El Tatanet, un projecte que batega

Foto de Nikoline Nik

A Barcelona hi ha un projecte que creix amb cada nova persona que s’hi acosta, amb cada nou infant que s’hi suma, amb cada nova família que s’hi involucra, amb cada nou acompanyant que hi posa  el seu amor, amb cada nou voluntari/a que hi dedica part del seu temps. És un projecte que es fa gran i que viu alimentat per aquests quatre elements: infants, acompanyants, famílies i voluntaris, i que articula la seva activitat diària al voltant d’una idea molt clara: el creixement de les criatures s’esdevé des de dins cap enfora. L’únic que ens cal és saber-ho escoltar i oferir un espai segur on aquest creixement es pugui esdevenir en llibertat.

Us parlo del projecte d’educació lliure el Tatanet,un projecte  creat per garantir un acompanyament respectuós a les criatures.  Els ingredients són simples: un ambient segur i confortable, llibertat (de moviment, de decisió, etc.),observació activa, poca interferència, una ràtio poc elevada, molta escolta, pocs límits però molt clars i sobretot, sobretot, amor, molt d’amor. El plat resultant és un projecte que val la pena tastar.

El món tatanet

Quan entres al Tatanet t’adones que el silenci és possible. Allà s’hi respira tranquil·litat, fins i tot els dies que les criatures estan més alterades o  tenen ganes de més activitat física i corren per l’espai, la tranquil·litat es palpa a l’ambient. I aquesta tranquil·litat amb què et trobes fa que t’aturis tu també i que abaixis el ritme que portes de l’exterior: treu-te la jaqueta, deixa les teves coses a la cadira, pren-te uns segons per respirar, treu-te les sabates i entra a l’espai silenciosament, seu en un racó i observa… benvingut/da al món Tatanet.

Foto de Nikoline Nik

Ets en espai lluminós, amb una gran finestra per on els raigs del sol entren al llarg del matí. Des de fa poc en pengen unes cortines que l’àvia d’una Tataneta ha fet per l’espai: tot un regal. En aquest ambient de comoditat i seguretat, les criatures inicien la seva activitat diària: el joc. I des del joc van familiaritzant-se amb el món, amb els seus iguals, amb els adults i sobretot, amb elles mateixes.

L’espai s’articula per racons (psicomotricitat, construccions, contes, joc simbòlic…) de tal manera que cada u pot circular-hi lliurement i anar allà on li interessa. No hi ha moltes joguines ni materials, els justos per no saturar ni l’ambient ni els infants. Cada u decideix en tot moment amb què i amb qui vol jugar i si en un moment donat vol un material que està guardat pot demanar-ho als acompanyants, que li oferiran treure’la canvi de guardar-ne un que estigui a l’espai.

Les activitats que s’hi fan mai són dirigides, però cada dia, en una petita sala,  s’hi fa una proposta diferent per aquells infants que vulguin descobrir-la: jocs amb llanternes a la foscor, pintura, fang, experimentació amb diferents elements –fulles, papers, pots…- , música, visita de personatges, etc. I dos dies a la setmana sortida al parc per suplir la manca d’un espai exterior fixa. Cada sortida, una nova aventura!

Foto de Nikoline Nik

 

Al món Tatanet tot es contempla des d’una alçada baixeta, l’alçada de les nenes i nens. S’intervé poc i encara es jutja menys. Es dóna cabuda a totes les emocions i processos pels quals travessa l’infant, donant-los un lloc, un espai i un temps on expressar-se. Si algú plora se li permet plorar. Mai se li diu que deixi de fer-ho, sinó que se l’acompanya mentre li cauen les llàgrimes, abraçant-lo si ho necessita, acaronant-lo, transmetent-li que hi ha qui està amb ell, qui l’escolta i qui procura entendre què li està passant. Es tracta de poder acompanyar emocionalment les criatures, d’estar pendents de quins són els seus processos. Escoltar, en cada moment, què és allò que expressen, sentir quines són els seves necessitats, les seves pors, les seves angoixes, les seves alegries, etc.

El Tatanet creix. Ens hi acompanyes?

Foto de Nikoline Nik

Al barri de Sants hi ha una escoleta que creix amb els seus infants i uns infants que creixen en aquesta escoleta, que s’hi  fan grans, i que ens fan grans a aquells que els acompanyem en el procés. Perquè  hi ha una educació que és viva, que és capaç d’escoltar el batec de les criatures, batec que marca el ritme, els múltiples ritmes de l’educació. I a aquest ritme, l’educacció acompanya en el creixement, sense empényer l’infant a créixer.

