Una de pares

Escric això i penso en els pares; en el meu, però sobretot en el Borja, el pare dels meus fills. I parlo de pares, però sóc conscient que en matèria de famílies hi ha models per triar i remenar i que aquell o aquella que acompanya (o no) en això que és la maternitat pot ser divers, múltiple, variant i, fins i tot, absent. En el meu cas, però, aquell que jo tinc al meu costat és un home, i avui, això, va per ell.

Diferents encontres i casualitats aquests darrers dies, em porten a pensar en la figura del pare: el llibre Lactancia de Litera libros, la campanya per l’ampliació del permís de paternitat, iniciada des de la revista Viure en Família, el darrer número d’aquesta mateixa revista,la xerrada sobre la figura dels avis que Celeste Vaiana ens va oferir al Tatanet i que em va portar, inevitablement, a pensar en el meu propi pare, etc.

El pare és, massa sovint, el gran oblidat en el món de la criança. Ja des del moment en que estem embarassades, sempre que algú ens pregunta ho fa per interessar-se pel nostre estat, mai pel de la nostra parella, que es manté en un segon pla; quan anem a les visites ginecològiques, l’acompanyant, en el millor dels casos, podrà trobar una cadira al nostre costat i escoltar pacientment tot allò que ens diuen mirant-nos només a nosaltres. En el moment del naixement el pare no sol ser interpel·lat i és, amb massa freqüència, un observador que ningú té en compte, com si allò que està passant no anés amb ell.

I és que massa sovint ens deixem endur per allò que s’ha construït al llarg del temps entorn el paper que ha de tenir el pare en el part i en la criança i ens oblidem que hi ha pares que decideixen viure, ells també, l’embaràs el part i la criança de manera conscient.

 

Sembla mentida que a ple segle XXI, quan ja hem deconstruit tots els paradigmes possibles, quan totes les relacions de gènere ja han estat transformades i qüestionades i quan totes les formes de maternitat/paternitat ja han estat capgirades i reinventades, encara predominin models de relació i de criança que es fonamenten en caduques concepcions patriarcals. Ho veig dia a dia, i percebo en el meu entorn proper, entre persones/parelles teòricament “progres”.

Hi ha homes, però, que dia a dia, en el seu ser i estar, en el seu acompanyar-nos, subverteixen contínuament els paradigmes dominants de la masculinitat. Aquests són els homes que ens sustenten i que ens recolzen. I és gràcies a aquest recolzament que rebem de la parella que podem tirar endavant la maternitat i viure-la de manera plena i conscient. És juntament amb aquests homes que podem transformar l’experiència de la maternitat i de la criança. Juntes teixim noves formes de relació, explorem fins al límit el terreny de la família, posem en evidència les seves incoherències, l’invertim com un mitjó, el fragmentem, l’analitzem… i el reinventem.

Son homes que no només canvien bolquers i expliquen contes a l’hora d’anar a dormir, sinó homes que s’acoblen al ritme de la criança. Homes que cedeixen el seu lloc al llit per afavorir i facilitar la lactància, homes que es redueixen les jornades i que fan veritables filigranes laborals per tenir presència a casa, homes que ofereixen braços per bressolar quan la teta ja no funciona, homes que connecten amb l’embaràs i que s’empoderen durant el part. Homes que ens abracen, que ens consolen, que ens acompanyen, que ens calmen, que ens encoratgen, que ens sostenen i que ens contenen. Homes que ens estimen i que ens ho fan saber a cada moment. Homes que ens recorden que no, aquesta vegada no estem soles.

I us asseguro, que tenir a un home d’aquests al costat, fent de pare de les teves criatures, és gran. Realment gran.

Son infantil. Profund i reparador?

 

 

Avui he anat amb la Frida al metge, a la visita de l’any. M’hagués agradat parlar aquí d’alguna altra cosa, però la situació que he viscut m’obliga a reflexionar per tal de poder passar de la total indignació que he viscut a alguna altra cosa… transformar l’empipament en quelcom positiu, encara que sigui un petit article que reivindiqui allò que creia que ja tots sabíem.

Revisió de l’any, ja sabeu com va, pes, estatura, perímetre cranial i preguntes diverses: què menja (de tot menys peix blau i marisc), quantes caques fa (una segur, de vegades dues), si camina o si gateja (camina, des de fa dos dies), si va a la guarderia (no, amb el pare ens ho hem muntat per poder estar amb ella i allargar fins als dos anys, quan entrarà a l’escoleta), si encara fa pit (primera alarma. Sí, encara fa pit), si dorm bé (sí; es va despertant al llarg de la nit però excepte una nit que va estar malalta, en general dorm molt bé), etc.

Tant la infermera com la pediatra que ens porten m’agraden prou. A més de la Frida també porten el Max i per tant ja fa uns anys que ens coneixem mútuament, entenen i respecten les decisions que com a família prenem entorn la salut dels nostres fills i la veritat és que fins ara no ens les havien qüestionat mai. Jo les respecto moltíssim i reconec la feina que fan i l’admiro; sé que en el moment que vivim no és fàcil garantir una sanitat pública de qualitat, i que les constants retallades no els permeten ni el temps ni els recursos necessaris per fer-ho, però tot i així, elles batallen per aconseguir-ho. No comparteixo amb elles molts aspectes, com per exemple l’excessiva dependència als percentils i l’obsessió per mesurar-ho tot en comptes d’observar les particularitats de cada cas, la desmesurada medicalització en cas de processos de salut/malaltia, etc. Però, des del principi han escoltat la nostra opinió i han respectat el posicionament que hem pres.

