Mamacuina’m. Servei de cuina per al post part

Ja fa dies que us dic que tinc un nou projecte i avui, per fi, us el presento. Es tracta de Mamacuina’m, un servei de cuina a domicili per al post part. Aquest projecte m’ha permès unir la meva passió per la cuina amb el món de la maternitat i la criança, dos aspectes que, ara mateix són eix fonamental de la meva vida.

Il·lustració de Glòria Vives

Mamacuina’m és un gran regal per a una dona que acaba de parir, ja que li ofereix la possibilitat de dedicar-se en exclusiva a la seva recuperació i a la nova criatura, despreocupant-se de pensar què ha de cuinar o què ha de comprar.

La importància del post part

El moment del part és un moment que requereix molta energia per part de la dona, per la qual cosa, després de parir necessitem temps per descansar, refer-nos i preparant-nos per a la nova etapa que inaugurem: la criança.

El post part és un moment, doncs, de gran importància. La mama hauria de poder ocupar-se, només, de la seva recuperació, d’alletar la criatureta i de nodrir-se correctament; descansant, dormint i gaudint de la màgia del moment. I el papa o la persona que l’acompanya hauria de poder fer el mateix: descansar, fer costat a la mama, oferir-li el suport emocional que necessiti i nodrir-se ell també per tal d’afrontar i fer-se càrrec de tot allò que li demanarà la nova situació familiar.

 

Mamacuina’m: descans i bons aliments

Mamacuina’m és un projecte que neix per oferir a la nova família el suport que necessita per fer del post part un moment íntim, confortable i reparador.

Us ofereixo la possibilitat de cuinar per vosaltres per tal que pugueu, durant les primeres hores, desentendre-us de la intendència i entregar-vos plenament al moment.  Us prepararé plats que ajudin a revitalitzar-vos, a nodrir-vos i a refer-vos després de la intensitat i cansament del moment.

Un cop hagueu parit, i en el moment i de la manera que ho acordem vindré a portar-vos els plats que hauré cuinat per vosaltres i que necessiteu durant les primeres hores del post part. Us ho deixaré tot a punt de tal manera que només necessiteu escalfar-vos el menjar quan us vingui de gust.

Mamacuina’m són plats fets amb amor i des de l’amor, amb ingredients ecològics i de temporada, adquirits en comerços de proximitat o en cooperativa de consum. Són menús equilibrats, pensats per a aportar a la dona tot allò que li cal per refer-se després del part i afrontar la criança i la lactància plena d’energia i vitalitat.

Mamacuina’m pot ser un bon regal per fer a una dona, o també pot ser un servei que la parella pot adquirir per a ella mateixa.

Trobareu més informació a la pàgina de mamacuina’m, en aquest mateix bloc, al facebook o al correu mamacuinam@gmail.com.

Mamacuina’més un projecte que neix des de l’amor, des de les ganes de mimar el moment del post part, mimar la mama i l’acompanyant, mimar la criatura… i oferir-los tots els elements perquè pugin estar bolcats a la situació, vivint-ne cada segon i experimentant tot allò que els fa sentir l’arribada de la nova criatura. Voleu que us mimi?

Nit de Reis: carta oberta als meus dos fills

Estimats fills meus, Max i Frida,

ara que són dies d’escriure cartes plenes d’il·lusió i de demandes, avui que Ses Majestats vindran per portar-nos allò que els hem demanat, no vull perdre l’ocasió per escriure, jo també, la meva carta.

Com a bona igualadina, avui aniré a celebrar la Nit de Reis a la meva ciutat natal, amb tota la família. La Nit de Reis és, per mi, la millor de les nostres festes; tota la ciutat s’aboca al carrer per celebrar l’arribada de Ses Majestats, precedida des de ja fa uns dies per la del Patge Faruk, el seu emissari.

Patges d’Igualada. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

El dia 5 de gener, a Igualada, la màgia està present a tot arreu i la il·lusió es palpa només baixar del cotxe. El cor se t’accelera quan comences a veure, entre la gent del carrer, les primeres plomes, els primers vestits brillants. I els nervis de les criatures s’encomanen entre els adults amb la mateixa intensitat que ho fan entre els més petits.

