Mamacuina’m. Servei de cuina per al post part

Ja fa dies que us dic que tinc un nou projecte i avui, per fi, us el presento. Es tracta de Mamacuina’m, un servei de cuina a domicili per al post part. Aquest projecte m’ha permès unir la meva passió per la cuina amb el món de la maternitat i la criança, dos aspectes que, ara mateix són eix fonamental de la meva vida.

Il·lustració de Glòria Vives

Mamacuina’m és un gran regal per a una dona que acaba de parir, ja que li ofereix la possibilitat de dedicar-se en exclusiva a la seva recuperació i a la nova criatura, despreocupant-se de pensar què ha de cuinar o què ha de comprar.

La importància del post part

El moment del part és un moment que requereix molta energia per part de la dona, per la qual cosa, després de parir necessitem temps per descansar, refer-nos i preparant-nos per a la nova etapa que inaugurem: la criança.

El post part és un moment, doncs, de gran importància. La mama hauria de poder ocupar-se, només, de la seva recuperació, d’alletar la criatureta i de nodrir-se correctament; descansant, dormint i gaudint de la màgia del moment. I el papa o la persona que l’acompanya hauria de poder fer el mateix: descansar, fer costat a la mama, oferir-li el suport emocional que necessiti i nodrir-se ell també per tal d’afrontar i fer-se càrrec de tot allò que li demanarà la nova situació familiar.

 

Mamacuina’m: descans i bons aliments

Mamacuina’m és un projecte que neix per oferir a la nova família el suport que necessita per fer del post part un moment íntim, confortable i reparador.

Us ofereixo la possibilitat de cuinar per vosaltres per tal que pugueu, durant les primeres hores, desentendre-us de la intendència i entregar-vos plenament al moment.  Us prepararé plats que ajudin a revitalitzar-vos, a nodrir-vos i a refer-vos després de la intensitat i cansament del moment.

Un cop hagueu parit, i en el moment i de la manera que ho acordem vindré a portar-vos els plats que hauré cuinat per vosaltres i que necessiteu durant les primeres hores del post part. Us ho deixaré tot a punt de tal manera que només necessiteu escalfar-vos el menjar quan us vingui de gust.

Mamacuina’m són plats fets amb amor i des de l’amor, amb ingredients ecològics i de temporada, adquirits en comerços de proximitat o en cooperativa de consum. Són menús equilibrats, pensats per a aportar a la dona tot allò que li cal per refer-se després del part i afrontar la criança i la lactància plena d’energia i vitalitat.

Mamacuina’m pot ser un bon regal per fer a una dona, o també pot ser un servei que la parella pot adquirir per a ella mateixa.

Trobareu més informació a la pàgina de mamacuina’m, en aquest mateix bloc, al facebook o al correu mamacuinam@gmail.com.

Mamacuina’més un projecte que neix des de l’amor, des de les ganes de mimar el moment del post part, mimar la mama i l’acompanyant, mimar la criatura… i oferir-los tots els elements perquè pugin estar bolcats a la situació, vivint-ne cada segon i experimentant tot allò que els fa sentir l’arribada de la nova criatura. Voleu que us mimi?

Maternalias o quan la història deixa de grinyolar

Amb la maternitat es mouen coses, això ho sap tothom. De cop, quan ets mare, alguna cosa comença a grinyolar; ja no et sents còmode amb allò que abans et satisfeia, ja no t’adaptes als ritmes que ahir havies mantingut, ja no t’omplen les mateixes converses. La maternitat ens sacseja i, de vegades, aquest moviment intern que sentim quan som mares ens fa dir quelcom que no sap tothom. I és justament això el que fa Cira Crespo al llibre Maternalias: fer sortir a la llum allò que fins ara havia restat ocult i havia estat ignorat pel discurs històric dominant.

Portada del llibre Maternalias, de Cira Crespo. Editorial Ob stare, 2013.

L’embaràs i naixement de la seva filla canvia el centre d’interès de Crespo, que ens explica com en ple procés d’escriptura de la seva tesi doctoral i havent-se quedat embarassada comença a avorrir-se de fer història. I això fa que decideixi posar-se a analitzar, mitjançant la seva pràctica com a historiadora, totes les inquietuds que se li desperten arran i entorn de la maternitat. El naixement de la filla desencadena el naixement del blog, i és a través dels anàlisis que allà planteja que deixa de grinyolar-li la història i es carrega d’energia per tornar a encarrilar la seva pràctica professional: “Recuperé las ganas de hacer historia, porque ahora esa historia estaba fuertemente vinculada con mi vida. Las historias que tejía me ayudaban a dar significado a mi cotidianidad”. I neix, així, Maternalias, un llibre la lectura del qual ens ajuda, a nosaltres també, a donar significat a la nostra quotidianitat.

Efectivament, hi ha moltes maneres de fer història, però massa sovint, la història “que fa història” és la de les grans gestes, la dels grans homes… la història dels discursos dominants. La Cira, a Maternalias, recupera la història narrada a cau d’orella, la que han anat teixint les mames al llarg del temps mentre alletaven les seves criatures (o les criatures de les veïnes), mentre se les carregaven per a desplaçar-les, mentre les bressolaven per adormir-les, etc. La història de la maternitat.