Avui, però, no sé què ha passat. A la pregunta “Dorm bé?”, alguna cosa s’ha desviat… Considero que la Frida dorm bé (de fet, a mi, els seus despertars nocturns m’alteren poc perquè la tinc al costat i m’és fàcil donar-li el pit i continuar dormint; en poques ocasions em fan desvetllar, i a ella tampoc), però la doctora m’ha dit que no és normal que es desperti de nit i que hauria de poder dormir tota la nit sencera: “si els dones un bon biberó de cereals abans d’anar a dormir o sopen bé, res impedeix que dormin profundament. Només es despertaran quan tinguin gana, i això serà al cap d’unes 8 o 9 hores com a mínim”. Ja, però… és que jo li dono pit i per tant, es desperta per mamar, “Sí, clar, perquè els nens que encara fan pit utilitzen el pit de la mare per adormir-se. Ploren i saben que al cap de poca estona tindran la mare amb el pit”. Li he dit que no em molesta i que, de totes maneres no tot passa pel pit: el Max, que té tres anys i no fa pit, sovint tampoc dorm la nit d’una sola tirada. Es desperta, ens crida, vol que anem amb ell, necessita que li donem la mà per tornar-se a adormir… I aquí la cosa s’ha acabat de trencar: m’ha dit que els nens, a partir d’un any poden dormir d’una sola tongada tota la nit, i que el seu és un SON PROFUND I REPARADOR, com hauria de ser el dels seus pares, que no pot ser que estiguem despertant-nos cada dos per tres per atendre’ls.

No és la meva intenció qüestionar l’autoritat de la pediatra i intento no fer-ho mai (jo no sóc metgessa, ella sí), però avui no he pogut acceptar el que em deia, bàsicament perquè la meva vivència com a mare i com a companya d’altres famílies que estan en situacions similars a la meva, em demostra que no, els nens petits no solen dormir tota la nit d’una sola tirada. Facin o no facin pit (ep! I dic “no solen” perquè possiblement hi ha criatures que dormen d’una sola tirada tota la nit, però fer d’això una norma, no em sembla que sigui el més encertat). Em pregunto, a més, com pot ser que hi hagi tanta literatura sobre son infantil si, segons el que ha dit la doctora, a partir del primer any de vida, l’únic problema que pot tenir una criatura per dormir tota la nit és tenir o no la panxa plena

Anava a desplegar alguns dels arguments apresos en els llibres sobre son infantil, però llavors m’he adonat que el veritable problema no era el son, sinó el pit. I m’he desanimat. I m’he enfadat.

 

Dibuix d’Helena Casas, a “Enciclopedia baixeta de la nit”, de 2princesesbarbudes.

De vegades, les mares, necessitem sentir-nos recolzades en les nostres decisions i penso que els centres d’atenció primària són un bon lloc on rebre aquest acompanyament. No és res de l’altre món tenir una nena d’un any i que prengui pit i per tant, quan anem a les visites de revisió la pregunta no hauria de ser si encara el pren, sinó com ho està vivint i si necessitem algun tipus de suport. Si el desig de la mare és mantenir la lactància, és ideal que els professionals de la salut l’acompanyin en la seva decisió. No demano que es converteixin en defensors a ultrança de la lactància materna fins als dos anys (la qual cosa tampoc estaria malament), sinó simplement que entenguin que aquesta és una opció (i no pas desgavellada, sinó que és la recomanada per l’Organització Mundial de la Salut).

Ser mare canvia moltes coses. Els horaris se’t trastoquen, tens menys temps per dedicar-te a allò que abans t’apassionava, no acabes mai de veure les pel·lícules perquè caus de son, deixes d’escoltar la teva música preferida i et passes el dia escoltant grups d’animació infantil, substitueixes la novel·les de la tauleta de nit per contes per anar a dormir, sempre tens pedres a les sabates que delaten les hores que has passat al parc, i… sí, difícilment dorms gaires hores seguides. Però si t’hi conformes, si t’hi adaptes, si t’avens a aquests modificacions, no les viuràs com un gran sacrifici, sinó com a simples canvis.

I sí, doctora, m’estimo més una nena de pit que es desperta de tant en tant per mamar que no una nena de biberó que dorm tota la nit d’una sola tirada. Qüestió d’elecció, res més.