Avui, la ciutat s’omplirà de plomes, de colors llampants i de teixits majestuosos. Entre atemorits i il·lusionats tots els nens i nenes voldran tenir la seva estona amb els patges i patgeses. Els adults, com a criatures, ens contagiarem d’aquesta il·lusió i, nosaltres també, escoltarem bocabadats allò que des d’Orient venen a dir-nos.

Plomes de patges. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

Fills meus, Max i Frida, espero que aquesta nit, entre la màgia i la il·lusió no s’escoli l’adoctrinament, la censura ni la repressió. Que la pregunta d’avui no sigui si us heu portat bé. Que la pregunta d’avui sigui quant feliços heu estat quan us heu embrutat els bigotis de xocolata; quan us heu mullat de dalt a baix trepitjant bassals; quan heu fet pintura amb tot el cos; quan heu tirat per terra totes les agulles d’estendre que hi havia al cistell; quan us heu tret les sabates i els mitjons al parc i heu decidit que descalç s’hi està millor; quan heu esclatat a riure després de desplegar tots els draps que jo pacientment havia estat plegant.

Que la pregunta d’avui no sigui si heu fet cas als vostres pares, sinó si a casa vostra s’ha donat lloc a la vostra veu, als vostres desitjos, a les vostres demandes.

Que la pregunta no sigui si vosaltres ajudeu als pares, sinó si els pares us ajudem prou a vosaltres.

Que el patró per avaluar el vostre comportament no sigui el del bé i el mal, sinó el de la capacitat que tenim els adults per permetre-us ser nens i comportar-vos com a tal, permetent-vos experimentar, crear i  trencar els patrons que per a vosaltres teníem preconcebuts.

Que avui no caigui sobre vosaltres l’amenaça que si no recolliu les joguines després de jugar els Tres Reis vindran i us les prendran, sinó el desig que sempre tingueu algú al vostre costat que us acompanyi a l’hora de recollir-les. Que no se us amenaci dient que els patges us veuen en tot moment per avaluar com us porteu, sinó que se us desitgi una observació respectuosa i activa per part dels adults que us acompanyem en el vostre creixement.

Rei Gaspar. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

Fills meus, Max i Frida, no voldria que aquesta nit es convertís en una nit de xantatges, de judicis ni de sentències. No voldria que se us avalués segons patrons dicotòmics que es limiten a entendre el món en termes de bo i dolent.

I no voldria, en cap cas, que aquest gran muntatge d’ il·lusió que els adults preparem per a les nostres criatures fos motiu suficient per exigir-vos un comportament submís, dòcil i obedient. Sentiu-vos lliures, avui més que mai, de ser nens i de ser tal com sou.

I sobretot, que tingueu una molt bona Nit de Reis.

 

Mama Mireia

La realitat en onomatopeies o com parlar com a estúpids

Ahir, a Barcelona, moltes escoles no van fer classe i es van agafar el dia de lliure disposició. Com que et Tatanet també va aturar la seva activitat, al matí el Max, la Frida i jo vam anar plegats a la biblioteca. Ara que al Max els contes i la narració d’històries el comencen a fascinar anar a la biblioteca és una activitat que ocupa una bona part del nostre temps i ens ho fa passar bé. Però no escric aquest post per explicar com de bé ens ho vam passar sinó per reflexionar entorn el llenguatge que fem servir quan ens adrecem als nostres fills… De vegades les situacions són realment tristes i empobridores.

Dues persones adultes parlant entre elles. El pare i la mare de la criatura, m’imagino. La criatura, d’un any encara no, mira un llibre i la seva mare li va explicant:  “Mira, un bup-bup! I un miau-miau. I aquí? Un rum-rum!”.  I quan deixa d’explicar el conte, s’adreça a la seva parella i continuen xerrant com dues persones adultes, és a dir referint-se a gossos, gats, cotxes o el què sigui amb les paraules que els correspon. No ho exagero, la cosa va anar així. I em va sorprendre tant que vaig agafar la llibreta i ho vaig escriure per tal de no oblidar-me’n i poder-hi reflexionar quan arribés el moment.

