L’imperi de la tetina o com es construeix l’imaginari del biberó

L’altre dia vaig llegir un article al blog de l’Alba Padró que em va fer emocionar moltíssim: “pell i pit de gallina”, com va dir algú a les xarxes socials. Es tracta del relat d’una mare que explica com després del naixement de la seva filla passa del ple convenciment de no voler-la alletar (“No us ho he dit però jo ja havia decidit que no volia alletar. Recordava la meva mare i no veia cap necessitat d’alletar, de fet em semblava quelcom antiquat i que reduïa la relació de la criatura amb el pare”),  al desig de voler-se-la acostar molt al cos, a sentir-la ben a prop…fins acabar posant-se-la al pit: “La segona tarda a l’hospital quan ens vam quedar sols la vaig acostar al pit adormida, la petonejava, la mirava, l’adorava… i de cop vaig tenir la necessitat de ficar-la molt a prop meu. Li vaig demanar ajuda a la meva parella que la va posar en posició de bressol, com si alletés, sobre el meu pit nu. Ella estava adormidíssima però al cap de poca estona va començar a moure la carona a fer sorolls, a buscar i jo la vaig deixar fer. Tenia por que fes el que semblava que volia fer perquè em trencava els esquemes, m’obligava a reorganitzar el que pensava i el que sentia. En aquell moment vaig començar entendre allò que diuen que quan ets mare et transformes en una lleona…es va agafar i va començar a succionar…. No tenia paraules, em sembla que mai havia plorat tant!”

Llegir el testimoni d’aquesta mare em va semblar realment emocionant. Emocionant veure com finalment l’instint aflora i la lleona s’imposa. Emocionant perquè no és gens fàcil, i de vegades sembla que en qüestió de lactància tot ens va en contra. Des de ginecòlogues com la que ens trobem en el relat, que en cap moment parlen de lactància a les seves pacients fins a llibres-guia sobre criança que envien a les mares recent parides. Em refereixo al llibret “Un infant quina il·lusió”, que fa poc vaig rebre a casa per cortesia del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya.

El llibre és una guia que dona “eines i conselles per a la cura i l’educació de la criatura, informació sobre el creixement dels nadons i les seves necessitats i informa de prestacions i de serveis destinats a les famílies amb infants”.  Quan vaig rebre el llibre i em vaig posar a fullejar-lo em vaig desil·lusionar. Un infant és molta il·lusió, efectivament. Però una guia com aquesta és una llàstima, la veritat. Fullejant-lo hi he trobat autèntiques burrades que aquí no repassarem perquè altres ja s’han dedicat a recollir-ho (Soc mare, Aprenent a ser mare, Alba Padró, etc.). Simplement recordaér que apareix només una escena de pit enfront de 12 biberons i 69 xumets!

I què vull dir amb això? Que tot plegat contribueix a la creació d’un imaginari col·lectiu entorn el món dels nadons farcit de biberons i amb molta falta d’escenes de pit. En la construcció d’aquest imaginari hi tenen molt a veure, evidentment, les empreses que comercialitzen la llet de continuació (que són les que, oh! casualitat, financen llibrets com el que mencionava abans), però hi ha també, quelcom molt més profund.  El biberó i el xumet són les imatges infantils per excel·lència, i quan es tracta de representar un nadó aquests elements gairebé sempre apareixen (feu la proba i aneu a google imatges i poseu “bebé dibuix” o “bebé caricatura”: he hagut de passar mooolts biberons i xumets fina a arribar a la primera imatge de lactància materna!).

Així és com van calant, en l’inconscient de mares i pares i de tota la societat, els binomis bebè-biberó i bebè-xumet. I quan ens arriba la maternitat ens és difícil plantejar-nos una altra cosa a no ser que tinguem un entorn favorable que ens hi ajudi… o que el fet mateix de parir i d’entrar en contacte amb la nostra criatura ens faci sortir la lleona que portem dins!

I amb aquest panorama no ens ha d’estranyar que fecebook censuri fotografies on apareixen tetes: vist així, i sota l’imperi de la tetina, la lactància materna és pura pornografia.

Rabioles III. La lluna en un cove o caca d’ocell per dinar

Arriba un moment en què perdo les maneres i deixo de ser, ho confesso, una bona mare. Arriba un moment en què no em serveix de res concentrar-me en allò que el meu fill m’està dient i intentar empatitzar amb ell. Arriba un moment en què no serveix de res respirar, mossegar-se els llavis o mirar cap a una altra banda. Arriba un moment, amics i amigues, en què me’l miro i em repixo de riure! Sé que no és això el que s’espera de mi, sé que fent-ho deixo d’estar a l’alçada de la situació, ho sé, però davant d’un fill que plorant a crits em diu que vol caca d’ocell per dinar no puc fer res més que esclafir a riure.

