Maternalias o quan la història deixa de grinyolar

Amb la maternitat es mouen coses, això ho sap tothom. De cop, quan ets mare, alguna cosa comença a grinyolar; ja no et sents còmode amb allò que abans et satisfeia, ja no t’adaptes als ritmes que ahir havies mantingut, ja no t’omplen les mateixes converses. La maternitat ens sacseja i, de vegades, aquest moviment intern que sentim quan som mares ens fa dir quelcom que no sap tothom. I és justament això el que fa Cira Crespo al llibre Maternalias: fer sortir a la llum allò que fins ara havia restat ocult i havia estat ignorat pel discurs històric dominant.

Portada del llibre Maternalias, de Cira Crespo. Editorial Ob stare, 2013.

L’embaràs i naixement de la seva filla canvia el centre d’interès de Crespo, que ens explica com en ple procés d’escriptura de la seva tesi doctoral i havent-se quedat embarassada comença a avorrir-se de fer història. I això fa que decideixi posar-se a analitzar, mitjançant la seva pràctica com a historiadora, totes les inquietuds que se li desperten arran i entorn de la maternitat. El naixement de la filla desencadena el naixement del blog, i és a través dels anàlisis que allà planteja que deixa de grinyolar-li la història i es carrega d’energia per tornar a encarrilar la seva pràctica professional: “Recuperé las ganas de hacer historia, porque ahora esa historia estaba fuertemente vinculada con mi vida. Las historias que tejía me ayudaban a dar significado a mi cotidianidad”. I neix, així, Maternalias, un llibre la lectura del qual ens ajuda, a nosaltres també, a donar significat a la nostra quotidianitat.

Efectivament, hi ha moltes maneres de fer història, però massa sovint, la història “que fa història” és la de les grans gestes, la dels grans homes… la història dels discursos dominants. La Cira, a Maternalias, recupera la història narrada a cau d’orella, la que han anat teixint les mames al llarg del temps mentre alletaven les seves criatures (o les criatures de les veïnes), mentre se les carregaven per a desplaçar-les, mentre les bressolaven per adormir-les, etc. La història de la maternitat.

Començant pel mateix concepte de maternitat, va desgranant temes que s’hi relacionen, tals com l’embaràs i la figura de la dona embarassada, la lactància, el proteig, l’hàbit de dormir o no amb els nens, etc. i ho va fent des d’una perspectiva històrica, llegint els pocs documents que en parlen, buscant aquelles imatges que ho expliquen. Teixeix el seu discurs bevent de totes les fonts que va trobant per anar configurant un relat entorn la maternitat. L’exercici que fa per recuperar aquesta història és molt interessant, sobretot si tenim en compte que el mon de les criatures i de les mames s’ha mantingut als marges del relat històric hegemònic. I mitjançant aquest interessant exercici descobrim com s’ha construït la maternitat en una societat patriarcal i fortament marcada pel cristianisme. I en recuperar-ho, el llibre s’erigeix com un clam a la vida i a la maternitat, un clam contra les estructures patriarcals, capitalistes i occidentalistes.

Esperem que la maternitat continuï sacsejant a moltes altres dones i que les continuï portant a allà on tot grinyola i on res ens ressona. Perquè és justament des d’aquest punt on decidim donar un gir a les nostres vides i dirigir-nos cap a allò que veritablement ens satisfà. I esperem que a la Cira li continuï satisfent aprofitar la seva experiència com a historiadora per a continuar-nos revelant, en el seu blog o en nous llibres, les mil i una històries de la maternitat, xiuxiuejades a la penombra, lluny del focus de la història dominant.

Rabioles II. M’ha desaparegut el bebè

Tot va començar el dia que va aprendre a dir no, a utilitzar aquest adverbi amb propietat. Des d’aquell moment va començar a separar-se de mi, de nosaltres, de la resta del món i va començar a ser ell mateix.

Tot i així, llavors, encara era fàcil portar-lo, conduir-lo cap allà on jo creia que havíem d’anar. Aquell no que em deia constantment no volia dir un no estricte, no representava una negació absoluta d’allò que jo li estava demanant, sinó que simplement era un toc d’atenció: Ep, alerta! Farem el que tu dius, però que sàpigues que m’estic adonant que aquí sempre ets tu la que mana. Que sàpigues que em començo a adonar que puc fer les coses a la meva manera.