Fer la pipa vs. xumet. L’etern dilema

Fa uns dies vaig estar intercanviant-me uns missatges amb una mare. Em va escriure per explicar-me que estava preocupada perquè la seva filla de quatre mesos havia començat a fer la pipa. Havia llegit en alguns dels anteriors posts que la Frida també va fer la pipa durant un temps i em preguntava com ho havíem viscut, ja que a ella era un tema que l’amoïnava una mica perquè la lectura que li havien donat del fet que un nadó faci la pipa és la de l’autoconsol per manca de mare (que no és poc).
Em va anar bé reflexionar sobre el fet i estructurar tot el que tenia pel cap. Quan la Frideta va començar a xumar-se el dit, nosaltres també ens vam preocupar i vam preguntar-nos si no seria millor donar-li un xumet. Amb el Max no l’havíem fet servir perquè no el veiem necessari, però certs comentaris que anàvem rebent ens ho feien posar en dubte: que si se li deformaria el paladar, que si el xumet el pots retirar quan vols però que fer la pipa és molt difícil de deixar… En fi, vam haver de seure i parlar-ne fins a arribar a reforçar la decisió que ja havíem pres: no introduiríem el xumet i la deixaríem fer i desfer amb el seu ditet.

Però anem a pams i intentem desgranar els dilemes que tenim mares i pares quan ens plantegem aquest tema. En primer lloc, socialment veiem més malament que un bebè es xumi el dit que no que porti un xumet a la boca, però la conclusió que he tret d’això després d’anar-ne parlant amb diferents persones és que aquest és un aspecte purament cultural: hi ha altres països on el que es veu amb estranyesa és dur el xumet i en canvi es veu amb naturalitat que un nen faci la pipa. Si la percepció que tenim, doncs, del fet de fer la pipa o de dur un xumet és simplement un constructe sociocultural, depenent del país on visquem el nostre entorn ho veurà d’una o altra manera. I si resulta que l’entorn és favorable a la decisió que hem pres, doncs fantàstic; però si resulta que no ho és, doncs cagada pastoret!
En segon lloc tenim el tema de l’angoixa de no saber fins quan es pot allargar el fet de fer la pipa, mentre que, aparentment, la interrupció del xumet es donarà quan l’adult en decideixi la retirada (afirmació que no acaba de ser del tot certa, i si no preguntem-ho als molts pares i mares que després d’haver donat el xumet als patges, han hagut de sortir corrents a mitja nit a buscar una farmàcia de guàrdia perquè no hi havia qui consolés a la pobra criatura que de cop i volta havia vist com li robaven un dels seus més preuats objectes). Us haig de dir que moltes de les persones amb les qui he parlat d’aquest tema i que han fet servir aquest argument són persones que varen fer la pipa quan eren petites i que la van fer durant temps però que varen viure de forma “traumàtica” el fet d’haver de deixar de fer-la: des de l’entorn se’ls deia que ja no tenien edat per fer-la i que xumar-se el dit és cosa de bebès… total, que en molts casos acabaven amagant-se quan la feien i es carregaven de culpabilitat. Sembla evident que si l’acompanyament rebut a l’hora d’abandonar l’hàbit de fer la pipa és censurador i culpabilitzador, ens farà més por que el nostre fill o filla la faci perquè temerem que ell/a també, visqui de forma angoixant haver de deixar-ho; però també sembla evident que la solució, si l’hàbit s’allarga massa en el temps (si és que això passa, i en el cas que passi, potser caldrà que ens en preguntem el motiu), serà acompanyar-ho des d’un altre lloc que no sigui el de la culpa i la censura.
Referent al tema de la deformació del paladar aquí sí que no m’he format una opinió clara al respecte. Per tant obro el tema i us convido a aquells que hi enteneu més que jo que deixeu les vostres aportacions.
I per últim tenim el tema de veure el fet de fer la pipa com una forma d’autoconsol per absència de la mare. Trobo que com a afirmació, aquesta és una sentència força gruixuda i que en emetre-la estem carregant a la mare d’una responsabilitat que potser no li correspon, però el tema de les sentències que se’ns emeten des de l’entorn és prou interessant com per deixar-lo per un altre post. Més enllà, però, de la sentència, l’autoconsol pot explicar tant el fer la pipa com el xumet, per tant no hauria de ser un argument ni a favor ni en contra de l’un o de l’altre. A més a més, podríem plantejar-nos la succió ja sigui del dit o del xumet com una forma d’autoplaer en comptes d’autoconsol. La criatura que fa la pipa, comença a autogestionar i a descobrir el seu propi plaer i, per tant, va adquirint coneixement i control sobre si mateixa i sobre el seu propi cos, la qual cosa, no està gens malament.
No sabria dir, per tant, si fer la pipa és millor o pitjor que dur xumet. Nosaltres vam decidir que volíem prescindir de l’objecte perquè vaig optar pel pit a demanda. Tot i així, en el cas de la Frideta, durant un temps, va fer la pipa. Però igual que va començar, ho va deixar, sense haver-ho de substituir per res, sense cap mena d’intervenció per part nostra. Ella sola, descobrint-se i autoexplorant-se. I sí, potser també autoconsolant-se, però sento que en cap cas, va ser per falta de mare.

La fi del collit o de com Èdip caigué de la llitera

Ha passat. Ha passat a seques. Sense ni deixar una nota, ni fer un petó i ni tant sols girar-se per dir un últim adéu. Se n’ha anat. Ha agafat el seu núvol de llana que li va regalar l’avi i se n’ha anat a la seva habitació. I el més greu: no ha tornat. Quina barra!

