L’altre dia vaig llegir un article al blog de l’Alba Padró que em va fer emocionar moltíssim: “pell i pit de gallina”, com va dir algú a les xarxes socials. Es tracta del relat d’una mare que explica com després del naixement de la seva filla passa del ple convenciment de no voler-la alletar (“No us ho he dit però jo ja havia decidit que no volia alletar. Recordava la meva mare i no veia cap necessitat d’alletar, de fet em semblava quelcom antiquat i que reduïa la relació de la criatura amb el pare”), al desig de voler-se-la acostar molt al cos, a sentir-la ben a prop…fins acabar posant-se-la al pit: “La segona tarda a l’hospital quan ens vam quedar sols la vaig acostar al pit adormida, la petonejava, la mirava, l’adorava… i de cop vaig tenir la necessitat de ficar-la molt a prop meu. Li vaig demanar ajuda a la meva parella que la va posar en posició de bressol, com si alletés, sobre el meu pit nu. Ella estava adormidíssima però al cap de poca estona va començar a moure la carona a fer sorolls, a buscar i jo la vaig deixar fer. Tenia por que fes el que semblava que volia fer perquè em trencava els esquemes, m’obligava a reorganitzar el que pensava i el que sentia. En aquell moment vaig començar entendre allò que diuen que quan ets mare et transformes en una lleona…es va agafar i va començar a succionar…. No tenia paraules, em sembla que mai havia plorat tant!”
Llegir el testimoni d’aquesta mare em va semblar realment emocionant. Emocionant veure com finalment l’instint aflora i la lleona s’imposa. Emocionant perquè no és gens fàcil, i de vegades sembla que en qüestió de lactància tot ens va en contra. Des de ginecòlogues com la que ens trobem en el relat, que en cap moment parlen de lactància a les seves pacients fins a llibres-guia sobre criança que envien a les mares recent parides. Em refereixo al llibret “Un infant quina il·lusió”, que fa poc vaig rebre a casa per cortesia del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya.
El llibre és una guia que dona “eines i conselles per a la cura i l’educació de la criatura, informació sobre el creixement dels nadons i les seves necessitats i informa de prestacions i de serveis destinats a les famílies amb infants”. Quan vaig rebre el llibre i em vaig posar a fullejar-lo em vaig desil·lusionar. Un infant és molta il·lusió, efectivament. Però una guia com aquesta és una llàstima, la veritat. Fullejant-lo hi he trobat autèntiques burrades que aquí no repassarem perquè altres ja s’han dedicat a recollir-ho (Soc mare, Aprenent a ser mare, Alba Padró, etc.). Simplement recordaér que apareix només una escena de pit enfront de 12 biberons i 69 xumets!
I què vull dir amb això? Que tot plegat contribueix a la creació d’un imaginari col·lectiu entorn el món dels nadons farcit de biberons i amb molta falta d’escenes de pit. En la construcció d’aquest imaginari hi tenen molt a veure, evidentment, les empreses que comercialitze
n la llet de continuació (que són les que, oh! casualitat, financen llibrets com el que mencionava abans), però hi ha també, quelcom molt més profund. El biberó i el xumet són les imatges infantils per excel·lència, i quan es tracta de representar un nadó aquests elements gairebé sempre apareixen (feu la proba i aneu a google imatges i poseu “bebé dibuix” o “bebé caricatura”: he hagut de passar mooolts biberons i xumets fina a arribar a la primera imatge de lactància materna!).
Així és com van calant, en l’inconscient de mares i pares i de tota la societat, els binomis bebè-biberó i bebè-xumet. I quan ens arriba la maternitat ens és difícil plantejar-nos una altra cosa a no ser que tinguem un entorn favorable que ens hi ajudi… o que el fet mateix de parir i d’entrar en contacte amb la nostra criatura ens faci sortir la lleona que portem dins!
I amb aquest panorama no ens ha d’estranyar que fecebook censuri fotografies on apareixen tetes: vist així, i sota l’imperi de la tetina, la lactància materna és pura pornografia.
mamamireia 
Res millor que la lactància materna. Molt ben dit i millor escrit!