Category Archives: Rabioles

Rabioles III. La lluna en un cove o caca d’ocell per dinar

Estàndard

Arriba un moment en què perdo les maneres i deixo de ser, ho confesso, una bona mare. Arriba un moment en què no em serveix de res concentrar-me en allò que el meu fill m’està dient i intentar empatitzar amb ell. Arriba un moment en què no serveix de res respirar, mossegar-se els llavis o mirar cap a una altra banda. Arriba un moment, amics i amigues, en què me’l miro i em repixo de riure! Sé que no és això el que s’espera de mi, sé que fent-ho deixo d’estar a l’alçada de la situació, ho sé, però davant d’un fill que plorant a crits em diu que vol caca d’ocell per dinar no puc fer res més que esclafir a riure.

Aquesta és, també, una fase de les rabioles, de les quals ja he parlat en altres ocasions. Una fase divertida, que en compensa d’altres de desesperació, nervis i pèrdua de la paciència. Ep, alerta! Dic divertida des del punt de vista de l’adult, perquè la pobra criatureta, evidentment, no ho troba gens, de divertit!

Es tracta de moments en què el cansament és tant i tant gran que tot és motiu de plor desconsolat. Són moments en què el plor els serveix per alliberar tensions acumulades durant el dia i que ens serveix als adults per adonar-nos de com n’arriben a estar de cansats els nostres fills en aquest moment. El motiu del plor pot ser qualsevol: que no es poden treure la sabata, que no es volen rentar les mans, que el plat de sopa crema massa… o, com li ha passat al Max, que no vol que li treguis els mocs que té enganxats a la punta del nas perquè “jo vull tenir burilles” o que no es vol rentar les mans que té brutes de jugar al parc experimentant amb les caques dels ocells perquè “jo vull dinar caca d’ocell”.

Si en aquests moments de plor del Max (situacions molt còmiques des del meu punt de vista, però absolutament tràgiques des del seu) sóc capaç de contenir les ganes de riure mitjançant algunes mirades de complicitat amb la parella (de l’estil “calla, calla i no riguis! Després ho comentem”) i d’acompanyar-lo en el plor, és ben possible que al cap de pocs minuts caigui rodó i agafi un son profund. Per aquesta vegada, amb això n’hi haurà hagut prou i no hauré necessitat entrar en negociacions, ni en estires-i-arronses, ni en ara cedeixo jo i ara cedeixes tu, ni en acords: es tractava simplement, de pur esgotament! El problema no era ni la caca d’ocell, ni la burilla al nas, ni que es fa de nit quan tots desitgem que continuï sent de dia, etc.

En aquests moments el problema és un altre que, més enllà del cansament, jo no he pogut reconèixer. I probablement ell tampoc. Són moments en què el Max voldria la lluna en un cove. Però la lluna, fill meu, està molt lluny i la mama, per més que ho desitgi, no la pot caçar. I mentre ho intento… que tinguis un son ben dolç.

luna

 

Rabioles II. M’ha desaparegut el bebè

Estàndard

no!3Tot va començar el dia que va aprendre a dir no, a utilitzar aquest adverbi amb propietat. Des d’aquell moment va començar a separar-se de mi, de nosaltres, de la resta del món i va començar a ser ell mateix.

Tot i així, llavors, encara era fàcil portar-lo, conduir-lo cap allà on jo creia que havíem d’anar. Aquell no que em deia constantment no volia dir un no estricte, no representava una negació absoluta d’allò que jo li estava demanant, sinó que simplement era un toc d’atenció: Ep, alerta! Farem el que tu dius, però que sàpigues que m’estic adonant que aquí sempre ets tu la que mana. Que sàpigues que em començo a adonar que puc fer les coses a la meva manera.

