Son infantil. Profund i reparador?

 

 

Avui he anat amb la Frida al metge, a la visita de l’any. M’hagués agradat parlar aquí d’alguna altra cosa, però la situació que he viscut m’obliga a reflexionar per tal de poder passar de la total indignació que he viscut a alguna altra cosa… transformar l’empipament en quelcom positiu, encara que sigui un petit article que reivindiqui allò que creia que ja tots sabíem.

Revisió de l’any, ja sabeu com va, pes, estatura, perímetre cranial i preguntes diverses: què menja (de tot menys peix blau i marisc), quantes caques fa (una segur, de vegades dues), si camina o si gateja (camina, des de fa dos dies), si va a la guarderia (no, amb el pare ens ho hem muntat per poder estar amb ella i allargar fins als dos anys, quan entrarà a l’escoleta), si encara fa pit (primera alarma. Sí, encara fa pit), si dorm bé (sí; es va despertant al llarg de la nit però excepte una nit que va estar malalta, en general dorm molt bé), etc.

Tant la infermera com la pediatra que ens porten m’agraden prou. A més de la Frida també porten el Max i per tant ja fa uns anys que ens coneixem mútuament, entenen i respecten les decisions que com a família prenem entorn la salut dels nostres fills i la veritat és que fins ara no ens les havien qüestionat mai. Jo les respecto moltíssim i reconec la feina que fan i l’admiro; sé que en el moment que vivim no és fàcil garantir una sanitat pública de qualitat, i que les constants retallades no els permeten ni el temps ni els recursos necessaris per fer-ho, però tot i així, elles batallen per aconseguir-ho. No comparteixo amb elles molts aspectes, com per exemple l’excessiva dependència als percentils i l’obsessió per mesurar-ho tot en comptes d’observar les particularitats de cada cas, la desmesurada medicalització en cas de processos de salut/malaltia, etc. Però, des del principi han escoltat la nostra opinió i han respectat el posicionament que hem pres.

Avui, però, no sé què ha passat. A la pregunta “Dorm bé?”, alguna cosa s’ha desviat… Considero que la Frida dorm bé (de fet, a mi, els seus despertars nocturns m’alteren poc perquè la tinc al costat i m’és fàcil donar-li el pit i continuar dormint; en poques ocasions em fan desvetllar, i a ella tampoc), però la doctora m’ha dit que no és normal que es desperti de nit i que hauria de poder dormir tota la nit sencera: “si els dones un bon biberó de cereals abans d’anar a dormir o sopen bé, res impedeix que dormin profundament. Només es despertaran quan tinguin gana, i això serà al cap d’unes 8 o 9 hores com a mínim”. Ja, però… és que jo li dono pit i per tant, es desperta per mamar, “Sí, clar, perquè els nens que encara fan pit utilitzen el pit de la mare per adormir-se. Ploren i saben que al cap de poca estona tindran la mare amb el pit”. Li he dit que no em molesta i que, de totes maneres no tot passa pel pit: el Max, que té tres anys i no fa pit, sovint tampoc dorm la nit d’una sola tirada. Es desperta, ens crida, vol que anem amb ell, necessita que li donem la mà per tornar-se a adormir… I aquí la cosa s’ha acabat de trencar: m’ha dit que els nens, a partir d’un any poden dormir d’una sola tongada tota la nit, i que el seu és un SON PROFUND I REPARADOR, com hauria de ser el dels seus pares, que no pot ser que estiguem despertant-nos cada dos per tres per atendre’ls.

No és la meva intenció qüestionar l’autoritat de la pediatra i intento no fer-ho mai (jo no sóc metgessa, ella sí), però avui no he pogut acceptar el que em deia, bàsicament perquè la meva vivència com a mare i com a companya d’altres famílies que estan en situacions similars a la meva, em demostra que no, els nens petits no solen dormir tota la nit d’una sola tirada. Facin o no facin pit (ep! I dic “no solen” perquè possiblement hi ha criatures que dormen d’una sola tirada tota la nit, però fer d’això una norma, no em sembla que sigui el més encertat). Em pregunto, a més, com pot ser que hi hagi tanta literatura sobre son infantil si, segons el que ha dit la doctora, a partir del primer any de vida, l’únic problema que pot tenir una criatura per dormir tota la nit és tenir o no la panxa plena

Anava a desplegar alguns dels arguments apresos en els llibres sobre son infantil, però llavors m’he adonat que el veritable problema no era el son, sinó el pit. I m’he desanimat. I m’he enfadat.

 

Dibuix d’Helena Casas, a “Enciclopedia baixeta de la nit”, de 2princesesbarbudes.

