Crisis de mare

Estàndard

Hi ha moments en què que més valdria deixar-ho tot i arrencar a córrer. Ben lluny, ben lluny. A l’altre punta del món on no et trobi ningú!

Seria genial viure en estat de vacances constant: relaxada, contenta, sense presses ni horaris, cuinant amb alegria, constantment asseguda a la gespa i sense tenir presa per tornar-me a aixecar, fent hipopresives mentre et banyes a la piscina, etc. Però, senyores i senyors, les vacances s’acaben, i encara que tu “oficialment” no treballes i estàs de baixa per maternitat (i a partir de demà, oficialment d’excedència per cura de fills), et passes el dia anant amunt i avall per portar el fill a l’escoleta o per anar al parc, o a la ludoteca, carregada com una burra, amb una criatura a coll en tot moment, cuinant, fregant, comprant i, evidentment, buscant forats per escriure, per contestar correus, per continuar implicada en els deu mil nou cents projectes en els que t’encanta estar implicada…. i la bombolla s’infla, s’infla i…. PATAPAM!! Arriba una crisi que no supera ni la de la bombolla immobiliària.

Hi ha matins que en comptes de llevar-te i estar descansada et sents més pesada i cansada que si haguessis estat tota la nit de marxa com antany. Aquests matins, no saps per què, els nens pesen quaranta quilos més i portar-los a coll et destrossa l’esquena. Són matins en què tot cau a terra i tot es desplaça, per art de màgia, del seu lloc habitual i en comptes de veure la casa cada vegada més neta i endreçada, la veus més caòtica i més bruta. Són matins en què la teva filla es treu els mitjons a la mateixa velocitat que tu pretens vestir el teu fill, que l’únic que vol és que li deixis posat el pijama de l’astronauta i que torneu a explicar per enèsima vegada el conte del circ. Són matins en què tu només esperes que arribi el moment de deixar-ne un a l’escoleta i que l’altre s’adormi, com a mínim, una horeta, però que, ves per on, ni l’un vol quedar-se a l’escoleta ni l’altra dormirà tant com desitges. I en aquest context, a la mínima de canvi perds la paciència (on en venen, per cert!) i fots quatre crits a la pobra criatura, que l’únic que volia és tornar a explicar el conte del circ i que deixessis de fer el dinar, i de plegar roba, i de canviar el bolquer, i de… d’una punyetera vegada. I tu, l’únic que has sabut fer, és cridar. Doncs quina merda d’exemple!

I amb la merda d’exemple que acabes de donar et tanques a la cuina amb una sensació de merda. “Si us plau, món, atura’t que jo baixo ara. Necessito un replantejament urgent”.

Una abraçada forta, mama.  Maria Grazia Grossi

Una abraçada forta, mama. Maria Grazia Grossi

El nivell d’exigència que requereix criar i educar els fills és realment difícil. Dedicar a cada negació amb la què et trobes una estona de negociació; mai no donar un simple no com a resposta i intentar donar sempre una explicació comprensible; invertir temps per a resoldre els conflictes que sorgeixen, per exemple quan el germà gran pega o abraça amb “massa força” a la petita; poder aparcar tota la feina de casa i saber que el que realment val la pena és passar temps amb els fills; endur-te el fill de l’escoleta si hi ha un dia que et diu que no li ve de gust anar-hi o et demana a plors que ell el que vol és estar amb tu; seure al terra, mirar el món des d’aquesta alçada i creure, realment creure, que no hi ha res més urgent que jugar una estona i tornar a explicar el conte del circ. Tot això. I mantenir-ho quan tens un segon fill. I mantenir-ho tot i les duríssimes exigències del món actual. I mantenir-ho…

Hi ha moments en que ho deixaries tot i arrencaries a córrer. En comptes d’això, il·luminada per una espurna d’allò que alguns anomenen intel·ligència emocional, t’estimes més deixar les criatures a algú proper (normalment la teva parella, o si estàs de sort i és dilluns, la teva mare, sempre a punt per donar un cop de mà) i sortir a córrer, a nedar, a caminar o a fer una xerradeta amb les amigues. I després de la descompressió i de quatre respiracions profundes abans de tornar a entrar per la porta de casa, retrobes l’actitud i l’estat d’ànim que cal mantenir per a ser mare i el nivell de paciència que necessites per mantenir tot allò que t’havies promès que necessitaves per criar els teus fills des de l’amor, l’escolta i el respecte. Perquè això, ara mateix, és l’únic que compta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s