 

Passem pel difícil moment dels dos anys. I dic difícil perquè per mi, com a mínim, ho és. Ara, quan li demano alguna cosa  que hem de fer (vestir-nos, desvestir-nos, fer un pipí, recollir alguna cosa que ha caigut, preparar-nos per sortir de casa, etc.) o faig alguna intervenció massa invasiva o sense el seu consentiment (remenar-li les verdures del plat, tallar-li el pa a trossos, rentar-li les mans, etc.) ja no em trobo amb aquell no del principi, sinó que s’estableix un xoc frontal, un joc de forces, una batalla que només acaba quan un dels dos venç i passa per damunt de l’altre. I aquest és l’error capital en el qual haig d’evitar caure si no vull acabar pensant que al meu fill, el que li passa, és que és un malcriat i que em pren el pèl, que és, probablement, un dels punts de vista imperants. Un punt de vista totalment legítim però amb el qual no em conformo ni m’identifico. Vull evitar entendre la seva negativa com un xoc frontal, com un joc de forces, com una batalla en la qual només hi pot haver un guanyador. Entendre-ho no com un conflicte sinó com un pas més en la consolidació de la seva personalitat. Fàcil de dir, però difícil d’aplicar!

Passar de la imposició a la proposta, o donar lloc al seu temps. El joc ja no es juga només al meu terreny, sinó que és un joc a dues bandes i tots dos jugadors hem de sentir que hi estem participant, que se’ns deixa jugar. És evident que hi ha límits, i límits molts clars que no es poden transgredir i que no es poden negociar, però també és cert que de vegades hi ha diferents camins per arribar al mateix lloc, i que la via que jo dicto no té perquè ser la millor. Sovint a mi em toca aturar-me, contenir-me i donar-li a ell el temps i l’espai que necessita per arribar allà on ens hem proposat. Entendre que ell té un altre tempo, una altra manera de veure el món, de percebre’l i de sentir-lo i que això fa que tingui vies pròpies per a relacionar-s’hi.

Passar de la batalla a la negociació, aquest no és un joc on hi ha guanyadors i perdedors. Aquesta és, probablement, la premissa que m’haig de repetir i que més present haig de tenir. Entendre que la seva negació no és una declaració de guerra i un desafiament a la meva autoritat. Portar-ho des del terreny de la lluita al terreny del diàleg, on tots dos intentem cedir una mica per arribar a un punt intermedi que a tots dos ens satisfà. Deixar de sentir-me vençuda quan he estat jo la que ha acabat cedint.

Passar de les batalles en tots els fronts als límits clars en un espai més obert i més lliure. M’he adonat que puc trobar una altra manera de relacionar-me amb el meu fill i que probablement, el més intel·ligent que puc fer és intentar evitar aquests moments de xoc, de trobada de concepcions enfrontades constantment. Començar per pocs reptes i petits: no pot ser que en un dia, tot el que fem hagi de ser a la meva manera, s’hagi de fer segons el meu punt de vista i segons el meu temps. En canvi, sí que puc establir petites fites que siguin inamovibles i a les quals cada dia hem d’arribar, costi el que ens costi, com per exemple vestir-nos quan ens llevem, fer un riu abans d’anar a dormir i rentar-nos les mans abans de dinar. Un cop les haguem aconseguit i consolidat, podrem establir-ne més. Si vull establir-les totes de cop i en un mateix dia, és evident que no hi haurà negociacions possibles, que tot s’haurà de fer segons el meu temps i que acabarem en el terreny de la batalla. Mantenir pocs límits i clars sabent i sent conscient que hauré de cedir en molts aspectes: no puc pretendre jugar tots els jocs!

Passar de la invasió a l’observació. Massa sovint l’error és meu perquè m’oblido que el meu fill pot fer moltes coses sol, moltes més de les que jo em penso. Ja no li cal que li remeni la verdura del plat ni que li talli la fruita a trossos (encara que fins ara sempre ho haguem fet així). Ara, el que li cal, és que li doni l’oportunitat per a poder-ho decidir, que li pregunti i, sobretot, que deixi de fer les coses per ell, passant per damunt seu.

Una abraçada maternal, Nicolas Gouny

Una abraçada maternal, Nicolas Gouny

Definitivament, el que em cal, és entendre que ja no tinc un bebè a qui haig de fer-li tot, a qui puc portar per allà on a mi més em convé. Tinc una personeta al meu costat que comença a reivindicar-se com a tal, que vol ser escoltada i que avança per forjar-se el seu lloc en el món. I això, probablement, és el més bonic que hi ha i el millor que em pot passar com a mare.