De vegades, les mares, necessitem sentir-nos recolzades en les nostres decisions i penso que els centres d’atenció primària són un bon lloc on rebre aquest acompanyament. No és res de l’altre món tenir una nena d’un any i que prengui pit i per tant, quan anem a les visites de revisió la pregunta no hauria de ser si encara el pren, sinó com ho està vivint i si necessitem algun tipus de suport. Si el desig de la mare és mantenir la lactància, és ideal que els professionals de la salut l’acompanyin en la seva decisió. No demano que es converteixin en defensors a ultrança de la lactància materna fins als dos anys (la qual cosa tampoc estaria malament), sinó simplement que entenguin que aquesta és una opció (i no pas desgavellada, sinó que és la recomanada per l’Organització Mundial de la Salut).

Ser mare canvia moltes coses. Els horaris se’t trastoquen, tens menys temps per dedicar-te a allò que abans t’apassionava, no acabes mai de veure les pel·lícules perquè caus de son, deixes d’escoltar la teva música preferida i et passes el dia escoltant grups d’animació infantil, substitueixes la novel·les de la tauleta de nit per contes per anar a dormir, sempre tens pedres a les sabates que delaten les hores que has passat al parc, i… sí, difícilment dorms gaires hores seguides. Però si t’hi conformes, si t’hi adaptes, si t’avens a aquests modificacions, no les viuràs com un gran sacrifici, sinó com a simples canvis.

I sí, doctora, m’estimo més una nena de pit que es desperta de tant en tant per mamar que no una nena de biberó que dorm tota la nit d’una sola tirada. Qüestió d’elecció, res més.

La fi del collit o de com Èdip caigué de la llitera

Ha passat. Ha passat a seques. Sense ni deixar una nota, ni fer un petó i ni tant sols girar-se per dir un últim adéu. Se n’ha anat. Ha agafat el seu núvol de llana que li va regalar l’avi i se n’ha anat a la seva habitació. I el més greu: no ha tornat. Quina barra!

Tinc una sensació de tristesa immensa, sento com si m’haguessin amputat i una buidor profunda em té constantment descol·locada i desorientada. M’havia cregut, realment, que això nostre seria per sempre, que mai marxaria del meu costat, que el tindria tota la vida al nostre llit. Pensava que estava creant un fill dependent i falder, incapaç de gestionar la seva pròpia autonomia i sobretot, un fill que mai podria estar sol perquè viuria constantment enganxat a mi.

Tenia assumit que m’hauria de passar la resta dels meus vespres acaronant-lo fins que s’adormís perquè tenia clar que sense mi (o sense el Borja, que pel que fa al cas és el mateix), mai podria adormir-se per si sol. M’havia resignat a pensar que degut a aquesta debilitat meva per voler-me’l posar a la voreta, per voler-lo sentir a prop quan era petitó, ja mai més aprendria a adormir-se. Fins i tot m’havia arribat a sentir culpable perquè no plorava quan anava a dormir: però si és boníssim que les criatures plorin i es destrossin la gargamella reclamant-nos que els agafem en braços, o que els fem companyia o que no els abandonem a la foscor. Bo-nís-sim! (com era allò? Deixar-lo sol al seu llit, sortir de l’habitació i encara que el sentim plorar no entrar, i si entrem no els agafem, i llavors tornem a marxar, i comptem els minuts que queden per poder tornar a entrar… Era així?). Em turmentava només pensar que en aquest son profundíssim que ens caracteritza a les mares, en qualsevol moment el podia aixafar sense ni adonar-me’n! Perquè, clar, ja sabeu que les mares, quan dormim no sentim mai res: ja poden estar tocant la trompeta i tota la banda municipal al nostre costat que nosaltres no ens immutem i continuem dormint com marmotes, descansant plàcidament toooooooota la nit!

Tenia assegurat el paper de Iocasta en una nova tragèdia que superaria en escreix l’original tebana. Estava creant un nou Èdip, un fill que em buscaria a mi en totes les dones que estimés, un fill eternament enamorat de la mare per haver compartit amb ella, durant els primers anys de vida, un llit que havia d’estar només destinat al cònjuge.

Havia assumit, fins i tot, que la nostra relació de parella quedava definitivament a un segon pla. Què dic a un segon,  a un tercer, o…a un… un… un no-pla. Sí, això, un no-pla: no relació, no parella, no sexe, no llit, no res!

I ara va i resulta que res d’això. Agafa el nuvolet i se’n va com si res. I el que és més greu, encara no havia fet els 18 anys! Però quina precocitat. Aquest jovent d’avui en dia no respecta res, no tenen ni tres anys i ja se senten valents per marxar de l’habitació dels seus pares. Està clar, que així no anirem enlloc.

I la relació de parella, escolta tu, continua estant allà. Es veu que no, que no es mou, que ni segon pla ni hòsties. Que si no és al llit és al sofà, o a la banyera o a damunt la rentadora, però aquí tothom passa per l’adreçador. I si no perquè et casaves.