Al barri de Sants hi ha un projecte que és viu i que es fa gran dia a dia, amb cada nou infant, amb cada nou acompanyant, amb cada nou voluntari, amb cada nova família. Ens hi acompanyes?

 

Article aparegut al bloc de Mammaproof, el 27 de gener de 2014.

La fi del collit o de com Èdip caigué de la llitera

Ha passat. Ha passat a seques. Sense ni deixar una nota, ni fer un petó i ni tant sols girar-se per dir un últim adéu. Se n’ha anat. Ha agafat el seu núvol de llana que li va regalar l’avi i se n’ha anat a la seva habitació. I el més greu: no ha tornat. Quina barra!

Tinc una sensació de tristesa immensa, sento com si m’haguessin amputat i una buidor profunda em té constantment descol·locada i desorientada. M’havia cregut, realment, que això nostre seria per sempre, que mai marxaria del meu costat, que el tindria tota la vida al nostre llit. Pensava que estava creant un fill dependent i falder, incapaç de gestionar la seva pròpia autonomia i sobretot, un fill que mai podria estar sol perquè viuria constantment enganxat a mi.

Tenia assumit que m’hauria de passar la resta dels meus vespres acaronant-lo fins que s’adormís perquè tenia clar que sense mi (o sense el Borja, que pel que fa al cas és el mateix), mai podria adormir-se per si sol. M’havia resignat a pensar que degut a aquesta debilitat meva per voler-me’l posar a la voreta, per voler-lo sentir a prop quan era petitó, ja mai més aprendria a adormir-se. Fins i tot m’havia arribat a sentir culpable perquè no plorava quan anava a dormir: però si és boníssim que les criatures plorin i es destrossin la gargamella reclamant-nos que els agafem en braços, o que els fem companyia o que no els abandonem a la foscor. Bo-nís-sim! (com era allò? Deixar-lo sol al seu llit, sortir de l’habitació i encara que el sentim plorar no entrar, i si entrem no els agafem, i llavors tornem a marxar, i comptem els minuts que queden per poder tornar a entrar… Era així?). Em turmentava només pensar que en aquest son profundíssim que ens caracteritza a les mares, en qualsevol moment el podia aixafar sense ni adonar-me’n! Perquè, clar, ja sabeu que les mares, quan dormim no sentim mai res: ja poden estar tocant la trompeta i tota la banda municipal al nostre costat que nosaltres no ens immutem i continuem dormint com marmotes, descansant plàcidament toooooooota la nit!

Tenia assegurat el paper de Iocasta en una nova tragèdia que superaria en escreix l’original tebana. Estava creant un nou Èdip, un fill que em buscaria a mi en totes les dones que estimés, un fill eternament enamorat de la mare per haver compartit amb ella, durant els primers anys de vida, un llit que havia d’estar només destinat al cònjuge.

Havia assumit, fins i tot, que la nostra relació de parella quedava definitivament a un segon pla. Què dic a un segon,  a un tercer, o…a un… un… un no-pla. Sí, això, un no-pla: no relació, no parella, no sexe, no llit, no res!

I ara va i resulta que res d’això. Agafa el nuvolet i se’n va com si res. I el que és més greu, encara no havia fet els 18 anys! Però quina precocitat. Aquest jovent d’avui en dia no respecta res, no tenen ni tres anys i ja se senten valents per marxar de l’habitació dels seus pares. Està clar, que així no anirem enlloc.

I la relació de parella, escolta tu, continua estant allà. Es veu que no, que no es mou, que ni segon pla ni hòsties. Que si no és al llit és al sofà, o a la banyera o a damunt la rentadora, però aquí tothom passa per l’adreçador. I si no perquè et casaves.

Èdip i l’Esfinx. Àmfora àtica de figures vermelles

Així estem. Hem recuperat el metre trenta-cinc que teníem per dormir, però jo estic enormement trista. Es veu que el nostre llit ja no li interessa. Per sort encara em queda una filleta de 10 mesos, a qui m’aferro desesperadament per fer front a aquest terrible desconsol meu i a la que intentaré retenir, com a mínim, fins als 18 anys, mentre em pregunto com hem arribat fins aquí i com ha estat possible.

