Category Archives: Uncategorized

Rabioles III. La lluna en un cove o caca d’ocell per dinar

Estàndard

Arriba un moment en què perdo les maneres i deixo de ser, ho confesso, una bona mare. Arriba un moment en què no em serveix de res concentrar-me en allò que el meu fill m’està dient i intentar empatitzar amb ell. Arriba un moment en què no serveix de res respirar, mossegar-se els llavis o mirar cap a una altra banda. Arriba un moment, amics i amigues, en què me’l miro i em repixo de riure! Sé que no és això el que s’espera de mi, sé que fent-ho deixo d’estar a l’alçada de la situació, ho sé, però davant d’un fill que plorant a crits em diu que vol caca d’ocell per dinar no puc fer res més que esclafir a riure.

Aquesta és, també, una fase de les rabioles, de les quals ja he parlat en altres ocasions. Una fase divertida, que en compensa d’altres de desesperació, nervis i pèrdua de la paciència. Ep, alerta! Dic divertida des del punt de vista de l’adult, perquè la pobra criatureta, evidentment, no ho troba gens, de divertit!

Es tracta de moments en què el cansament és tant i tant gran que tot és motiu de plor desconsolat. Són moments en què el plor els serveix per alliberar tensions acumulades durant el dia i que ens serveix als adults per adonar-nos de com n’arriben a estar de cansats els nostres fills en aquest moment. El motiu del plor pot ser qualsevol: que no es poden treure la sabata, que no es volen rentar les mans, que el plat de sopa crema massa… o, com li ha passat al Max, que no vol que li treguis els mocs que té enganxats a la punta del nas perquè “jo vull tenir burilles” o que no es vol rentar les mans que té brutes de jugar al parc experimentant amb les caques dels ocells perquè “jo vull dinar caca d’ocell”.

Si en aquests moments de plor del Max (situacions molt còmiques des del meu punt de vista, però absolutament tràgiques des del seu) sóc capaç de contenir les ganes de riure mitjançant algunes mirades de complicitat amb la parella (de l’estil “calla, calla i no riguis! Després ho comentem”) i d’acompanyar-lo en el plor, és ben possible que al cap de pocs minuts caigui rodó i agafi un son profund. Per aquesta vegada, amb això n’hi haurà hagut prou i no hauré necessitat entrar en negociacions, ni en estires-i-arronses, ni en ara cedeixo jo i ara cedeixes tu, ni en acords: es tractava simplement, de pur esgotament! El problema no era ni la caca d’ocell, ni la burilla al nas, ni que es fa de nit quan tots desitgem que continuï sent de dia, etc.

En aquests moments el problema és un altre que, més enllà del cansament, jo no he pogut reconèixer. I probablement ell tampoc. Són moments en què el Max voldria la lluna en un cove. Però la lluna, fill meu, està molt lluny i la mama, per més que ho desitgi, no la pot caçar. I mentre ho intento… que tinguis un son ben dolç.

luna

 

La realitat en onomatopeies o com parlar com a estúpids

Estàndard

Ahir, a Barcelona, moltes escoles no van fer classe i es van agafar el dia de lliure disposició. Com que et Tatanet també va aturar la seva activitat, al matí el Max, la Frida i jo vam anar plegats a la biblioteca. Ara que al Max els contes i la narració d’històries el comencen a fascinar anar a la biblioteca és una activitat que ocupa una bona part del nostre temps i ens ho fa passar bé. Però no escric aquest post per explicar com de bé ens ho vam passar sinó per reflexionar entorn el llenguatge que fem servir quan ens adrecem als nostres fills… De vegades les situacions són realment tristes i empobridores.

Dues persones adultes parlant entre elles. El pare i la mare de la criatura, m’imagino. La criatura, d’un any encara no, mira un llibre i la seva mare li va explicant:  “Mira, un bup-bup! I un miau-miau. I aquí? Un rum-rum!”.  I quan deixa d’explicar el conte, s’adreça a la seva parella i continuen xerrant com dues persones adultes, és a dir referint-se a gossos, gats, cotxes o el què sigui amb les paraules que els correspon. No ho exagero, la cosa va anar així. I em va sorprendre tant que vaig agafar la llibreta i ho vaig escriure per tal de no oblidar-me’n i poder-hi reflexionar quan arribés el moment.

Què ens passa a les persones adultes que quan ens dirigim a les criatures sembla que ens tornem ximples? Quina necessitat tenim de parlar de “cocs-cocs”, de “cuacs-cuacs”, de “pupes”, de miaus-miaus” de tams-tams” o de “rums-rums”? I quina necessitat tenim de fer-ho, a sobre, amb un to, una cantarella i una gesticulació digna d’escenari del grotesc? Com si pel simple fet de ser nens es donés per sobreentès que son tontos.

La capacitat d’aprenentatge d’un nen és brutal comparada amb la de l’adult. Durant la infantesa els nens absorbiran com una esponja tot allò que els posem al davant. I aprendran de manera natural, també, la llengua (o llengües) en què els parlem. Per tant, com més ric sigui aquest llenguatge que els oferim més eines de comprensió del món tindran. La realitat serà per a ells més rica quan més paraules tinguin per a anomenar-la, com més matisos tinguin per a referir-s’hi. De fet, la seva capacitat d’aprenentatge és tal que són capaços de recordar dades, excepcions i puntualitzacions que a nosaltres se’ns escapen o que som incapaços d’emmagatzemar. I a mesura que van adquirint control sobre el seu llenguatge son capaços de distingir no només un gos d’un gat, sinó un dàlmata d’un fox terrier, un persa d’un siamès, o un Seat Ibiza d’un Seat León.