Èdip i l’Esfinx. Àmfora àtica de figures vermelles

Així estem. Hem recuperat el metre trenta-cinc que teníem per dormir, però jo estic enormement trista. Es veu que el nostre llit ja no li interessa. Per sort encara em queda una filleta de 10 mesos, a qui m’aferro desesperadament per fer front a aquest terrible desconsol meu i a la que intentaré retenir, com a mínim, fins als 18 anys, mentre em pregunto com hem arribat fins aquí i com ha estat possible.

Em tenien ben enganyada amb els mals del collit: amb tanta mitologia ja me’l  veia enganxada a mi fins que fes la trentena. Però es veu que no… Jo crec que el següent pas serà presentar-nos una petició per renunciar als nostres cognoms. Ja tremolo.

Dia mundial del son feliç

És cert, aquest post arriba tard, però són les coses de la maternitat: arribes tard als llocs perquè just en el moment de sortir de casa has de donar teta o has de canviar un bolquer amb una caca inesperada; et despistes i t’oblides de compromisos adquirits; t’adorms així que t’asseus… o publiques els posts alguns dies més tard del que toca. Grandeses de la maternitat, què més volem!

El 29 de juny es va celebrar el dia mundial del son feliç. Em sumo a la iniciativa i avui escric el meu post sobre el son infantil. #adormirfelices

És evident que si hi ha necessitat de celebrar un dia com aquest és que hi ha alguna cosa en el son infantil que no va bé. Cal que hi hagi un dia com aquest per continuar lluitant contra l’imperi Estivill, aquell que ens fa entendre que els nens i nenes han d’aprendre a dormir sols des de ben petits i dormir tota la nit d’una sola tirada. Qui ha tingut fills sap que això no és així. Tot i així, el llibre on el senyor Estivill exposa aquest mètode (que no és pas seu, per altra banda, sinó que repeteix les paraules de Ferber) continua sent la referència quan vas a una llibreria i demanes un llibre sobre el son infantil. La majoria de la gent continua pensant que aquesta persona és una eminència en el tema i que allò que ell diu és allò-que-hauria-de-ser en tots els nens i nens.

Doncs bé, això no és així. Hi ha molts altres llibres  que tracten el tema del son infantil des d’una altra òptica (recomano Dormir sin lágrimas, de Rosa Jové), entenent que per aconseguir que les criatures dormin cal acompanyar-les en el procés amb amor i afecte, agafar-les amb braços tantes vegades com sigui necessari, i no pas deixar-les plorar soles al llit.

Tot i això, el conegut mètode Estivill està molt estès i hem de preguntar-nos per què. Per què ha resultat tant aquest mètode? La resposta, evidentment, la trobem quan ens adonem de les exigències del món neoliberal, on la dona ha de reincorporar-se al mercat laboral tot just quan fa quatre mesos que ha acabat de parir. Una barbaritat.

Amb una criatura de quatre mesets (cinc si ha pogut sumar a la baixa per maternitat el mes de vacances), tot just acabant de sortir de la recuperació després del part, mantenint encara una lactància exclusiva (recordem que la recomanació és començar a introduir l’alimentació sòlida cap als sis mesos) i amb una dinàmica de son que es veu marcada per aquesta lactància, la mare ha de reincorporar-se al seu lloc de treball. A tota la despesa energètica que comporta la criança del seu fill o filla ha de sumar-hi, ara, les vuit hores de feina. L’esgotament a què pot arribar és terrible.

Així ens trobem amb mares amb un ritme trepidant de feina durant el dia i que, durant les nits, molt probablement no dormen més de 5 hores seguides. Sovint, els comentaris que aquestes mares reben (rebem) de l’entorn no ajuden a conciliar la situació sinó que l’empitjoren. Solen ser comentaris de l’estil “Aquesta criatura comença a ser prou grandeta per dormir a la seva habitació, d’una sola tirada tota la nit, i no pas tenint esclavitzada la seva pobra mare”. Comentaris que no ajuden a mantenir la lactància i que, a més a més, fan incrementar encara més la sensació de cansament de la mare.

Segurament, doncs, quan aquesta mare porti una, dues, o tres setmanes intentant mantenir aquest ritme, vulgui, per qualsevol mitjà que la seva estimadíssima criatura dormi d’una sola tirada durant tota la nit. No pas perquè això sigui el que més convé a la criatura sinó perquè això és el que ella necessita. I és llavors quan s’aferra a qualsevol que pugui garantir-li hores de son seguides. I aquí apareix el senyor Estivill, que va venent llibres gràcies a l’esgotament d’aquestes mares.

El problema el tenim, doncs, no tant en aquests mètodes que ens volen fer creure que els nens aprendran a dormir a través del plor, sinó en l’estructura i concepció mateixa del món laboral, que entén que la dona només és productiva quan es re introdueix en el mercat i no pas mentre inverteix temps i esforç en criar amb amor, respecte, estima i dedicació els seus fills, futurs ciutadans d’aquest món.

Gràcies, doncs, senyor Estivill, per perpetuar-nos en aquest sistema que ens ofega.