Aquesta és, també, una fase de les rabioles, de les quals ja he parlat en altres ocasions. Una fase divertida, que en compensa d’altres de desesperació, nervis i pèrdua de la paciència. Ep, alerta! Dic divertida des del punt de vista de l’adult, perquè la pobra criatureta, evidentment, no ho troba gens, de divertit!

Es tracta de moments en què el cansament és tant i tant gran que tot és motiu de plor desconsolat. Són moments en què el plor els serveix per alliberar tensions acumulades durant el dia i que ens serveix als adults per adonar-nos de com n’arriben a estar de cansats els nostres fills en aquest moment. El motiu del plor pot ser qualsevol: que no es poden treure la sabata, que no es volen rentar les mans, que el plat de sopa crema massa… o, com li ha passat al Max, que no vol que li treguis els mocs que té enganxats a la punta del nas perquè “jo vull tenir burilles” o que no es vol rentar les mans que té brutes de jugar al parc experimentant amb les caques dels ocells perquè “jo vull dinar caca d’ocell”.

Si en aquests moments de plor del Max (situacions molt còmiques des del meu punt de vista, però absolutament tràgiques des del seu) sóc capaç de contenir les ganes de riure mitjançant algunes mirades de complicitat amb la parella (de l’estil “calla, calla i no riguis! Després ho comentem”) i d’acompanyar-lo en el plor, és ben possible que al cap de pocs minuts caigui rodó i agafi un son profund. Per aquesta vegada, amb això n’hi haurà hagut prou i no hauré necessitat entrar en negociacions, ni en estires-i-arronses, ni en ara cedeixo jo i ara cedeixes tu, ni en acords: es tractava simplement, de pur esgotament! El problema no era ni la caca d’ocell, ni la burilla al nas, ni que es fa de nit quan tots desitgem que continuï sent de dia, etc.

En aquests moments el problema és un altre que, més enllà del cansament, jo no he pogut reconèixer. I probablement ell tampoc. Són moments en què el Max voldria la lluna en un cove. Però la lluna, fill meu, està molt lluny i la mama, per més que ho desitgi, no la pot caçar. I mentre ho intento… que tinguis un son ben dolç.

 

Mamacuina’m. Servei de cuina per al post part

Ja fa dies que us dic que tinc un nou projecte i avui, per fi, us el presento. Es tracta de Mamacuina’m, un servei de cuina a domicili per al post part. Aquest projecte m’ha permès unir la meva passió per la cuina amb el món de la maternitat i la criança, dos aspectes que, ara mateix són eix fonamental de la meva vida.

Il·lustració de Glòria Vives

Mamacuina’m és un gran regal per a una dona que acaba de parir, ja que li ofereix la possibilitat de dedicar-se en exclusiva a la seva recuperació i a la nova criatura, despreocupant-se de pensar què ha de cuinar o què ha de comprar.

La importància del post part

El moment del part és un moment que requereix molta energia per part de la dona, per la qual cosa, després de parir necessitem temps per descansar, refer-nos i preparant-nos per a la nova etapa que inaugurem: la criança.

El post part és un moment, doncs, de gran importància. La mama hauria de poder ocupar-se, només, de la seva recuperació, d’alletar la criatureta i de nodrir-se correctament; descansant, dormint i gaudint de la màgia del moment. I el papa o la persona que l’acompanya hauria de poder fer el mateix: descansar, fer costat a la mama, oferir-li el suport emocional que necessiti i nodrir-se ell també per tal d’afrontar i fer-se càrrec de tot allò que li demanarà la nova situació familiar.

 

Mamacuina’m: descans i bons aliments

Mamacuina’m és un projecte que neix per oferir a la nova família el suport que necessita per fer del post part un moment íntim, confortable i reparador.

Us ofereixo la possibilitat de cuinar per vosaltres per tal que pugueu, durant les primeres hores, desentendre-us de la intendència i entregar-vos plenament al moment.  Us prepararé plats que ajudin a revitalitzar-vos, a nodrir-vos i a refer-vos després de la intensitat i cansament del moment.

Un cop hagueu parit, i en el moment i de la manera que ho acordem vindré a portar-vos els plats que hauré cuinat per vosaltres i que necessiteu durant les primeres hores del post part. Us ho deixaré tot a punt de tal manera que només necessiteu escalfar-vos el menjar quan us vingui de gust.

