Rabioles I. Eliminem les marranades

A casa ha arribat el temps de les rabioles i, tot i que diuen que tots els infants hi passen i que és el més normal del món, com a mare inicio una reflexió per mirar d’entendre una mica més el procés pel qual passa el meu fill i, si puc, acompanyar-lo de la millor manera possible.

Suposo que això durarà un temps. Com a mínim, el que sí que durar, seran les meves reflexions i meditacions entorn el tema. Per tant, aquest és el primer d’un seguit de posts que faig sobre les anomenades rabioles.

Tinc un parell de llibres que m’ajudaran a pensar en el tema però abans de posar-me en cap lectura em sembla interessant reflexionar sobre com ens referim a aquesta fase de les criatures, a aquest moment de plor desesperat, barrejat amb ràbia i amb ganes de descarregar per vies físiques un aparent mal humor acumulat.

Ja sabem que la realitat s’esdevé mitjançant el llenguatge i el llenguatge és, per tant, creador de realitat. Seguint aquestes premisses, entenem que si canvia la realitat, canvia el llenguatge, però entenem, també, que canviant el llenguatge aconseguirem canviar la realitat. Partint d’aquesta idea crec que seria interessant veure si canviant el tipus de llenguatge que fem servir per adreçar-nos i per referir-nos als nostres fills aconseguirem canviar el model de comprensió i de relació que tenim amb ells i per tant aconseguirem una nova mirada cap a la infància.

I caminant per aquest camí, em topo amb la paraula marranada, que en català fem servir per referir-nos justament a allò de què estem parlant. Una paraula que, a priori, em sembla massa carregada d’aspectes negatius per utilitzar-la quan m’haig de referir a aquests moments en què el meu fill s’enfada, plora desconsoladament i crida. A aquests moments de rabiola (i deixo per més endavant la reflexió sobre si rabiola és, alhora, una bona paraula per a referir-s’hi.

Faig un exercici que m’encanta. Consulto al diccionari la paraula marranada. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu:

Marranada f.

1 Porcada.

2 Marraneria.

No m’aporta massa informació. Anem a veure, doncs, què diu de porcada i de marraneria:

Porcada f.

1 Ramat de porcs.

2 Acció pròpia d’una persona porca.

Marraneria f.

Rabiola d’un infant amb crits, plors, etc.

I ara busco què ens diu el diccionari sobre rabiola:

Rabiola f.

Enrabiada de criatura o com de criatura. Ja li passarà, la rabiola!

I d’enrabiada?

Enrabiada f.

Alteració de qui està enrabiat. Agafar una enrabiada. Ja li ha passat l’enrabiada. Pren unes enrabiades de mort. Es morirà d’una enrabiada.

I posats a passejar per les pàgines del diccionari, busco, per acabar, què ens en diu del verb marranejar:

Marranejar v. intr.

Un infant, fer una marraneria.

Em sembla que és suficient per arribar on volia arribar. Resulta que amb els termes marranada i marraneria ens estem referint justament al tema que tractem.  És curiós i crida l’atenció veure el parentiu que s’estableix entre aquest comportament infantil i els garrins i persones poc netes. Per què deu ser que s’estableixen aquestes connexions? Tot apuntaria a una manca de netedat… però les rabioles tenen res a veure amb això? Un nen, quan plora com aquí ens referim, es comporta com un porc?

Sembla que l’ús d’aquests dos mots no admet posar-se a la pell de l’infant, intentar empatitzar-hi i comprendre què li passa, sinó que s’articula, bàsicament, com un judici, una sentència que relega aquest comportament i el desterra a l’àmbit de la cort.

A mi que em perdonin, però quina falta de tacte establir aquestes connexions entre criatures i porcs!

És evident que les paraules que fem servir van carregades de significats. I és evident que cal reflexionar sobre el seu ús si volem començar a comprendre, els processos pels quals passen les nostres criatures. Si hem d’eliminar certes paraules, eliminem, evidentment, les marranades.

