Monthly Archives: Octubre 2013

(La sexualitat infantil) i la nostra

Estàndard

El passat 27 de setembre vaig assistir al curs “La sexualitat infantil i la nostra”, impartit perYolanda González a la cooperativa de salut COS. Quan vaig rebre la informació del curs, tant el tema com el marc teòric i trajectòria professional de la formadora em van semblar prou interessants com per apuntar-m’hi.

Davant la pregunta inicial de la Yolanda, un cop iniciada la sessió, sobre què esperàvem d’aquella formació, em vaig fer conscient del motiu pel qual vaig assistir-hi. Aconseguir que els meus fills visquin la seva sexualitat de la manera més natural possible i que siguin capaços, en la mesura del possible, de deixar endarrere tots els tabús, dubtes i pors que a mi m’han perseguit, ja sigui de manera conscient o inconscient.

Si revisem el currículum de la Yolanda ens adonem que, professionalment, es desenvolupa en dos àmbits principals: el de la clínica, tractant amb adults, i el de la prevenció, tractant amb infants i amb pares/mares , educadors i acompanyants. I és en el treball en aquest segon àmbit on s’intenta evitar que es produeixin i reprodueixin aquells patrons que marquen la clínica del primer. Per tant, no va estar gens malament que assistís a aquell curs si el que volia era intentar evitar, en la mesura del possible, la repetició del meu esquema entorn la sexualitat en els meus fills per tal d’intentar que, en la mesura del possible, visquin la seva sexualitat d’una manera més sana i lliure.

 El Gran Masturbador. Salvador Dalí, 1929

Com a mare no ho tinc gens fàcil si vull evitar que els meus fills no pateixin les mateixes mancances, les mateixes pors, dubtes i tabús que jo pateixo, evidentment. De fet, seria ingenu pensar que no els transmeto res d’això; pensar-ho seria creure’m una súper mare, una mare-déu, tocada do de la perfecció… Però no: la meva mirada cap a ells ve condicionada per tot el que jo sóc, per tot el que jo he viscut, per tot el que forma part de mi. Jo sóc jo i la meva motxilla! Tot i així, sí que puc fer-me conscient de quins són els meus defectes,  les meves mancances, els meus fantasmes, els meus tabús i treballar, de manera conscient, perquè no es reprodueixin en ells. Poder-los parlar d’allò que a mi no em van explicar, deixar-los experimentar allò que jo no he experimentat, naturalitzar allò que jo no he aconseguit naturalitzat o que m’ha costat naturalitzar… Deixar d’ometre allò que a mi, els meus pares i educadors m’han omès, ja sigui de manera conscient o inconscient; parlar-los d’allò que a mi no se m’ha parlat; afirmar-los comportaments que a mi o bé m’han estat prohibits o bé, en el millor dels casos, se m’han passat per alt. Afirmar la seva sexualitat voldrà dir, com diu la Yolanda, “sentir i considerar com a saludable la sexualitat infantil”, una postura que “no interfereix i fomenta la vivència i exploració sexual com totalment natural i necessària”[i].

Per tal de garantir-los un desenvolupament al més saludable possible haig de poder “deixar fer” als meus fills. Deixar-los experimentar, deixar-los viure, deixar-los tocar, deixar-los jugar… i lliurar-los de la culpa, la por, la vergonya que pesa sobre la meva pròpia sexualitat.

 

No és gens fàcil, efectivament. El pes del temps ens va en contra i ens enfrontem a patrons de conducta que estan profundament arrelats en la nostra societat. Tot i així val la pena intentar-ho, perquè fer-ho no només voldrà dir apostar per adults del futur amb formes més saludables de relació, sinó que voldrà dir ajudar a sanar una societat malalta, marcada per la patologia i per la perversió; una societat, com senyala Focault a la seva Historia de la sexualitat[ii], dominada per un poder que ha estat capaç de penetrar fins al sí mateix de la vida, fins a allò que la produeix i reprodueix. Adults amb formes recuperades de control sobre el propi cos i sobre la pròpia sexualitat i desig.

 


[i] Gonzàlez, Y. Amar sin miedo a malcriar. RBA Libros, Barcelona, 2010.

[ii] Foucault, M. Historia de la sexualidad. Vol. 1 La voluntad de saber. Siglo XXI, Madrid, 2005.