Tinc una sensació de tristesa immensa, sento com si m’haguessin amputat i una buidor profunda em té constantment descol·locada i desorientada. M’havia cregut, realment, que això nostre seria per sempre, que mai marxaria del meu costat, que el tindria tota la vida al nostre llit. Pensava que estava creant un fill dependent i falder, incapaç de gestionar la seva pròpia autonomia i sobretot, un fill que mai podria estar sol perquè viuria constantment enganxat a mi.

Tenia assumit que m’hauria de passar la resta dels meus vespres acaronant-lo fins que s’adormís perquè tenia clar que sense mi (o sense el Borja, que pel que fa al cas és el mateix), mai podria adormir-se per si sol. M’havia resignat a pensar que degut a aquesta debilitat meva per voler-me’l posar a la voreta, per voler-lo sentir a prop quan era petitó, ja mai més aprendria a adormir-se. Fins i tot m’havia arribat a sentir culpable perquè no plorava quan anava a dormir: però si és boníssim que les criatures plorin i es destrossin la gargamella reclamant-nos que els agafem en braços, o que els fem companyia o que no els abandonem a la foscor. Bo-nís-sim! (com era allò? Deixar-lo sol al seu llit, sortir de l’habitació i encara que el sentim plorar no entrar, i si entrem no els agafem, i llavors tornem a marxar, i comptem els minuts que queden per poder tornar a entrar… Era així?). Em turmentava només pensar que en aquest son profundíssim que ens caracteritza a les mares, en qualsevol moment el podia aixafar sense ni adonar-me’n! Perquè, clar, ja sabeu que les mares, quan dormim no sentim mai res: ja poden estar tocant la trompeta i tota la banda municipal al nostre costat que nosaltres no ens immutem i continuem dormint com marmotes, descansant plàcidament toooooooota la nit!

Tenia assegurat el paper de Iocasta en una nova tragèdia que superaria en escreix l’original tebana. Estava creant un nou Èdip, un fill que em buscaria a mi en totes les dones que estimés, un fill eternament enamorat de la mare per haver compartit amb ella, durant els primers anys de vida, un llit que havia d’estar només destinat al cònjuge.

Havia assumit, fins i tot, que la nostra relació de parella quedava definitivament a un segon pla. Què dic a un segon,  a un tercer, o…a un… un… un no-pla. Sí, això, un no-pla: no relació, no parella, no sexe, no llit, no res!

I ara va i resulta que res d’això. Agafa el nuvolet i se’n va com si res. I el que és més greu, encara no havia fet els 18 anys! Però quina precocitat. Aquest jovent d’avui en dia no respecta res, no tenen ni tres anys i ja se senten valents per marxar de l’habitació dels seus pares. Està clar, que així no anirem enlloc.

I la relació de parella, escolta tu, continua estant allà. Es veu que no, que no es mou, que ni segon pla ni hòsties. Que si no és al llit és al sofà, o a la banyera o a damunt la rentadora, però aquí tothom passa per l’adreçador. I si no perquè et casaves.

Èdip i l’Esfinx. Àmfora àtica de figures vermelles

Així estem. Hem recuperat el metre trenta-cinc que teníem per dormir, però jo estic enormement trista. Es veu que el nostre llit ja no li interessa. Per sort encara em queda una filleta de 10 mesos, a qui m’aferro desesperadament per fer front a aquest terrible desconsol meu i a la que intentaré retenir, com a mínim, fins als 18 anys, mentre em pregunto com hem arribat fins aquí i com ha estat possible.

Em tenien ben enganyada amb els mals del collit: amb tanta mitologia ja me’l  veia enganxada a mi fins que fes la trentena. Però es veu que no… Jo crec que el següent pas serà presentar-nos una petició per renunciar als nostres cognoms. Ja tremolo.

Hòstia, collons i altres paraules de món

És molt emocionant veure com els fills aprenen a parlar, primer mama, després papa, aigua, patata i… collons! Collons!, ja sap dir collons?!

I tu et preguntes, com pot ser? Però si a casa tenim un llenguatge impecable, una parla caracteritzada per la seva gran riquesa de mots i d’expressions, de frases fetes i de locucions. Com pot ser que ja digui collons? On ho ha sentit? Què hi ha al món que l’empeny a dir renecs tan gruixuts com aquest? Però si, en matèria de criatures tot és dolç i ple d’amor i el llenguatge s’omple de diminutius, de frases ensucrades i de paraules meloses dites a mitja veu.

Doncs, es veu que no! Perquè resulta que les nostres petites criaturetes van amb l’antena posada tot el dia i en aquest procés seu que els converteix en esponges amb potes, reben tot allò que diem els adults. Llavors… ??? Sí, confesso, jo també dic hòstia, collons, merda i altres paraules malsonants. I el Max les integra i se les fa seves. I una de les coses que més em sorprèn és veure l’ús exacte que fa d’aquestes expressions (de moment hòstia i  collons). Les col·loca sempre en el lloc encertat, i les ha integrat d’una manera espectacular en la seva forma de parlar. Li funcionen com afegitons en una bona colla de les frases que diu.

No sóc una gran tintinòloga, però els que ho són saben que el millor, en matèria de renecs, és el capità Haddock.

