El passat 27 de setembre vaig assistir al curs “La sexualitat infantil i la nostra”, impartit perYolanda González a la cooperativa de salut COS. Quan vaig rebre la informació del curs, tant el tema com el marc teòric i trajectòria professional de la formadora em van semblar prou interessants com per apuntar-m’hi.
Davant la pregunta inicial de la Yolanda, un cop iniciada la sessió, sobre què esperàvem d’aquella formació, em vaig fer conscient del motiu pel qual vaig assistir-hi. Aconseguir que els meus fills visquin la seva sexualitat de la manera més natural possible i que siguin capaços, en la mesura del possible, de deixar endarrere tots els tabús, dubtes i pors que a mi m’han perseguit, ja sigui de manera conscient o inconscient.
Si revisem el currículum de la Yolanda ens adonem que, professionalment, es desenvolupa en dos àmbits principals: el de la clínica, tractant amb adults, i el de la prevenció, tractant amb infants i amb pares/mares , educadors i acompanyants. I és en el treball en aquest segon àmbit on s’intenta evitar que es produeixin i reprodueixin aquells patrons que marquen la clínica del primer. Per tant, no va estar gens malament que assistís a aquell curs si el que volia era intentar evitar, en la mesura del possible, la repetició del meu esquema entorn la sexualitat en els meus fills per tal d’intentar que, en la mesura del possible, visquin la seva sexualitat d’una manera més sana i lliure.
Com a mare no ho tinc gens fàcil si vull evitar que els meus fills no pateixin les mateixes mancances, les mateixes pors, dubtes i tabús que jo pateixo, evidentment. De fet, seria ingenu pensar que no els transmeto res d’això; pensar-ho seria creure’m una súper mare, una mare-déu, tocada do de la perfecció… Però no: la meva mirada cap a ells ve condicionada per tot el que jo sóc, per tot el que jo he viscut, per tot el que forma part de mi. Jo sóc jo i la meva motxilla! Tot i així, sí que puc fer-me conscient de quins són els meus defectes, les meves mancances, els meus fantasmes, els meus tabús i treballar, de manera conscient, perquè no es reprodueixin en ells. Poder-los parlar d’allò que a mi no em van explicar, deixar-los experimentar allò que jo no he experimentat, naturalitzar allò que jo no he aconseguit naturalitzat o que m’ha costat naturalitzar… Deixar d’ometre allò que a mi, els meus pares i educadors m’han omès, ja sigui de manera conscient o inconscient; parlar-los d’allò que a mi no se m’ha parlat; afirmar-los comportaments que a mi o bé m’han estat prohibits o bé, en el millor dels casos, se m’han passat per alt. Afirmar la seva sexualitat voldrà dir, com diu la Yolanda, “sentir i considerar com a saludable la sexualitat infantil”, una postura que “no interfereix i fomenta la vivència i exploració sexual com totalment natural i necessària”[i].
Per tal de garantir-los un desenvolupament al més saludable possible haig de poder “deixar fer” als meus fills. Deixar-los experimentar, deixar-los viure, deixar-los tocar, deixar-los jugar… i lliurar-los de la culpa, la por, la vergonya que pesa sobre la meva pròpia sexualitat.
No és gens fàcil, efectivament. El pes del temps ens va en contra i ens enfrontem a patrons de conducta que estan profundament arrelats en la nostra societat. Tot i així val la pena intentar-ho, perquè fer-ho no només voldrà dir apostar per adults del futur amb formes més saludables de relació, sinó que voldrà dir ajudar a sanar una societat malalta, marcada per la patologia i per la perversió; una societat, com senyala Focault a la seva Historia de la sexualitat[ii], dominada per un poder que ha estat capaç de penetrar fins al sí mateix de la vida, fins a allò que la produeix i reprodueix. Adults amb formes recuperades de control sobre el propi cos i sobre la pròpia sexualitat i desig.
mamamireia 