Què ens passa a les persones adultes que quan ens dirigim a les criatures sembla que ens tornem ximples? Quina necessitat tenim de parlar de “cocs-cocs”, de “cuacs-cuacs”, de “pupes”, de miaus-miaus” de tams-tams” o de “rums-rums”? I quina necessitat tenim de fer-ho, a sobre, amb un to, una cantarella i una gesticulació digna d’escenari del grotesc? Com si pel simple fet de ser nens es donés per sobreentès que son tontos.

La capacitat d’aprenentatge d’un nen és brutal comparada amb la de l’adult. Durant la infantesa els nens absorbiran com una esponja tot allò que els posem al davant. I aprendran de manera natural, també, la llengua (o llengües) en què els parlem. Per tant, com més ric sigui aquest llenguatge que els oferim més eines de comprensió del món tindran. La realitat serà per a ells més rica quan més paraules tinguin per a anomenar-la, com més matisos tinguin per a referir-s’hi. De fet, la seva capacitat d’aprenentatge és tal que són capaços de recordar dades, excepcions i puntualitzacions que a nosaltres se’ns escapen o que som incapaços d’emmagatzemar. I a mesura que van adquirint control sobre el seu llenguatge son capaços de distingir no només un gos d’un gat, sinó un dàlmata d’un fox terrier, un persa d’un siamès, o un Seat Ibiza d’un Seat León.

Amb això no vull dir que la mare que explica el conte a la seva criatureta d’un any, quan vegi un animal de quatre potes en digui la raça i en llegeixi el pedigrí, evidentment. Però d’aquí a reduir el món a tristes onomatopeies, hi ha un gran pas. I pel camí una multiplicitat de paraules que val la pena no deixar escapar, no creieu?

(La sexualitat infantil) i la nostra

El passat 27 de setembre vaig assistir al curs “La sexualitat infantil i la nostra”, impartit perYolanda González a la cooperativa de salut COS. Quan vaig rebre la informació del curs, tant el tema com el marc teòric i trajectòria professional de la formadora em van semblar prou interessants com per apuntar-m’hi.

Davant la pregunta inicial de la Yolanda, un cop iniciada la sessió, sobre què esperàvem d’aquella formació, em vaig fer conscient del motiu pel qual vaig assistir-hi. Aconseguir que els meus fills visquin la seva sexualitat de la manera més natural possible i que siguin capaços, en la mesura del possible, de deixar endarrere tots els tabús, dubtes i pors que a mi m’han perseguit, ja sigui de manera conscient o inconscient.

Si revisem el currículum de la Yolanda ens adonem que, professionalment, es desenvolupa en dos àmbits principals: el de la clínica, tractant amb adults, i el de la prevenció, tractant amb infants i amb pares/mares , educadors i acompanyants. I és en el treball en aquest segon àmbit on s’intenta evitar que es produeixin i reprodueixin aquells patrons que marquen la clínica del primer. Per tant, no va estar gens malament que assistís a aquell curs si el que volia era intentar evitar, en la mesura del possible, la repetició del meu esquema entorn la sexualitat en els meus fills per tal d’intentar que, en la mesura del possible, visquin la seva sexualitat d’una manera més sana i lliure.

 

Com a mare no ho tinc gens fàcil si vull evitar que els meus fills no pateixin les mateixes mancances, les mateixes pors, dubtes i tabús que jo pateixo, evidentment. De fet, seria ingenu pensar que no els transmeto res d’això; pensar-ho seria creure’m una súper mare, una mare-déu, tocada do de la perfecció… Però no: la meva mirada cap a ells ve condicionada per tot el que jo sóc, per tot el que jo he viscut, per tot el que forma part de mi. Jo sóc jo i la meva motxilla! Tot i així, sí que puc fer-me conscient de quins són els meus defectes,  les meves mancances, els meus fantasmes, els meus tabús i treballar, de manera conscient, perquè no es reprodueixin en ells. Poder-los parlar d’allò que a mi no em van explicar, deixar-los experimentar allò que jo no he experimentat, naturalitzar allò que jo no he aconseguit naturalitzat o que m’ha costat naturalitzar… Deixar d’ometre allò que a mi, els meus pares i educadors m’han omès, ja sigui de manera conscient o inconscient; parlar-los d’allò que a mi no se m’ha parlat; afirmar-los comportaments que a mi o bé m’han estat prohibits o bé, en el millor dels casos, se m’han passat per alt. Afirmar la seva sexualitat voldrà dir, com diu la Yolanda, “sentir i considerar com a saludable la sexualitat infantil”, una postura que “no interfereix i fomenta la vivència i exploració sexual com totalment natural i necessària”[i].