Jo, per més que ho intento, per més que busco i rebusco sinònims (un exercici lingüístic impressionant, per cert, i que genera una riquesa conceptual espectacular), cap està a l’alçada d’una bona hòstia dita a temps i amb molta gràcia. Però igualment, val la pena fer l’exercici: proposo un Ostres!, o un Caram!,o un Renoi!,quan volem expressar admiració davant d’alguna cosa;  Mecachis!, Casum l’olla, Casum dena!, Llamp de llamps!, Vatua l’olla,o fins i tot Casum la pell d’un sastre vell quan ens lamentem perquè una cosa no és ben bé com esperàvem (realment graciós, per cert, sentir el Max les primeres vegades que deia Mecachis); en els casos de lamentacions més serioses i quan realment la “cosa” que no és ben bé com esperàvem i és ABSOLUTAMENT DIFERENT I CONTRARIA DE COM-HAVIA-DE-SER, el meu avi feia servir un Casum-l’os-pedrer (o la seva variant contreta i Casum-l’hospa-bredadé), que està prou bé. Però jo, amics i amigues, jo que sóc més laxa de moral que el meu avi i que m’oblido que tinc dues criatures rondant per casa… doncs dic merda, hòstia, collons, i em cago en la puta i en-tot-el-que-va-parir! I de vegades, em embla que encara em quedo curta i em falten paraules contundents que estiguin a l’alçada de la gravetat de la situació.

No us diré que això no em faci una mica de vergonya. Sí, me’n fa… però com diu el refrany “mal de muchos, consuelo de tontos”, i arribar al Tatanet i veure que el collons i les hòsties campen lliurement per l’espai, doncs què voleu que us digui, em deixa més tranquil·la i em treu un pes de la consciència…

 

Algú em deia, fa un temps que no li fan mal les orelles quan sent que la seva filla diu Merda! Em comentava que és lògic que la filla faci servir aquesta expressió si ella la fa servir i que no li molesta, però que en canvi li sabria més greu sentir que la seva filla insulta algun altre company o companya de joc. Potser tenia raó, i potser des d’aquest punt de vista, un merda, un hòstia, o un collons, són inofensius si no van dirigits a algú (no causen danys colaterals) i, en el fons, són una forma més per referir-se i per relacionar-se amb la realitat. El desencís com a mare el tindré quan el senti per primera vegada cagar-se-en-la-puta-i-en-tot-el-que-va-parir. Llavors voldrà dir que la seva percepció de cruesa de la realitat haurà pujat un grau (o dos, o tres). I ja us asseguro jo que la realitat n’és molt de crua. I davant de tanta cruesa, el collons es queden curts.

L’imperi de la tetina o com es construeix l’imaginari del biberó

L’altre dia vaig llegir un article al blog de l’Alba Padró que em va fer emocionar moltíssim: “pell i pit de gallina”, com va dir algú a les xarxes socials. Es tracta del relat d’una mare que explica com després del naixement de la seva filla passa del ple convenciment de no voler-la alletar (“No us ho he dit però jo ja havia decidit que no volia alletar. Recordava la meva mare i no veia cap necessitat d’alletar, de fet em semblava quelcom antiquat i que reduïa la relació de la criatura amb el pare”),  al desig de voler-se-la acostar molt al cos, a sentir-la ben a prop…fins acabar posant-se-la al pit: “La segona tarda a l’hospital quan ens vam quedar sols la vaig acostar al pit adormida, la petonejava, la mirava, l’adorava… i de cop vaig tenir la necessitat de ficar-la molt a prop meu. Li vaig demanar ajuda a la meva parella que la va posar en posició de bressol, com si alletés, sobre el meu pit nu. Ella estava adormidíssima però al cap de poca estona va començar a moure la carona a fer sorolls, a buscar i jo la vaig deixar fer. Tenia por que fes el que semblava que volia fer perquè em trencava els esquemes, m’obligava a reorganitzar el que pensava i el que sentia. En aquell moment vaig començar entendre allò que diuen que quan ets mare et transformes en una lleona…es va agafar i va començar a succionar…. No tenia paraules, em sembla que mai havia plorat tant!”

Llegir el testimoni d’aquesta mare em va semblar realment emocionant. Emocionant veure com finalment l’instint aflora i la lleona s’imposa. Emocionant perquè no és gens fàcil, i de vegades sembla que en qüestió de lactància tot ens va en contra. Des de ginecòlogues com la que ens trobem en el relat, que en cap moment parlen de lactància a les seves pacients fins a llibres-guia sobre criança que envien a les mares recent parides. Em refereixo al llibret “Un infant quina il·lusió”, que fa poc vaig rebre a casa per cortesia del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya.

El llibre és una guia que dona “eines i conselles per a la cura i l’educació de la criatura, informació sobre el creixement dels nadons i les seves necessitats i informa de prestacions i de serveis destinats a les famílies amb infants”.  Quan vaig rebre el llibre i em vaig posar a fullejar-lo em vaig desil·lusionar. Un infant és molta il·lusió, efectivament. Però una guia com aquesta és una llàstima, la veritat. Fullejant-lo hi he trobat autèntiques burrades que aquí no repassarem perquè altres ja s’han dedicat a recollir-ho (Soc mare, Aprenent a ser mare, Alba Padró, etc.). Simplement recordaér que apareix només una escena de pit enfront de 12 biberons i 69 xumets!