Mamacuina’m són plats fets amb amor i des de l’amor, amb ingredients ecològics i de temporada, adquirits en comerços de proximitat o en cooperativa de consum. Són menús equilibrats, pensats per a aportar a la dona tot allò que li cal per refer-se després del part i afrontar la criança i la lactància plena d’energia i vitalitat.

Mamacuina’m pot ser un bon regal per fer a una dona, o també pot ser un servei que la parella pot adquirir per a ella mateixa.

Trobareu més informació a la pàgina de mamacuina’m, en aquest mateix bloc, al facebook o al correu mamacuinam@gmail.com.

Mamacuina’més un projecte que neix des de l’amor, des de les ganes de mimar el moment del post part, mimar la mama i l’acompanyant, mimar la criatura… i oferir-los tots els elements perquè pugin estar bolcats a la situació, vivint-ne cada segon i experimentant tot allò que els fa sentir l’arribada de la nova criatura. Voleu que us mimi?

Nit de Reis: carta oberta als meus dos fills

Estimats fills meus, Max i Frida,

ara que són dies d’escriure cartes plenes d’il·lusió i de demandes, avui que Ses Majestats vindran per portar-nos allò que els hem demanat, no vull perdre l’ocasió per escriure, jo també, la meva carta.

Com a bona igualadina, avui aniré a celebrar la Nit de Reis a la meva ciutat natal, amb tota la família. La Nit de Reis és, per mi, la millor de les nostres festes; tota la ciutat s’aboca al carrer per celebrar l’arribada de Ses Majestats, precedida des de ja fa uns dies per la del Patge Faruk, el seu emissari.

Patges d’Igualada. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

El dia 5 de gener, a Igualada, la màgia està present a tot arreu i la il·lusió es palpa només baixar del cotxe. El cor se t’accelera quan comences a veure, entre la gent del carrer, les primeres plomes, els primers vestits brillants. I els nervis de les criatures s’encomanen entre els adults amb la mateixa intensitat que ho fan entre els més petits.

Avui, la ciutat s’omplirà de plomes, de colors llampants i de teixits majestuosos. Entre atemorits i il·lusionats tots els nens i nenes voldran tenir la seva estona amb els patges i patgeses. Els adults, com a criatures, ens contagiarem d’aquesta il·lusió i, nosaltres també, escoltarem bocabadats allò que des d’Orient venen a dir-nos.

Plomes de patges. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

Fills meus, Max i Frida, espero que aquesta nit, entre la màgia i la il·lusió no s’escoli l’adoctrinament, la censura ni la repressió. Que la pregunta d’avui no sigui si us heu portat bé. Que la pregunta d’avui sigui quant feliços heu estat quan us heu embrutat els bigotis de xocolata; quan us heu mullat de dalt a baix trepitjant bassals; quan heu fet pintura amb tot el cos; quan heu tirat per terra totes les agulles d’estendre que hi havia al cistell; quan us heu tret les sabates i els mitjons al parc i heu decidit que descalç s’hi està millor; quan heu esclatat a riure després de desplegar tots els draps que jo pacientment havia estat plegant.

Que la pregunta d’avui no sigui si heu fet cas als vostres pares, sinó si a casa vostra s’ha donat lloc a la vostra veu, als vostres desitjos, a les vostres demandes.

Que la pregunta no sigui si vosaltres ajudeu als pares, sinó si els pares us ajudem prou a vosaltres.

Que el patró per avaluar el vostre comportament no sigui el del bé i el mal, sinó el de la capacitat que tenim els adults per permetre-us ser nens i comportar-vos com a tal, permetent-vos experimentar, crear i  trencar els patrons que per a vosaltres teníem preconcebuts.

Que avui no caigui sobre vosaltres l’amenaça que si no recolliu les joguines després de jugar els Tres Reis vindran i us les prendran, sinó el desig que sempre tingueu algú al vostre costat que us acompanyi a l’hora de recollir-les. Que no se us amenaci dient que els patges us veuen en tot moment per avaluar com us porteu, sinó que se us desitgi una observació respectuosa i activa per part dels adults que us acompanyem en el vostre creixement.

Rei Gaspar. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

Fills meus, Max i Frida, no voldria que aquesta nit es convertís en una nit de xantatges, de judicis ni de sentències. No voldria que se us avalués segons patrons dicotòmics que es limiten a entendre el món en termes de bo i dolent.

I no voldria, en cap cas, que aquest gran muntatge d’ il·lusió que els adults preparem per a les nostres criatures fos motiu suficient per exigir-vos un comportament submís, dòcil i obedient. Sentiu-vos lliures, avui més que mai, de ser nens i de ser tal com sou.

I sobretot, que tingueu una molt bona Nit de Reis.

 

Mama Mireia