Quant de mal ha fet el cine!

És molt interessant veure com des de la pantalla s’ha anat construint la gran ficció del part. Estic segura que ja s’han fet estudis que analitzen el tema en profunditat, de fet hi ha prou material com per fer una tesi doctoral! El que jo faré aquí no és, ni de bon tros, una tesi doctoral, simplement apuntaré alguns aspectes que poden donar peu a la reflexió. No m’havia plantejat mai el tema del part en el cine fins que vaig parir: llavors em vaig adonar de la distància que hi ha entre allò que sempre havia vist per la pantalla i allò que realment vaig viure. El desconeixement generat pel cinema i per la televisió entorn el part és brutal. Això passa no perquè mai no es mostri aquesta experiència, sinó perquè la manera en què es mostra està totalment distorsionada. I és que el part com a recurs cinematogràfic està a anys lluny del que és, en realitat, el part. Aquí alguns punts que he pogut detectar:

– Trencament d’aigües: tot i que un part no sempre comença amb el trencament d’aigües, a la pantalla es fa servir tant sovint aquest recurs que acabem per desconèixer a) que trencar aigües no sempre vol dir posar-se de part i b)que podem posar-nos de part sense haver trencat aigües.

– Rapidesa: a la pantalla, gairebé sempre es transmet la idea que des del moment en que comencen les contraccions ja es desencadena el part, com si la primera contracció desencadenés ràpidament en l’expulsiu. Això fa que s’obviï tota la fase de dilatació una fase que sol durar hores i, en ocasions, fins i tot dies!

– Pressa: aquest punt va molt associat a l’anterior. Evidentment, si la primera contracció o ruptura d’aigües desencadena immediatament el part cal desplegar ràpidament tot el protocol per preparar-se pel futur naixement, normalment l’anada a l’hospital, les presses dels zeladors, etc. Així, a la pantalla, des que la dona trenca aigües (com ja he dit el trencament sol ser el recurs cinematogràfic emprat per anunciar l’arribada del part) o té la primera contracció fins que s’esdevé el naixement tot ha de succeir molt ràpid, transmetent, així, la idea que cal tenir molta pressa.

– Posició ginecològica: el cine fa que quan ens imaginem una dona parint sempre la visualitzem en posició ginecològica, és a dir estirada i amb les cames alçades. Aquesta és una posició instrumentalitzada, gens natural, que facilita la feina del ginecòleg però dificulta el treball de part de la dona. A més a més, és una posició que, evidentment, es dóna en els hospitals (on hi ha les lliteres amb els artefactes que permeten penjar les cames), associant sempre, així, els parts al context hospitalari.

– Crits: al cine, gairebé sempre les dones apareixen cridant i els seus crits s’associen sempre al dolor. En els parts no sempre hi ha crits, i encara que no ho sembli, no sempre hi ha dolor (o hi ha dolor en escales molt diverses).

– Plors: a les pel•lícules els nens sempre neixen plorant. A la realitat, si bé hi ha algunes criatures que trenquen el plor en el moment de néixer, altres surten de manera silenciosa i no se’ls sent plorar fins passades algunes hores!

– I la placenta?: a la pantalla mai sabem què acaba passant amb la placenta… A la realitat, la placenta s’expulsa una estona després del naixement de la criatura.

– El trencament de la intimitat: el cine fa que el part deixi de ser u moment íntim, no només perquè hi col•loca la càmera, sinó perquè el farceix de personatges (el taxista que porta la dona, els múltiples metges, els zeladors, l’anestesista, etc.). Trenca la màgia del moment, el distorsiona i s’acaba carregant la intimitat de la dona, la complicitat que ella pot establir amb l’home que l’acompanya, etc.

Aquests són alguns dels punts que he pogut detectar. Segurament n’hi ha molts més. Considero que és necessari reflexionar-hi per tal de poder anar desmuntant la imatge i percepció que des de la pantalla s’ha anat construint del part i adonar-nos, així, de quant de mal ha fet el cine!