I què vull dir amb això? Que tot plegat contribueix a la creació d’un imaginari col·lectiu entorn el món dels nadons farcit de biberons i amb molta falta d’escenes de pit. En la construcció d’aquest imaginari hi tenen molt a veure, evidentment, les empreses que comercialitzen la llet de continuació (que són les que, oh! casualitat, financen llibrets com el que mencionava abans), però hi ha també, quelcom molt més profund.  El biberó i el xumet són les imatges infantils per excel·lència, i quan es tracta de representar un nadó aquests elements gairebé sempre apareixen (feu la proba i aneu a google imatges i poseu “bebé dibuix” o “bebé caricatura”: he hagut de passar mooolts biberons i xumets fina a arribar a la primera imatge de lactància materna!).

Així és com van calant, en l’inconscient de mares i pares i de tota la societat, els binomis bebè-biberó i bebè-xumet. I quan ens arriba la maternitat ens és difícil plantejar-nos una altra cosa a no ser que tinguem un entorn favorable que ens hi ajudi… o que el fet mateix de parir i d’entrar en contacte amb la nostra criatura ens faci sortir la lleona que portem dins!

I amb aquest panorama no ens ha d’estranyar que fecebook censuri fotografies on apareixen tetes: vist així, i sota l’imperi de la tetina, la lactància materna és pura pornografia.

Rabioles III. La lluna en un cove o caca d’ocell per dinar

Arriba un moment en què perdo les maneres i deixo de ser, ho confesso, una bona mare. Arriba un moment en què no em serveix de res concentrar-me en allò que el meu fill m’està dient i intentar empatitzar amb ell. Arriba un moment en què no serveix de res respirar, mossegar-se els llavis o mirar cap a una altra banda. Arriba un moment, amics i amigues, en què me’l miro i em repixo de riure! Sé que no és això el que s’espera de mi, sé que fent-ho deixo d’estar a l’alçada de la situació, ho sé, però davant d’un fill que plorant a crits em diu que vol caca d’ocell per dinar no puc fer res més que esclafir a riure.

Aquesta és, també, una fase de les rabioles, de les quals ja he parlat en altres ocasions. Una fase divertida, que en compensa d’altres de desesperació, nervis i pèrdua de la paciència. Ep, alerta! Dic divertida des del punt de vista de l’adult, perquè la pobra criatureta, evidentment, no ho troba gens, de divertit!

Es tracta de moments en què el cansament és tant i tant gran que tot és motiu de plor desconsolat. Són moments en què el plor els serveix per alliberar tensions acumulades durant el dia i que ens serveix als adults per adonar-nos de com n’arriben a estar de cansats els nostres fills en aquest moment. El motiu del plor pot ser qualsevol: que no es poden treure la sabata, que no es volen rentar les mans, que el plat de sopa crema massa… o, com li ha passat al Max, que no vol que li treguis els mocs que té enganxats a la punta del nas perquè “jo vull tenir burilles” o que no es vol rentar les mans que té brutes de jugar al parc experimentant amb les caques dels ocells perquè “jo vull dinar caca d’ocell”.

Si en aquests moments de plor del Max (situacions molt còmiques des del meu punt de vista, però absolutament tràgiques des del seu) sóc capaç de contenir les ganes de riure mitjançant algunes mirades de complicitat amb la parella (de l’estil “calla, calla i no riguis! Després ho comentem”) i d’acompanyar-lo en el plor, és ben possible que al cap de pocs minuts caigui rodó i agafi un son profund. Per aquesta vegada, amb això n’hi haurà hagut prou i no hauré necessitat entrar en negociacions, ni en estires-i-arronses, ni en ara cedeixo jo i ara cedeixes tu, ni en acords: es tractava simplement, de pur esgotament! El problema no era ni la caca d’ocell, ni la burilla al nas, ni que es fa de nit quan tots desitgem que continuï sent de dia, etc.

En aquests moments el problema és un altre que, més enllà del cansament, jo no he pogut reconèixer. I probablement ell tampoc. Són moments en què el Max voldria la lluna en un cove. Però la lluna, fill meu, està molt lluny i la mama, per més que ho desitgi, no la pot caçar. I mentre ho intento… que tinguis un son ben dolç.

 

Mamacuina’m. Servei de cuina per al post part

Ja fa dies que us dic que tinc un nou projecte i avui, per fi, us el presento. Es tracta de Mamacuina’m, un servei de cuina a domicili per al post part. Aquest projecte m’ha permès unir la meva passió per la cuina amb el món de la maternitat i la criança, dos aspectes que, ara mateix són eix fonamental de la meva vida.

Il·lustració de Glòria Vives

Mamacuina’m és un gran regal per a una dona que acaba de parir, ja que li ofereix la possibilitat de dedicar-se en exclusiva a la seva recuperació i a la nova criatura, despreocupant-se de pensar què ha de cuinar o què ha de comprar.