 

Lactància salvatge o deixar-se endur per la manada de llops

Per donar de mamar no necessitem ni mètodes, ni horaris, ni consells, ni rellotges, ni cursos… només sentir-nos plenament connectades amb la nostra criatura. Això és el que diu Laura Gutman en el seu article “La lactancia Salvaje”, que avui vull compartir amb vosaltres.

Picasso. Dues dones corrent a la platja. 1922. Museu Nacional Picasso, París

Abans de parir, la llevadora em va recomanar que em llegís aquest petit text i us haig de confessar que la lectura, combinada amb el clàssic Mujeres que corren con los lobos, de Clarissa Pinkola, m’està resultant molt reveladora.  Retrobo en les paraules d’una les idees de l’altre i totes dues em conviden a connectar amb el meu jo femení més essencial, més primitiu, més salvatge.

La lectura de article de Gutman em va ajudar a deixar de banda totes les convencions, tot allò que s’esperava de mi un cop hagués parit i em va donar força i raó per aplaçar les visites d’amics i familiars i dedicar-me únicament i exclusivament a contemplar la Frida; a anar-me enamorant d’ella, cada vegada una mica més; a mirar i remirar el seu cos perfecte; a olorar-la; a sentir-la; a somiar-la; a gaudir dels primers moments amb ella, a gaudir de les nostres primeres carícies, les primeres mirades.

Gutman ens proposa abandonar-ho tot per arribar a la lactància salvatge i, quan hi arribem, ens trobem amb la manada de llops de Pinkola i ens deixem endur per córrer amb ells. Aquesta lactància tan essencial ofereix a la dona la possibilitat de recuperar l’essència femenina, salvatge i indomable, espontània, creativa, creadora. La possibilitat de retrobar la Dona Salvatge. Com diu Pinkola “Algunas mujeres perciben este vivificante “sabor de lo salvaje” durante el embarazo, durante la lactancia de los hijos, durante el milagro del cambio que en ellas se opera cuando crían a un hijo o cuando cuidan una relación amorosa con el mismo esmero con que se cuida un amado jardín” (Pinkola Estés, Clarissa. Mujeres que corren con los lobos. Ediciones B, Barcelona, 2012, p. 15).

Potser tot seria més fàcil si realment, durant l’embaràs, el part i l’alletament poguéssim desprendre’ns de tot i deixar-nos guiar, simplement, per la Dona Salvatge de Pinkola, i deixar-nos endur, només, per la bogeria proposada per Gutman. Així, un acte que ara s’ha tornat tant artificiós tornaria a la seva naturalesa inicial, senzilla i espontània.

Aquí us deixo l’article de Laura Gutman (extret  de http://www.lauragutman.com.ar/articulos.html)

La lactancia salvaje

La mayoría de las madres que consultamos por dificultades en la lactancia estamos preocupadas por saber cómo hacer las cosas correctamente, en lugar de buscar el silencio interior, las raíces profundas, los vestigios de femineidad y apoyo efectivo por parte de los individuos o las comunidades que favorezcan el encuentro con su esencia personal.

La lactancia es manifestación pura de nuestros aspectos más terrenales y salvajes que responden a la memoria filogenética de nuestra especie. Para dar de mamar sólo necesitamos pasar casi todo el tiempo desnudas, sin largar a nuestra cría, inmersas en un tiempo fuera del tiempo, sin intelecto ni elaboración de pensamientos, sin necesidad de defenderse de nada ni de nadie, sino solamente sumergidas en un espacio imaginario e invisible para los demás.

Eso es dar de mamar. Es dejar aflorar nuestros rincones ancestralemente olvidados o negados, nuestros instintos animales que surgen sin imaginar que anidaban en nuestro interior. Es dejarse llevar por la sorpresa de vernos lamer a nuestros bebés, de oler la frescura de su sangre, de chorrear entre un cuerpo y otro, de convertirse en cuerpo y fluidos danzantes.

Dar de mamar es despojarse de las mentiras que nos hemos contado toda la vida sobre quienes somos o quienes deberíamos ser. Es estar desprolijas, poderosas, hambrientas, como lobas, como leonas, como tigresas, como canguras, como gatas. Muy relacionadas con las mamíferas de otras especies en su total apego hacia la cría, descuidando al resto de la comunidad, pero milimétricamente atentas a las necesidades del recién nacido.

