Ahir, a Barcelona, moltes escoles no van fer classe i es van agafar el dia de lliure disposició. Com que et Tatanet també va aturar la seva activitat, al matí el Max, la Frida i jo vam anar plegats a la biblioteca. Ara que al Max els contes i la narració d’històries el comencen a fascinar anar a la biblioteca és una activitat que ocupa una bona part del nostre temps i ens ho fa passar bé. Però no escric aquest post per explicar com de bé ens ho vam passar sinó per reflexionar entorn el llenguatge que fem servir quan ens adrecem als nostres fills… De vegades les situacions són realment tristes i empobridores.
Dues persones adultes parlant entre elles. El pare i la mare de la criatura, m’imagino. La criatura, d’un any encara no, mira un llibre i la seva mare li va explicant: “Mira, un bup-bup! I un miau-miau. I aquí? Un rum-rum!”. I quan deixa d’explicar el conte, s’adreça a la seva parella i continuen xerrant com dues persones adultes, és a dir referint-se a gossos, gats, cotxes o el què sigui amb les paraules que els correspon. No ho exagero, la cosa va anar així. I em va sorprendre tant que vaig agafar la llibreta i ho vaig escriure per tal de no oblidar-me’n i poder-hi reflexionar quan arribés el moment.
Què ens passa a les persones adultes que quan ens dirigim a les criatures sembla que ens tornem ximples? Quina necessitat tenim de parlar de “cocs-cocs”, de “cuacs-cuacs”, de “pupes”, de miaus-miaus” de tams-tams” o de “rums-rums”? I quina necessitat tenim de fer-ho, a sobre, amb un to, una cantarella i una gesticulació digna d’escenari del grotesc? Com si pel simple fet de ser nens es donés per sobreentès que son tontos.
La capacitat d’aprenentatge d’un nen és brutal comparada amb la de l’adult. Durant la infantesa els nens absorbiran com una esponja tot allò que els posem al davant. I aprendran de manera natural, també, la llengua (o llengües) en què els parlem. Per tant, com més ric sigui aquest llenguatge que els oferim més eines de comprensió del món tindran. La realitat serà per a ells més rica quan més paraules tinguin per a anomenar-la, com més matisos tinguin per a referir-s’hi. De fet, la seva capacitat d’aprenentatge és tal que són capaços de recordar dades, excepcions i puntualitzacions que a nosaltres se’ns escapen o que som incapaços d’emmagatzemar. I a mesura que van adquirint control sobre el seu llenguatge son capaços de distingir no només un gos d’un gat, sinó un dàlmata d’un fox terrier, un persa d’un siamès, o un Seat Ibiza d’un Seat León.
Amb això no vull dir que la mare que explica el conte a la seva criatureta d’un any, quan vegi un animal de quatre potes en digui la raça i en llegeixi el pedigrí, evidentment. Però d’aquí a reduir el món a tristes onomatopeies, hi ha un gran pas. I pel camí una multiplicitat de paraules que val la pena no deixar escapar, no creieu?
mamamireia 