Em tenien ben enganyada amb els mals del collit: amb tanta mitologia ja me’l  veia enganxada a mi fins que fes la trentena. Però es veu que no… Jo crec que el següent pas serà presentar-nos una petició per renunciar als nostres cognoms. Ja tremolo.

Hòstia, collons i altres paraules de món

És molt emocionant veure com els fills aprenen a parlar, primer mama, després papa, aigua, patata i… collons! Collons!, ja sap dir collons?!

I tu et preguntes, com pot ser? Però si a casa tenim un llenguatge impecable, una parla caracteritzada per la seva gran riquesa de mots i d’expressions, de frases fetes i de locucions. Com pot ser que ja digui collons? On ho ha sentit? Què hi ha al món que l’empeny a dir renecs tan gruixuts com aquest? Però si, en matèria de criatures tot és dolç i ple d’amor i el llenguatge s’omple de diminutius, de frases ensucrades i de paraules meloses dites a mitja veu.

Doncs, es veu que no! Perquè resulta que les nostres petites criaturetes van amb l’antena posada tot el dia i en aquest procés seu que els converteix en esponges amb potes, reben tot allò que diem els adults. Llavors… ??? Sí, confesso, jo també dic hòstia, collons, merda i altres paraules malsonants. I el Max les integra i se les fa seves. I una de les coses que més em sorprèn és veure l’ús exacte que fa d’aquestes expressions (de moment hòstia i  collons). Les col·loca sempre en el lloc encertat, i les ha integrat d’una manera espectacular en la seva forma de parlar. Li funcionen com afegitons en una bona colla de les frases que diu.

No sóc una gran tintinòloga, però els que ho són saben que el millor, en matèria de renecs, és el capità Haddock.

Jo, per més que ho intento, per més que busco i rebusco sinònims (un exercici lingüístic impressionant, per cert, i que genera una riquesa conceptual espectacular), cap està a l’alçada d’una bona hòstia dita a temps i amb molta gràcia. Però igualment, val la pena fer l’exercici: proposo un Ostres!, o un Caram!,o un Renoi!,quan volem expressar admiració davant d’alguna cosa;  Mecachis!, Casum l’olla, Casum dena!, Llamp de llamps!, Vatua l’olla,o fins i tot Casum la pell d’un sastre vell quan ens lamentem perquè una cosa no és ben bé com esperàvem (realment graciós, per cert, sentir el Max les primeres vegades que deia Mecachis); en els casos de lamentacions més serioses i quan realment la “cosa” que no és ben bé com esperàvem i és ABSOLUTAMENT DIFERENT I CONTRARIA DE COM-HAVIA-DE-SER, el meu avi feia servir un Casum-l’os-pedrer (o la seva variant contreta i Casum-l’hospa-bredadé), que està prou bé. Però jo, amics i amigues, jo que sóc més laxa de moral que el meu avi i que m’oblido que tinc dues criatures rondant per casa… doncs dic merda, hòstia, collons, i em cago en la puta i en-tot-el-que-va-parir! I de vegades, em embla que encara em quedo curta i em falten paraules contundents que estiguin a l’alçada de la gravetat de la situació.

No us diré que això no em faci una mica de vergonya. Sí, me’n fa… però com diu el refrany “mal de muchos, consuelo de tontos”, i arribar al Tatanet i veure que el collons i les hòsties campen lliurement per l’espai, doncs què voleu que us digui, em deixa més tranquil·la i em treu un pes de la consciència…

 

Algú em deia, fa un temps que no li fan mal les orelles quan sent que la seva filla diu Merda! Em comentava que és lògic que la filla faci servir aquesta expressió si ella la fa servir i que no li molesta, però que en canvi li sabria més greu sentir que la seva filla insulta algun altre company o companya de joc. Potser tenia raó, i potser des d’aquest punt de vista, un merda, un hòstia, o un collons, són inofensius si no van dirigits a algú (no causen danys colaterals) i, en el fons, són una forma més per referir-se i per relacionar-se amb la realitat. El desencís com a mare el tindré quan el senti per primera vegada cagar-se-en-la-puta-i-en-tot-el-que-va-parir. Llavors voldrà dir que la seva percepció de cruesa de la realitat haurà pujat un grau (o dos, o tres). I ja us asseguro jo que la realitat n’és molt de crua. I davant de tanta cruesa, el collons es queden curts.