Rabioles I. Eliminem les marranades

Estàndard

A casa ha arribat el temps de les rabioles i, tot i que diuen que tots els infants hi passen i que és el més normal del món, com a mare inicio una reflexió per mirar d’entendre una mica més el procés pel qual passa el meu fill i, si puc, acompanyar-lo de la millor manera possible.

Suposo que això durarà un temps. Com a mínim, el que sí que durar, seran les meves reflexions i meditacions entorn el tema. Per tant, aquest és el primer d’un seguit de posts que faig sobre les anomenades rabioles.

Tinc un parell de llibres que m’ajudaran a pensar en el tema però abans de posar-me en cap lectura em sembla interessant reflexionar sobre com ens referim a aquesta fase de les criatures, a aquest moment de plor desesperat, barrejat amb ràbia i amb ganes de descarregar per vies físiques un aparent mal humor acumulat.

Ja sabem que la realitat s’esdevé mitjançant el llenguatge i el llenguatge és, per tant, creador de realitat. Seguint aquestes premisses, entenem que si canvia la realitat, canvia el llenguatge, però entenem, també, que canviant el llenguatge aconseguirem canviar la realitat. Partint d’aquesta idea crec que seria interessant veure si canviant el tipus de llenguatge que fem servir per adreçar-nos i per referir-nos als nostres fills aconseguirem canviar el model de comprensió i de relació que tenim amb ells i per tant aconseguirem una nova mirada cap a la infància.

I caminant per aquest camí, em topo amb la paraula marranada, que en català fem servir per referir-nos justament a allò de què estem parlant. Una paraula que, a priori, em sembla massa carregada d’aspectes negatius per utilitzar-la quan m’haig de referir a aquests moments en què el meu fill s’enfada, plora desconsoladament i crida. A aquests moments de rabiola (i deixo per més endavant la reflexió sobre si rabiola és, alhora, una bona paraula per a referir-s’hi.

Faig un exercici que m’encanta. Consulto al diccionari la paraula marranada. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu:

Marranada f.

1 Porcada.

2 Marraneria.

No m’aporta massa informació. Anem a veure, doncs, què diu de porcada i de marraneria:

Porcada f.

1 Ramat de porcs.

2 Acció pròpia d’una persona porca.

Marraneria f.

Rabiola d’un infant amb crits, plors, etc.

I ara busco què ens diu el diccionari sobre rabiola:

Rabiola f.

Enrabiada de criatura o com de criatura. Ja li passarà, la rabiola!

I d’enrabiada?

Enrabiada f.

Alteració de qui està enrabiat. Agafar una enrabiada. Ja li ha passat l’enrabiada. Pren unes enrabiades de mort. Es morirà d’una enrabiada.

I posats a passejar per les pàgines del diccionari, busco, per acabar, què ens en diu del verb marranejar:

Marranejar v. intr.

Un infant, fer una marraneria.

Em sembla que és suficient per arribar on volia arribar. Resulta que amb els termes marranada i marraneria ens estem referint justament al tema que tractem.  És curiós i crida l’atenció veure el parentiu que s’estableix entre aquest comportament infantil i els garrins i persones poc netes. Per què deu ser que s’estableixen aquestes connexions? Tot apuntaria a una manca de netedat… però les rabioles tenen res a veure amb això? Un nen, quan plora com aquí ens referim, es comporta com un porc?

Sembla que l’ús d’aquests dos mots no admet posar-se a la pell de l’infant, intentar empatitzar-hi i comprendre què li passa, sinó que s’articula, bàsicament, com un judici, una sentència que relega aquest comportament i el desterra a l’àmbit de la cort.

A mi que em perdonin, però quina falta de tacte establir aquestes connexions entre criatures i porcs!

És evident que les paraules que fem servir van carregades de significats. I és evident que cal reflexionar sobre el seu ús si volem començar a comprendre, els processos pels quals passen les nostres criatures. Si hem d’eliminar certes paraules, eliminem, evidentment, les marranades.