 

Passem pel difícil moment dels dos anys. I dic difícil perquè per mi, com a mínim, ho és. Ara, quan li demano alguna cosa  que hem de fer (vestir-nos, desvestir-nos, fer un pipí, recollir alguna cosa que ha caigut, preparar-nos per sortir de casa, etc.) o faig alguna intervenció massa invasiva o sense el seu consentiment (remenar-li les verdures del plat, tallar-li el pa a trossos, rentar-li les mans, etc.) ja no em trobo amb aquell no del principi, sinó que s’estableix un xoc frontal, un joc de forces, una batalla que només acaba quan un dels dos venç i passa per damunt de l’altre. I aquest és l’error capital en el qual haig d’evitar caure si no vull acabar pensant que al meu fill, el que li passa, és que és un malcriat i que em pren el pèl, que és, probablement, un dels punts de vista imperants. Un punt de vista totalment legítim però amb el qual no em conformo ni m’identifico. Vull evitar entendre la seva negativa com un xoc frontal, com un joc de forces, com una batalla en la qual només hi pot haver un guanyador. Entendre-ho no com un conflicte sinó com un pas més en la consolidació de la seva personalitat. Fàcil de dir, però difícil d’aplicar!

Passar de la imposició a la proposta, o donar lloc al seu temps. El joc ja no es juga només al meu terreny, sinó que és un joc a dues bandes i tots dos jugadors hem de sentir que hi estem participant, que se’ns deixa jugar. És evident que hi ha límits, i límits molts clars que no es poden transgredir i que no es poden negociar, però també és cert que de vegades hi ha diferents camins per arribar al mateix lloc, i que la via que jo dicto no té perquè ser la millor. Sovint a mi em toca aturar-me, contenir-me i donar-li a ell el temps i l’espai que necessita per arribar allà on ens hem proposat. Entendre que ell té un altre tempo, una altra manera de veure el món, de percebre’l i de sentir-lo i que això fa que tingui vies pròpies per a relacionar-s’hi.

Passar de la batalla a la negociació, aquest no és un joc on hi ha guanyadors i perdedors. Aquesta és, probablement, la premissa que m’haig de repetir i que més present haig de tenir. Entendre que la seva negació no és una declaració de guerra i un desafiament a la meva autoritat. Portar-ho des del terreny de la lluita al terreny del diàleg, on tots dos intentem cedir una mica per arribar a un punt intermedi que a tots dos ens satisfà. Deixar de sentir-me vençuda quan he estat jo la que ha acabat cedint.

Passar de les batalles en tots els fronts als límits clars en un espai més obert i més lliure. M’he adonat que puc trobar una altra manera de relacionar-me amb el meu fill i que probablement, el més intel·ligent que puc fer és intentar evitar aquests moments de xoc, de trobada de concepcions enfrontades constantment. Començar per pocs reptes i petits: no pot ser que en un dia, tot el que fem hagi de ser a la meva manera, s’hagi de fer segons el meu punt de vista i segons el meu temps. En canvi, sí que puc establir petites fites que siguin inamovibles i a les quals cada dia hem d’arribar, costi el que ens costi, com per exemple vestir-nos quan ens llevem, fer un riu abans d’anar a dormir i rentar-nos les mans abans de dinar. Un cop les haguem aconseguit i consolidat, podrem establir-ne més. Si vull establir-les totes de cop i en un mateix dia, és evident que no hi haurà negociacions possibles, que tot s’haurà de fer segons el meu temps i que acabarem en el terreny de la batalla. Mantenir pocs límits i clars sabent i sent conscient que hauré de cedir en molts aspectes: no puc pretendre jugar tots els jocs!

Passar de la invasió a l’observació. Massa sovint l’error és meu perquè m’oblido que el meu fill pot fer moltes coses sol, moltes més de les que jo em penso. Ja no li cal que li remeni la verdura del plat ni que li talli la fruita a trossos (encara que fins ara sempre ho haguem fet així). Ara, el que li cal, és que li doni l’oportunitat per a poder-ho decidir, que li pregunti i, sobretot, que deixi de fer les coses per ell, passant per damunt seu.

Una abraçada maternal, Nicolas Gouny

Definitivament, el que em cal, és entendre que ja no tinc un bebè a qui haig de fer-li tot, a qui puc portar per allà on a mi més em convé. Tinc una personeta al meu costat que comença a reivindicar-se com a tal, que vol ser escoltada i que avança per forjar-se el seu lloc en el món. I això, probablement, és el més bonic que hi ha i el millor que em pot passar com a mare.