Deleitadas con el milagro, tratando de reconocer que fuimos nosotras las que lo hicimos posible, y reencontrándonos con lo que haya de sublime. Es una experiencia mística si nos permitimos que así sea.

Esto es todo lo que necesitamos para poder dar de mamar a un hijo. Ni métodos, ni horarios, ni consejos, ni relojes, ni cursos. Pero sí apoyo, contención y confianza  de otros (marido, red de mujeres, sociedad, ámbito social) para ser sí misma más que nunca. Sólo permiso para ser lo que queremos, hacer lo que queremos, y dejarse llevar por la locura de lo salvaje.

Esto es posible si se comprende que la psicología femenina incluye este profundo arraigo a la madre-tierra, que el ser una con la naturaleza es intrínseco al ser esencial de la mujer, y que si este aspecto no se pone de manifiesto, la lactancia simplemente no fluye. No somos tan diferentes a los ríos, a los volcanes, a los bosques. Sólo es necesario preservarlos de los ataques.

Las mujeres que deseamos amamantar tenemos el desafío de no alejarnos desmedidamente de nuestros instintos salvajes. Lamentablemente solemos razonar y leer libros de puericultura, y de esta manera perdemos el eje entre tantos consejos supuestamente “profesionales”.

La insistencia social y en algunos casos las sugerencias médicas y psicológicas que insisten en que las madres nos separemos de los bebés, desactiva la animalidad de la lactancia. Posiblemente la situación que más depreda y devasta la confianza que las madres tenemos en nuestros propios recursos internos, es esta creencia de que los bebés se van a malacostrumbrar si pasan demasiado tiempo en nuestros brazos. La separación física a la que nos sometemos como díada entorpece la fluidez de la lactancia. Los bebés occidentales duermen en los moisés o en los cochecitos o en sus cunas demasiadas horas. Esta conducta sencillamente atenta contra la lactancia. Porque dar de mamar es una actividad corporal y energética constante. Es como un río que no puede parar de fluir:  si lo bloqueamos, desvía su caudal.

Contrariamente a lo que se supone, los bebés deberían ser cargados por sus madres todo el tiempo, incluso y sobre todo cuando duermen. Porque se alimentan también de calor, brazos, ternura, contacto corporal, olor, ritmo cardíaco, transpiración  y perfume. La leche fluye si el cuerpo está permanentemente disponible. La lactancia no es un tema aparte. O estamos madre y bebé compenetrados, fusionados y entremezclados, o no lo estamos. Por eso, dar de mamar equivale a tener al bebé a upa, todo el tiempo que sea posible. No hay motivos para separar al bebé de nuestro cuerpo, salvo para cumplir con poquísimas necesidades personales. La lactancia es cuerpo, es silencio, es conexión con el submundo invisible, es fusión emocional, es entrega.

Dar de mamar es posible si dejamos de atender las reglas, los horarios, las indicaciones lógicas y si estamos dispuestas a sumergirnos en este tiempo sin tiempo ni formas ni bordes.  También si nos despojamos de tantas sillitas, cochecitos y mueblería infantil, ya que un pañuelo atado a nuestro cuerpo es suficiente para ayudar a los brazos y las espaldas cansadas. Incluso si trabajamos, incluso si hay horas durante el día en que no tenemos la opción de permanecer con nuestros bebés, tenemos la posibilidad de cargarlos en brazos todo el tiempo que estemos en contacto con ellos.

Es verdad que hay que volverse un poco loca para maternar. Esa locura nos habilita para entrar en contacto con los aspectos más genuinos, inabordables, despojados, salvajes, impresentables, sangrantes de nuestro ser femenino. Así las cosas, que nos acompañe quien quiera y quien sea capaz de no asustarse de la potencia animal que ruge desde nuestras entrañas.

Dia mundial del son feliç

És cert, aquest post arriba tard, però són les coses de la maternitat: arribes tard als llocs perquè just en el moment de sortir de casa has de donar teta o has de canviar un bolquer amb una caca inesperada; et despistes i t’oblides de compromisos adquirits; t’adorms així que t’asseus… o publiques els posts alguns dies més tard del que toca. Grandeses de la maternitat, què més volem!