Començant pel mateix concepte de maternitat, va desgranant temes que s’hi relacionen, tals com l’embaràs i la figura de la dona embarassada, la lactància, el proteig, l’hàbit de dormir o no amb els nens, etc. i ho va fent des d’una perspectiva històrica, llegint els pocs documents que en parlen, buscant aquelles imatges que ho expliquen. Teixeix el seu discurs bevent de totes les fonts que va trobant per anar configurant un relat entorn la maternitat. L’exercici que fa per recuperar aquesta història és molt interessant, sobretot si tenim en compte que el mon de les criatures i de les mames s’ha mantingut als marges del relat històric hegemònic. I mitjançant aquest interessant exercici descobrim com s’ha construït la maternitat en una societat patriarcal i fortament marcada pel cristianisme. I en recuperar-ho, el llibre s’erigeix com un clam a la vida i a la maternitat, un clam contra les estructures patriarcals, capitalistes i occidentalistes.

Esperem que la maternitat continuï sacsejant a moltes altres dones i que les continuï portant a allà on tot grinyola i on res ens ressona. Perquè és justament des d’aquest punt on decidim donar un gir a les nostres vides i dirigir-nos cap a allò que veritablement ens satisfà. I esperem que a la Cira li continuï satisfent aprofitar la seva experiència com a historiadora per a continuar-nos revelant, en el seu blog o en nous llibres, les mil i una històries de la maternitat, xiuxiuejades a la penombra, lluny del focus de la història dominant.

Normes bàsiques per tractar amb embarassades

He tingut dos fills, el Max i la Frida. Això vol dir que he estat embarassada dues vegades. Si fem el càlcul són18 mesos d’embaràs. No són molts si els comparem amb tota la resta de mesos de la meva vida que no he estat embarassada, però són prous com per haver tret algunes conclusions sobre l’embaràs i, sobretot, sobre allò que es pot dir i NO ES POT DIR a una embarassada.

Amics i amigues, gent que no esteu embarassats però que al llarg de les vostres vides us topareu amb dones prenyades, guardeu aquesta informació als vostres caps i feu, d’aquestes dues normes que us presentaré, una llei universal, erigiu-les en el far que haurà d’il·luminar les converses que a partir d’ara mantindreu amb les múltiples gestants amb qui topareu al llarg de les vostres estimades vides:.

Norma número 1: a una dona embarassada mai, i això vol dir MAI, li direm que està gorda. Tant si s’ha engreixat 8 quilos, com si se n’ha engreixat 15 o 25, una dona embarassada mai està gorda, o grassa, o gordita o cap dels seus derivats, per més afectuosos, amorosos i tendres que siguin. És una dona que, simplement, està embarassada.

Norma número 2: Per més gran que sigui, la panxa d’una embarassada mai, i això vol dir MAI, serà una panxota. Sempre serà una panxeta. Una panxeta més gran o més petita, però sempre una panxeta.

 

Més consells

A la que s’acosta la “data probable de part” (els metges, l’estadística i l’obsessió per mesurar-ho tot i posar data a tot…) va augmentant la sensibilitat de l’embarassada. Però a la que se supera aquesta data i encara no s’ha parit, aquesta sensibilitat augmenta de tal manera que arriba a límits perillosíssims.

Per tant, per no acabar de ferir de mort la ja prou alterada sensibilitat de la gestant-sortida-de-comptes hi ha tota una sèrie de frases que hem d’evitar. Aquí en teniu algunes:

Situació 1: aquesta situació pot passar en qualsevol escenari, però sol passar als mercats, als forns de pa, en les converses d’ascensor, etc.

–        “Nena, estàs a punt de parir. Avui t’ho veig a la cara”.

–        “D’avui no passes, tens els llavis que sembles una africana”

–        “Tu pareixes aquesta nit, tens la panxa molt avall!”

Si hagués parit després de cada vegada que vaig sentir-me dir això segurament avui necessitaria un autobús per portar tota la prole.

Situació 2: tot i que tens una panxa enorme i que de l’únic que tens ganes és de quedar-te a casa tranquil·lament o, millor encara, de posar-te ja de part, hi ha un dia que decideixes sortir de casa i quedar amb algun amic o familiar o convidar-los a casa. Llavors, oh desgràcia, algú diu el que no hauria hagut de dir: “Vigila no et posis de part, tu ara. Que encara haurem de córrer”. “Si, clar, perquè el que més de gust em ve, és posar-me de part a casa teva, o millor encara, d’obrir-me de cames i parir aquí mateix!” Per favor! Quant de mal ha fet el cine. Com si això de parir fos un pim-pam i a la primera contracció ja sortís la criatura!

Situació 3: se sol donar en els mateixos contextos que l’anterior. “Tu tranquil·la que tenim/portem tovalloles calentes”. I el que et venen ganes de dir, és que es fotin les tovalloles per-on-els-càpiga, que tu, que sàpigues, no en necessites cap, per parir. Però en comptes de dir això, calles i rius. O millor encara, dius que si, que les vagin preparant i que sobretot, sobretot avisin a tot el veïnat, que del que més tens ganes és de parir públicament.

Situació 4: es pot donar en qualsevol dels anteriors escenaris. Tu ja no ets tu, sinó que ets una gran panxa. Aquesta gran panxa amb potes de cop es troba algú que fa dies que no veu i… ta-xan! La pregunta del milió “Encara no has parit?”. En sentir aquesta pregunta, la cara que tens més enllà de la panxa es desconfigura, els ulls et surten de les òrbites i et comencen a sortir guspires de tot arreu. “Si, mira, vaig parir fa dues setmanes, però he deixat la nena a casa i jo m’he posat un coixí a la panxa i he sortir a passejar. Nostàlgia de panxa, se’n diu”. Home, per favor, i a tu què et sembla?!

Una mica de consideració, si us plau, amb la sensibilitat de les prenyades.