Per tal de garantir-los un desenvolupament al més saludable possible haig de poder “deixar fer” als meus fills. Deixar-los experimentar, deixar-los viure, deixar-los tocar, deixar-los jugar… i lliurar-los de la culpa, la por, la vergonya que pesa sobre la meva pròpia sexualitat.

 

No és gens fàcil, efectivament. El pes del temps ens va en contra i ens enfrontem a patrons de conducta que estan profundament arrelats en la nostra societat. Tot i així val la pena intentar-ho, perquè fer-ho no només voldrà dir apostar per adults del futur amb formes més saludables de relació, sinó que voldrà dir ajudar a sanar una societat malalta, marcada per la patologia i per la perversió; una societat, com senyala Focault a la seva Historia de la sexualitat[ii], dominada per un poder que ha estat capaç de penetrar fins al sí mateix de la vida, fins a allò que la produeix i reprodueix. Adults amb formes recuperades de control sobre el propi cos i sobre la pròpia sexualitat i desig.

 

---

[i] Gonzàlez, Y. Amar sin miedo a malcriar. RBA Libros, Barcelona, 2010.

[ii] Foucault, M. Historia de la sexualidad. Vol. 1 La voluntad de saber. Siglo XXI, Madrid, 2005.

Crisis de mare

Hi ha moments en què que més valdria deixar-ho tot i arrencar a córrer. Ben lluny, ben lluny. A l’altre punta del món on no et trobi ningú!

Seria genial viure en estat de vacances constant: relaxada, contenta, sense presses ni horaris, cuinant amb alegria, constantment asseguda a la gespa i sense tenir presa per tornar-me a aixecar, fent hipopresives mentre et banyes a la piscina, etc. Però, senyores i senyors, les vacances s’acaben, i encara que tu “oficialment” no treballes i estàs de baixa per maternitat (i a partir de demà, oficialment d’excedència per cura de fills), et passes el dia anant amunt i avall per portar el fill a l’escoleta o per anar al parc, o a la ludoteca, carregada com una burra, amb una criatura a coll en tot moment, cuinant, fregant, comprant i, evidentment, buscant forats per escriure, per contestar correus, per continuar implicada en els deu mil nou cents projectes en els que t’encanta estar implicada…. i la bombolla s’infla, s’infla i…. PATAPAM!! Arriba una crisi que no supera ni la de la bombolla immobiliària.

Hi ha matins que en comptes de llevar-te i estar descansada et sents més pesada i cansada que si haguessis estat tota la nit de marxa com antany. Aquests matins, no saps per què, els nens pesen quaranta quilos més i portar-los a coll et destrossa l’esquena. Són matins en què tot cau a terra i tot es desplaça, per art de màgia, del seu lloc habitual i en comptes de veure la casa cada vegada més neta i endreçada, la veus més caòtica i més bruta. Són matins en què la teva filla es treu els mitjons a la mateixa velocitat que tu pretens vestir el teu fill, que l’únic que vol és que li deixis posat el pijama de l’astronauta i que torneu a explicar per enèsima vegada el conte del circ. Són matins en què tu només esperes que arribi el moment de deixar-ne un a l’escoleta i que l’altre s’adormi, com a mínim, una horeta, però que, ves per on, ni l’un vol quedar-se a l’escoleta ni l’altra dormirà tant com desitges. I en aquest context, a la mínima de canvi perds la paciència (on en venen, per cert!) i fots quatre crits a la pobra criatura, que l’únic que volia és tornar a explicar el conte del circ i que deixessis de fer el dinar, i de plegar roba, i de canviar el bolquer, i de… d’una punyetera vegada. I tu, l’únic que has sabut fer, és cridar. Doncs quina merda d’exemple!

I amb la merda d’exemple que acabes de donar et tanques a la cuina amb una sensació de merda. “Si us plau, món, atura’t que jo baixo ara. Necessito un replantejament urgent”.

Una abraçada forta, mama. