a la Blanca, que em va acompanyar tant dolçament, vaig poder tenir el meu propi part. Gràcies al Borja, que sempre em fa costat en les meves decisions, vaig fer realitat el somni de veure néixer la meva filla a casa.

Epíleg

Des de la primera nit que vaig començar a tenir contraccions fins al dia que finalment va néixer la Frida havien passat, exactament, vuit setmanes. És a dir, una eternitat.

Durant aquestes vuit setmanes, la Frida havia crescut proporcionalment al que havia crescut la meva panxa i les estries de la meva panxa. Però també proporcionalment al que jo havia crescut emocionalment i com a persona, com a mare.

Gràcies, doncs, per aquestes vuit setmanes d’eternitat.