La importància del post part

El moment del part és un moment que requereix molta energia per part de la dona, per la qual cosa, després de parir necessitem temps per descansar, refer-nos i preparant-nos per a la nova etapa que inaugurem: la criança.

El post part és un moment, doncs, de gran importància. La mama hauria de poder ocupar-se, només, de la seva recuperació, d’alletar la criatureta i de nodrir-se correctament; descansant, dormint i gaudint de la màgia del moment. I el papa o la persona que l’acompanya hauria de poder fer el mateix: descansar, fer costat a la mama, oferir-li el suport emocional que necessiti i nodrir-se ell també per tal d’afrontar i fer-se càrrec de tot allò que li demanarà la nova situació familiar.

 

Mamacuina’m: descans i bons aliments

Mamacuina’m és un projecte que neix per oferir a la nova família el suport que necessita per fer del post part un moment íntim, confortable i reparador.

Us ofereixo la possibilitat de cuinar per vosaltres per tal que pugueu, durant les primeres hores, desentendre-us de la intendència i entregar-vos plenament al moment.  Us prepararé plats que ajudin a revitalitzar-vos, a nodrir-vos i a refer-vos després de la intensitat i cansament del moment.

Un cop hagueu parit, i en el moment i de la manera que ho acordem vindré a portar-vos els plats que hauré cuinat per vosaltres i que necessiteu durant les primeres hores del post part. Us ho deixaré tot a punt de tal manera que només necessiteu escalfar-vos el menjar quan us vingui de gust.

Mamacuina’m són plats fets amb amor i des de l’amor, amb ingredients ecològics i de temporada, adquirits en comerços de proximitat o en cooperativa de consum. Són menús equilibrats, pensats per a aportar a la dona tot allò que li cal per refer-se després del part i afrontar la criança i la lactància plena d’energia i vitalitat.

Mamacuina’m pot ser un bon regal per fer a una dona, o també pot ser un servei que la parella pot adquirir per a ella mateixa.

Trobareu més informació a la pàgina de mamacuina’m, en aquest mateix bloc, al facebook o al correu mamacuinam@gmail.com.

Mamacuina’més un projecte que neix des de l’amor, des de les ganes de mimar el moment del post part, mimar la mama i l’acompanyant, mimar la criatura… i oferir-los tots els elements perquè pugin estar bolcats a la situació, vivint-ne cada segon i experimentant tot allò que els fa sentir l’arribada de la nova criatura. Voleu que us mimi?

Crisis de mare

Hi ha moments en què que més valdria deixar-ho tot i arrencar a córrer. Ben lluny, ben lluny. A l’altre punta del món on no et trobi ningú!

Seria genial viure en estat de vacances constant: relaxada, contenta, sense presses ni horaris, cuinant amb alegria, constantment asseguda a la gespa i sense tenir presa per tornar-me a aixecar, fent hipopresives mentre et banyes a la piscina, etc. Però, senyores i senyors, les vacances s’acaben, i encara que tu “oficialment” no treballes i estàs de baixa per maternitat (i a partir de demà, oficialment d’excedència per cura de fills), et passes el dia anant amunt i avall per portar el fill a l’escoleta o per anar al parc, o a la ludoteca, carregada com una burra, amb una criatura a coll en tot moment, cuinant, fregant, comprant i, evidentment, buscant forats per escriure, per contestar correus, per continuar implicada en els deu mil nou cents projectes en els que t’encanta estar implicada…. i la bombolla s’infla, s’infla i…. PATAPAM!! Arriba una crisi que no supera ni la de la bombolla immobiliària.

Hi ha matins que en comptes de llevar-te i estar descansada et sents més pesada i cansada que si haguessis estat tota la nit de marxa com antany. Aquests matins, no saps per què, els nens pesen quaranta quilos més i portar-los a coll et destrossa l’esquena. Són matins en què tot cau a terra i tot es desplaça, per art de màgia, del seu lloc habitual i en comptes de veure la casa cada vegada més neta i endreçada, la veus més caòtica i més bruta. Són matins en què la teva filla es treu els mitjons a la mateixa velocitat que tu pretens vestir el teu fill, que l’únic que vol és que li deixis posat el pijama de l’astronauta i que torneu a explicar per enèsima vegada el conte del circ. Són matins en què tu només esperes que arribi el moment de deixar-ne un a l’escoleta i que l’altre s’adormi, com a mínim, una horeta, però que, ves per on, ni l’un vol quedar-se a l’escoleta ni l’altra dormirà tant com desitges. I en aquest context, a la mínima de canvi perds la paciència (on en venen, per cert!) i fots quatre crits a la pobra criatura, que l’únic que volia és tornar a explicar el conte del circ i que deixessis de fer el dinar, i de plegar roba, i de canviar el bolquer, i de… d’una punyetera vegada. I tu, l’únic que has sabut fer, és cridar. Doncs quina merda d’exemple!

I amb la merda d’exemple que acabes de donar et tanques a la cuina amb una sensació de merda. “Si us plau, món, atura’t que jo baixo ara. Necessito un replantejament urgent”.

