Son infantil. Profund i reparador?

 

 

Avui he anat amb la Frida al metge, a la visita de l’any. M’hagués agradat parlar aquí d’alguna altra cosa, però la situació que he viscut m’obliga a reflexionar per tal de poder passar de la total indignació que he viscut a alguna altra cosa… transformar l’empipament en quelcom positiu, encara que sigui un petit article que reivindiqui allò que creia que ja tots sabíem.

Revisió de l’any, ja sabeu com va, pes, estatura, perímetre cranial i preguntes diverses: què menja (de tot menys peix blau i marisc), quantes caques fa (una segur, de vegades dues), si camina o si gateja (camina, des de fa dos dies), si va a la guarderia (no, amb el pare ens ho hem muntat per poder estar amb ella i allargar fins als dos anys, quan entrarà a l’escoleta), si encara fa pit (primera alarma. Sí, encara fa pit), si dorm bé (sí; es va despertant al llarg de la nit però excepte una nit que va estar malalta, en general dorm molt bé), etc.

Tant la infermera com la pediatra que ens porten m’agraden prou. A més de la Frida també porten el Max i per tant ja fa uns anys que ens coneixem mútuament, entenen i respecten les decisions que com a família prenem entorn la salut dels nostres fills i la veritat és que fins ara no ens les havien qüestionat mai. Jo les respecto moltíssim i reconec la feina que fan i l’admiro; sé que en el moment que vivim no és fàcil garantir una sanitat pública de qualitat, i que les constants retallades no els permeten ni el temps ni els recursos necessaris per fer-ho, però tot i així, elles batallen per aconseguir-ho. No comparteixo amb elles molts aspectes, com per exemple l’excessiva dependència als percentils i l’obsessió per mesurar-ho tot en comptes d’observar les particularitats de cada cas, la desmesurada medicalització en cas de processos de salut/malaltia, etc. Però, des del principi han escoltat la nostra opinió i han respectat el posicionament que hem pres.

Avui, però, no sé què ha passat. A la pregunta “Dorm bé?”, alguna cosa s’ha desviat… Considero que la Frida dorm bé (de fet, a mi, els seus despertars nocturns m’alteren poc perquè la tinc al costat i m’és fàcil donar-li el pit i continuar dormint; en poques ocasions em fan desvetllar, i a ella tampoc), però la doctora m’ha dit que no és normal que es desperti de nit i que hauria de poder dormir tota la nit sencera: “si els dones un bon biberó de cereals abans d’anar a dormir o sopen bé, res impedeix que dormin profundament. Només es despertaran quan tinguin gana, i això serà al cap d’unes 8 o 9 hores com a mínim”. Ja, però… és que jo li dono pit i per tant, es desperta per mamar, “Sí, clar, perquè els nens que encara fan pit utilitzen el pit de la mare per adormir-se. Ploren i saben que al cap de poca estona tindran la mare amb el pit”. Li he dit que no em molesta i que, de totes maneres no tot passa pel pit: el Max, que té tres anys i no fa pit, sovint tampoc dorm la nit d’una sola tirada. Es desperta, ens crida, vol que anem amb ell, necessita que li donem la mà per tornar-se a adormir… I aquí la cosa s’ha acabat de trencar: m’ha dit que els nens, a partir d’un any poden dormir d’una sola tongada tota la nit, i que el seu és un SON PROFUND I REPARADOR, com hauria de ser el dels seus pares, que no pot ser que estiguem despertant-nos cada dos per tres per atendre’ls.

No és la meva intenció qüestionar l’autoritat de la pediatra i intento no fer-ho mai (jo no sóc metgessa, ella sí), però avui no he pogut acceptar el que em deia, bàsicament perquè la meva vivència com a mare i com a companya d’altres famílies que estan en situacions similars a la meva, em demostra que no, els nens petits no solen dormir tota la nit d’una sola tirada. Facin o no facin pit (ep! I dic “no solen” perquè possiblement hi ha criatures que dormen d’una sola tirada tota la nit, però fer d’això una norma, no em sembla que sigui el més encertat). Em pregunto, a més, com pot ser que hi hagi tanta literatura sobre son infantil si, segons el que ha dit la doctora, a partir del primer any de vida, l’únic problema que pot tenir una criatura per dormir tota la nit és tenir o no la panxa plena

Anava a desplegar alguns dels arguments apresos en els llibres sobre son infantil, però llavors m’he adonat que el veritable problema no era el son, sinó el pit. I m’he desanimat. I m’he enfadat.

 

Dibuix d’Helena Casas, a “Enciclopedia baixeta de la nit”, de 2princesesbarbudes.

De vegades, les mares, necessitem sentir-nos recolzades en les nostres decisions i penso que els centres d’atenció primària són un bon lloc on rebre aquest acompanyament. No és res de l’altre món tenir una nena d’un any i que prengui pit i per tant, quan anem a les visites de revisió la pregunta no hauria de ser si encara el pren, sinó com ho està vivint i si necessitem algun tipus de suport. Si el desig de la mare és mantenir la lactància, és ideal que els professionals de la salut l’acompanyin en la seva decisió. No demano que es converteixin en defensors a ultrança de la lactància materna fins als dos anys (la qual cosa tampoc estaria malament), sinó simplement que entenguin que aquesta és una opció (i no pas desgavellada, sinó que és la recomanada per l’Organització Mundial de la Salut).

Ser mare canvia moltes coses. Els horaris se’t trastoquen, tens menys temps per dedicar-te a allò que abans t’apassionava, no acabes mai de veure les pel·lícules perquè caus de son, deixes d’escoltar la teva música preferida i et passes el dia escoltant grups d’animació infantil, substitueixes la novel·les de la tauleta de nit per contes per anar a dormir, sempre tens pedres a les sabates que delaten les hores que has passat al parc, i… sí, difícilment dorms gaires hores seguides. Però si t’hi conformes, si t’hi adaptes, si t’avens a aquests modificacions, no les viuràs com un gran sacrifici, sinó com a simples canvis.

I sí, doctora, m’estimo més una nena de pit que es desperta de tant en tant per mamar que no una nena de biberó que dorm tota la nit d’una sola tirada. Qüestió d’elecció, res més.