Crisis de mare

Estàndard

Hi ha moments en què que més valdria deixar-ho tot i arrencar a córrer. Ben lluny, ben lluny. A l’altre punta del món on no et trobi ningú!

Seria genial viure en estat de vacances constant: relaxada, contenta, sense presses ni horaris, cuinant amb alegria, constantment asseguda a la gespa i sense tenir presa per tornar-me a aixecar, fent hipopresives mentre et banyes a la piscina, etc. Però, senyores i senyors, les vacances s’acaben, i encara que tu “oficialment” no treballes i estàs de baixa per maternitat (i a partir de demà, oficialment d’excedència per cura de fills), et passes el dia anant amunt i avall per portar el fill a l’escoleta o per anar al parc, o a la ludoteca, carregada com una burra, amb una criatura a coll en tot moment, cuinant, fregant, comprant i, evidentment, buscant forats per escriure, per contestar correus, per continuar implicada en els deu mil nou cents projectes en els que t’encanta estar implicada…. i la bombolla s’infla, s’infla i…. PATAPAM!! Arriba una crisi que no supera ni la de la bombolla immobiliària.

Hi ha matins que en comptes de llevar-te i estar descansada et sents més pesada i cansada que si haguessis estat tota la nit de marxa com antany. Aquests matins, no saps per què, els nens pesen quaranta quilos més i portar-los a coll et destrossa l’esquena. Són matins en què tot cau a terra i tot es desplaça, per art de màgia, del seu lloc habitual i en comptes de veure la casa cada vegada més neta i endreçada, la veus més caòtica i més bruta. Són matins en què la teva filla es treu els mitjons a la mateixa velocitat que tu pretens vestir el teu fill, que l’únic que vol és que li deixis posat el pijama de l’astronauta i que torneu a explicar per enèsima vegada el conte del circ. Són matins en què tu només esperes que arribi el moment de deixar-ne un a l’escoleta i que l’altre s’adormi, com a mínim, una horeta, però que, ves per on, ni l’un vol quedar-se a l’escoleta ni l’altra dormirà tant com desitges. I en aquest context, a la mínima de canvi perds la paciència (on en venen, per cert!) i fots quatre crits a la pobra criatura, que l’únic que volia és tornar a explicar el conte del circ i que deixessis de fer el dinar, i de plegar roba, i de canviar el bolquer, i de… d’una punyetera vegada. I tu, l’únic que has sabut fer, és cridar. Doncs quina merda d’exemple!

I amb la merda d’exemple que acabes de donar et tanques a la cuina amb una sensació de merda. “Si us plau, món, atura’t que jo baixo ara. Necessito un replantejament urgent”.

Una abraçada forta, mama.  Maria Grazia Grossi

Una abraçada forta, mama. Maria Grazia Grossi

El nivell d’exigència que requereix criar i educar els fills és realment difícil. Dedicar a cada negació amb la què et trobes una estona de negociació; mai no donar un simple no com a resposta i intentar donar sempre una explicació comprensible; invertir temps per a resoldre els conflictes que sorgeixen, per exemple quan el germà gran pega o abraça amb “massa força” a la petita; poder aparcar tota la feina de casa i saber que el que realment val la pena és passar temps amb els fills; endur-te el fill de l’escoleta si hi ha un dia que et diu que no li ve de gust anar-hi o et demana a plors que ell el que vol és estar amb tu; seure al terra, mirar el món des d’aquesta alçada i creure, realment creure, que no hi ha res més urgent que jugar una estona i tornar a explicar el conte del circ. Tot això. I mantenir-ho quan tens un segon fill. I mantenir-ho tot i les duríssimes exigències del món actual. I mantenir-ho…

Hi ha moments en que ho deixaries tot i arrencaries a córrer. En comptes d’això, il·luminada per una espurna d’allò que alguns anomenen intel·ligència emocional, t’estimes més deixar les criatures a algú proper (normalment la teva parella, o si estàs de sort i és dilluns, la teva mare, sempre a punt per donar un cop de mà) i sortir a córrer, a nedar, a caminar o a fer una xerradeta amb les amigues. I després de la descompressió i de quatre respiracions profundes abans de tornar a entrar per la porta de casa, retrobes l’actitud i l’estat d’ànim que cal mantenir per a ser mare i el nivell de paciència que necessites per mantenir tot allò que t’havies promès que necessitaves per criar els teus fills des de l’amor, l’escolta i el respecte. Perquè això, ara mateix, és l’únic que compta.