Una abraçada forta, mama. Maria Grazia Grossi

El nivell d’exigència que requereix criar i educar els fills és realment difícil. Dedicar a cada negació amb la què et trobes una estona de negociació; mai no donar un simple no com a resposta i intentar donar sempre una explicació comprensible; invertir temps per a resoldre els conflictes que sorgeixen, per exemple quan el germà gran pega o abraça amb “massa força” a la petita; poder aparcar tota la feina de casa i saber que el que realment val la pena és passar temps amb els fills; endur-te el fill de l’escoleta si hi ha un dia que et diu que no li ve de gust anar-hi o et demana a plors que ell el que vol és estar amb tu; seure al terra, mirar el món des d’aquesta alçada i creure, realment creure, que no hi ha res més urgent que jugar una estona i tornar a explicar el conte del circ. Tot això. I mantenir-ho quan tens un segon fill. I mantenir-ho tot i les duríssimes exigències del món actual. I mantenir-ho…

Hi ha moments en que ho deixaries tot i arrencaries a córrer. En comptes d’això, il·luminada per una espurna d’allò que alguns anomenen intel·ligència emocional, t’estimes més deixar les criatures a algú proper (normalment la teva parella, o si estàs de sort i és dilluns, la teva mare, sempre a punt per donar un cop de mà) i sortir a córrer, a nedar, a caminar o a fer una xerradeta amb les amigues. I després de la descompressió i de quatre respiracions profundes abans de tornar a entrar per la porta de casa, retrobes l’actitud i l’estat d’ànim que cal mantenir per a ser mare i el nivell de paciència que necessites per mantenir tot allò que t’havies promès que necessitaves per criar els teus fills des de l’amor, l’escolta i el respecte. Perquè això, ara mateix, és l’únic que compta.

Maternalias o quan la història deixa de grinyolar

Amb la maternitat es mouen coses, això ho sap tothom. De cop, quan ets mare, alguna cosa comença a grinyolar; ja no et sents còmode amb allò que abans et satisfeia, ja no t’adaptes als ritmes que ahir havies mantingut, ja no t’omplen les mateixes converses. La maternitat ens sacseja i, de vegades, aquest moviment intern que sentim quan som mares ens fa dir quelcom que no sap tothom. I és justament això el que fa Cira Crespo al llibre Maternalias: fer sortir a la llum allò que fins ara havia restat ocult i havia estat ignorat pel discurs històric dominant.

Portada del llibre Maternalias, de Cira Crespo. Editorial Ob stare, 2013.

L’embaràs i naixement de la seva filla canvia el centre d’interès de Crespo, que ens explica com en ple procés d’escriptura de la seva tesi doctoral i havent-se quedat embarassada comença a avorrir-se de fer història. I això fa que decideixi posar-se a analitzar, mitjançant la seva pràctica com a historiadora, totes les inquietuds que se li desperten arran i entorn de la maternitat. El naixement de la filla desencadena el naixement del blog, i és a través dels anàlisis que allà planteja que deixa de grinyolar-li la història i es carrega d’energia per tornar a encarrilar la seva pràctica professional: “Recuperé las ganas de hacer historia, porque ahora esa historia estaba fuertemente vinculada con mi vida. Las historias que tejía me ayudaban a dar significado a mi cotidianidad”. I neix, així, Maternalias, un llibre la lectura del qual ens ajuda, a nosaltres també, a donar significat a la nostra quotidianitat.

Efectivament, hi ha moltes maneres de fer història, però massa sovint, la història “que fa història” és la de les grans gestes, la dels grans homes… la història dels discursos dominants. La Cira, a Maternalias, recupera la història narrada a cau d’orella, la que han anat teixint les mames al llarg del temps mentre alletaven les seves criatures (o les criatures de les veïnes), mentre se les carregaven per a desplaçar-les, mentre les bressolaven per adormir-les, etc. La història de la maternitat.

Començant pel mateix concepte de maternitat, va desgranant temes que s’hi relacionen, tals com l’embaràs i la figura de la dona embarassada, la lactància, el proteig, l’hàbit de dormir o no amb els nens, etc. i ho va fent des d’una perspectiva històrica, llegint els pocs documents que en parlen, buscant aquelles imatges que ho expliquen. Teixeix el seu discurs bevent de totes les fonts que va trobant per anar configurant un relat entorn la maternitat. L’exercici que fa per recuperar aquesta història és molt interessant, sobretot si tenim en compte que el mon de les criatures i de les mames s’ha mantingut als marges del relat històric hegemònic. I mitjançant aquest interessant exercici descobrim com s’ha construït la maternitat en una societat patriarcal i fortament marcada pel cristianisme. I en recuperar-ho, el llibre s’erigeix com un clam a la vida i a la maternitat, un clam contra les estructures patriarcals, capitalistes i occidentalistes.

Esperem que la maternitat continuï sacsejant a moltes altres dones i que les continuï portant a allà on tot grinyola i on res ens ressona. Perquè és justament des d’aquest punt on decidim donar un gir a les nostres vides i dirigir-nos cap a allò que veritablement ens satisfà. I esperem que a la Cira li continuï satisfent aprofitar la seva experiència com a historiadora per a continuar-nos revelant, en el seu blog o en nous llibres, les mil i una històries de la maternitat, xiuxiuejades a la penombra, lluny del focus de la història dominant.