Rabioles I. Eliminem les marranades

A casa ha arribat el temps de les rabioles i, tot i que diuen que tots els infants hi passen i que és el més normal del món, com a mare inicio una reflexió per mirar d’entendre una mica més el procés pel qual passa el meu fill i, si puc, acompanyar-lo de la millor manera possible.

Suposo que això durarà un temps. Com a mínim, el que sí que durar, seran les meves reflexions i meditacions entorn el tema. Per tant, aquest és el primer d’un seguit de posts que faig sobre les anomenades rabioles.

Tinc un parell de llibres que m’ajudaran a pensar en el tema però abans de posar-me en cap lectura em sembla interessant reflexionar sobre com ens referim a aquesta fase de les criatures, a aquest moment de plor desesperat, barrejat amb ràbia i amb ganes de descarregar per vies físiques un aparent mal humor acumulat.

Ja sabem que la realitat s’esdevé mitjançant el llenguatge i el llenguatge és, per tant, creador de realitat. Seguint aquestes premisses, entenem que si canvia la realitat, canvia el llenguatge, però entenem, també, que canviant el llenguatge aconseguirem canviar la realitat. Partint d’aquesta idea crec que seria interessant veure si canviant el tipus de llenguatge que fem servir per adreçar-nos i per referir-nos als nostres fills aconseguirem canviar el model de comprensió i de relació que tenim amb ells i per tant aconseguirem una nova mirada cap a la infància.

I caminant per aquest camí, em topo amb la paraula marranada, que en català fem servir per referir-nos justament a allò de què estem parlant. Una paraula que, a priori, em sembla massa carregada d’aspectes negatius per utilitzar-la quan m’haig de referir a aquests moments en què el meu fill s’enfada, plora desconsoladament i crida. A aquests moments de rabiola (i deixo per més endavant la reflexió sobre si rabiola és, alhora, una bona paraula per a referir-s’hi.

Faig un exercici que m’encanta. Consulto al diccionari la paraula marranada. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu:

Marranada f.

1 Porcada.

2 Marraneria.

No m’aporta massa informació. Anem a veure, doncs, què diu de porcada i de marraneria:

Porcada f.

1 Ramat de porcs.

2 Acció pròpia d’una persona porca.

Marraneria f.

Rabiola d’un infant amb crits, plors, etc.

I ara busco què ens diu el diccionari sobre rabiola:

Rabiola f.

Enrabiada de criatura o com de criatura. Ja li passarà, la rabiola!

I d’enrabiada?

Enrabiada f.

Alteració de qui està enrabiat. Agafar una enrabiada. Ja li ha passat l’enrabiada. Pren unes enrabiades de mort. Es morirà d’una enrabiada.

I posats a passejar per les pàgines del diccionari, busco, per acabar, què ens en diu del verb marranejar:

Marranejar v. intr.

Un infant, fer una marraneria.

Em sembla que és suficient per arribar on volia arribar. Resulta que amb els termes marranada i marraneria ens estem referint justament al tema que tractem.  És curiós i crida l’atenció veure el parentiu que s’estableix entre aquest comportament infantil i els garrins i persones poc netes. Per què deu ser que s’estableixen aquestes connexions? Tot apuntaria a una manca de netedat… però les rabioles tenen res a veure amb això? Un nen, quan plora com aquí ens referim, es comporta com un porc?

Sembla que l’ús d’aquests dos mots no admet posar-se a la pell de l’infant, intentar empatitzar-hi i comprendre què li passa, sinó que s’articula, bàsicament, com un judici, una sentència que relega aquest comportament i el desterra a l’àmbit de la cort.

A mi que em perdonin, però quina falta de tacte establir aquestes connexions entre criatures i porcs!

És evident que les paraules que fem servir van carregades de significats. I és evident que cal reflexionar sobre el seu ús si volem començar a comprendre, els processos pels quals passen les nostres criatures. Si hem d’eliminar certes paraules, eliminem, evidentment, les marranades.