Amb això no vull dir que la mare que explica el conte a la seva criatureta d’un any, quan vegi un animal de quatre potes en digui la raça i en llegeixi el pedigrí, evidentment. Però d’aquí a reduir el món a tristes onomatopeies, hi ha un gran pas. I pel camí una multiplicitat de paraules que val la pena no deixar escapar, no creieu?

Crisis de mare

Estàndard

Hi ha moments en què que més valdria deixar-ho tot i arrencar a córrer. Ben lluny, ben lluny. A l’altre punta del món on no et trobi ningú!

Seria genial viure en estat de vacances constant: relaxada, contenta, sense presses ni horaris, cuinant amb alegria, constantment asseguda a la gespa i sense tenir presa per tornar-me a aixecar, fent hipopresives mentre et banyes a la piscina, etc. Però, senyores i senyors, les vacances s’acaben, i encara que tu “oficialment” no treballes i estàs de baixa per maternitat (i a partir de demà, oficialment d’excedència per cura de fills), et passes el dia anant amunt i avall per portar el fill a l’escoleta o per anar al parc, o a la ludoteca, carregada com una burra, amb una criatura a coll en tot moment, cuinant, fregant, comprant i, evidentment, buscant forats per escriure, per contestar correus, per continuar implicada en els deu mil nou cents projectes en els que t’encanta estar implicada…. i la bombolla s’infla, s’infla i…. PATAPAM!! Arriba una crisi que no supera ni la de la bombolla immobiliària.

Hi ha matins que en comptes de llevar-te i estar descansada et sents més pesada i cansada que si haguessis estat tota la nit de marxa com antany. Aquests matins, no saps per què, els nens pesen quaranta quilos més i portar-los a coll et destrossa l’esquena. Són matins en què tot cau a terra i tot es desplaça, per art de màgia, del seu lloc habitual i en comptes de veure la casa cada vegada més neta i endreçada, la veus més caòtica i més bruta. Són matins en què la teva filla es treu els mitjons a la mateixa velocitat que tu pretens vestir el teu fill, que l’únic que vol és que li deixis posat el pijama de l’astronauta i que torneu a explicar per enèsima vegada el conte del circ. Són matins en què tu només esperes que arribi el moment de deixar-ne un a l’escoleta i que l’altre s’adormi, com a mínim, una horeta, però que, ves per on, ni l’un vol quedar-se a l’escoleta ni l’altra dormirà tant com desitges. I en aquest context, a la mínima de canvi perds la paciència (on en venen, per cert!) i fots quatre crits a la pobra criatura, que l’únic que volia és tornar a explicar el conte del circ i que deixessis de fer el dinar, i de plegar roba, i de canviar el bolquer, i de… d’una punyetera vegada. I tu, l’únic que has sabut fer, és cridar. Doncs quina merda d’exemple!

I amb la merda d’exemple que acabes de donar et tanques a la cuina amb una sensació de merda. “Si us plau, món, atura’t que jo baixo ara. Necessito un replantejament urgent”.

Una abraçada forta, mama.  Maria Grazia Grossi

Una abraçada forta, mama. Maria Grazia Grossi

El nivell d’exigència que requereix criar i educar els fills és realment difícil. Dedicar a cada negació amb la què et trobes una estona de negociació; mai no donar un simple no com a resposta i intentar donar sempre una explicació comprensible; invertir temps per a resoldre els conflictes que sorgeixen, per exemple quan el germà gran pega o abraça amb “massa força” a la petita; poder aparcar tota la feina de casa i saber que el que realment val la pena és passar temps amb els fills; endur-te el fill de l’escoleta si hi ha un dia que et diu que no li ve de gust anar-hi o et demana a plors que ell el que vol és estar amb tu; seure al terra, mirar el món des d’aquesta alçada i creure, realment creure, que no hi ha res més urgent que jugar una estona i tornar a explicar el conte del circ. Tot això. I mantenir-ho quan tens un segon fill. I mantenir-ho tot i les duríssimes exigències del món actual. I mantenir-ho…

Hi ha moments en que ho deixaries tot i arrencaries a córrer. En comptes d’això, il·luminada per una espurna d’allò que alguns anomenen intel·ligència emocional, t’estimes més deixar les criatures a algú proper (normalment la teva parella, o si estàs de sort i és dilluns, la teva mare, sempre a punt per donar un cop de mà) i sortir a córrer, a nedar, a caminar o a fer una xerradeta amb les amigues. I després de la descompressió i de quatre respiracions profundes abans de tornar a entrar per la porta de casa, retrobes l’actitud i l’estat d’ànim que cal mantenir per a ser mare i el nivell de paciència que necessites per mantenir tot allò que t’havies promès que necessitaves per criar els teus fills des de l’amor, l’escolta i el respecte. Perquè això, ara mateix, és l’únic que compta.