Després del postpart arriba la primavera

Postpart. Període consecutiu al part durant el qual tenen lloc les transformacions anatòmiques, metabòliques i hormonals que restableixen les modificacions gravídiques gràcies a un procés involutiu.

 

El postpart és un llarg, llarguíssim procés. Un procés en el qual saps quan hi entres (de calaix, quan acabes de parir), però del qual mai saps amb certesa quan en sortiràs. Matemàticament, el postpart acaba al cap de quaranta dies, però com que en qüestió de maternitat, els números poc hi tenen a dir, podem afirmar amb rotunditat que el postpart acaba quan a tu et doni la gana.

I està bé que així sigui, perquè durant aquest temps et pots permetre cuidar la teva criatura i cuidar-te menys a tu, et pots permetre dormir quan ella dorm, passejar-te per casa tot el dia amb sabatilles, deixar de depilar-te si així ho desitges, abstenir-te de les relacions sexuals si no et venen de gust, anar desconjuntada i preocupar-te poc pels estralls que l’embaràs i el part han causat en el teu cos. I pots regalar-te tot el temps que necessitis per recrear-te en aquest estat, gaudint de cada moment d’excepcionalitat, i apel·lant, per tot el que et faci falta, al teu estat de dona-que-ha-parit-fa-poc-i –que-encara-no-ha-tornat-a-la-seva-normalitat. Un període de temps fantàstic si ets capaç de permetre-te’l, per cert.

Hi ha un dia, però, que ja en tens prou d’aquest color. Un dia en què et lleves i et veus capaç de tot i de més. Aquell dia decideixes que ha arribat l’hora de recuperar l’estil. Estil, ho recordes? Allò que tenies abans… I què millor, per recuperar l’estil, que desenfundar els teus millors talons. La panxa potser no tornarà al seu lloc (Santes Hipopressives hi ajuden, però de moment encara no fan miracles), i les tetes ni te cuento, però aquest culet el remuntem! I un parell de talons ben posats sempre hi ajuden.

Dic, doncs, que arriba un dia en què treus els talons de la caixa (comences pels fàcils, no fos cas que a la primera sortida després d’aquesta llarga espera et fotéssis de lloros). Però reines, ningú ha dit que aquesta opció seria fàcil. Resulta que aquell dia, com cada matí, surts de casa per acompanyar el teu estimat fill gran a l’escoleta. Des de ja fa uns dies fa el trajecte en bicicleta, o sigui que el dia de la teva primera sortida en talons després d’aquest llarg hivern no hauràs d’anar empenyent un cotxet. Però el destí sempre ens en prepara alguna, i la que ens ha preparat avui, amigues meves… és la prova definitiva!

Resulta que encara esteu a mig camí quan bicicleta i Max cauen per terra, sense poder dir amb precisió quin dels dos en surt més perjudicat. I després d’una llarga, llarguíssima plorada i d’uns quants “ja ho entenc, fill meu, t’has fet molt mal” i de driblar alguns més “mama a coll”, acabes cedint (què no faries per un fill) i accedeixes a portar-lo a coll. A ell, a la seva motxilla i a la pobra bicicleta, que també ha patit greument la caiguda. Ah! I la teva bossa, evidentment, que ves per on, des que ets mare la portes més carregat. I tot això… amb talons!

I amb el Max a coll, la bicicleta en un braç, i la teva bossa i la motxilla penjant de no saps on, arribes, per fi, al Tatanet. Et desfàs de la càrrega i t’adones que, malgrat tot, estàs sencera i digne. Prova superada, has sortit del postpart. O potser, simplement, és que l’hivern s’acaba, que la primavera s’escola per tots els racons i que, per fi, pots treure de l’armari les teves millors glòries.

Que tremoli tothom, això ja no hi ha qui ho pari!