El 29 de juny es va celebrar el dia mundial del son feliç. Em sumo a la iniciativa i avui escric el meu post sobre el son infantil. #adormirfelices

És evident que si hi ha necessitat de celebrar un dia com aquest és que hi ha alguna cosa en el son infantil que no va bé. Cal que hi hagi un dia com aquest per continuar lluitant contra l’imperi Estivill, aquell que ens fa entendre que els nens i nenes han d’aprendre a dormir sols des de ben petits i dormir tota la nit d’una sola tirada. Qui ha tingut fills sap que això no és així. Tot i així, el llibre on el senyor Estivill exposa aquest mètode (que no és pas seu, per altra banda, sinó que repeteix les paraules de Ferber) continua sent la referència quan vas a una llibreria i demanes un llibre sobre el son infantil. La majoria de la gent continua pensant que aquesta persona és una eminència en el tema i que allò que ell diu és allò-que-hauria-de-ser en tots els nens i nens.

Doncs bé, això no és així. Hi ha molts altres llibres  que tracten el tema del son infantil des d’una altra òptica (recomano Dormir sin lágrimas, de Rosa Jové), entenent que per aconseguir que les criatures dormin cal acompanyar-les en el procés amb amor i afecte, agafar-les amb braços tantes vegades com sigui necessari, i no pas deixar-les plorar soles al llit.

Tot i això, el conegut mètode Estivill està molt estès i hem de preguntar-nos per què. Per què ha resultat tant aquest mètode? La resposta, evidentment, la trobem quan ens adonem de les exigències del món neoliberal, on la dona ha de reincorporar-se al mercat laboral tot just quan fa quatre mesos que ha acabat de parir. Una barbaritat.

Amb una criatura de quatre mesets (cinc si ha pogut sumar a la baixa per maternitat el mes de vacances), tot just acabant de sortir de la recuperació després del part, mantenint encara una lactància exclusiva (recordem que la recomanació és començar a introduir l’alimentació sòlida cap als sis mesos) i amb una dinàmica de son que es veu marcada per aquesta lactància, la mare ha de reincorporar-se al seu lloc de treball. A tota la despesa energètica que comporta la criança del seu fill o filla ha de sumar-hi, ara, les vuit hores de feina. L’esgotament a què pot arribar és terrible.

Així ens trobem amb mares amb un ritme trepidant de feina durant el dia i que, durant les nits, molt probablement no dormen més de 5 hores seguides. Sovint, els comentaris que aquestes mares reben (rebem) de l’entorn no ajuden a conciliar la situació sinó que l’empitjoren. Solen ser comentaris de l’estil “Aquesta criatura comença a ser prou grandeta per dormir a la seva habitació, d’una sola tirada tota la nit, i no pas tenint esclavitzada la seva pobra mare”. Comentaris que no ajuden a mantenir la lactància i que, a més a més, fan incrementar encara més la sensació de cansament de la mare.

Segurament, doncs, quan aquesta mare porti una, dues, o tres setmanes intentant mantenir aquest ritme, vulgui, per qualsevol mitjà que la seva estimadíssima criatura dormi d’una sola tirada durant tota la nit. No pas perquè això sigui el que més convé a la criatura sinó perquè això és el que ella necessita. I és llavors quan s’aferra a qualsevol que pugui garantir-li hores de son seguides. I aquí apareix el senyor Estivill, que va venent llibres gràcies a l’esgotament d’aquestes mares.

El problema el tenim, doncs, no tant en aquests mètodes que ens volen fer creure que els nens aprendran a dormir a través del plor, sinó en l’estructura i concepció mateixa del món laboral, que entén que la dona només és productiva quan es re introdueix en el mercat i no pas mentre inverteix temps i esforç en criar amb amor, respecte, estima i dedicació els seus fills, futurs ciutadans d’aquest món.

Gràcies, doncs, senyor Estivill, per perpetuar-nos en aquest sistema que ens ofega.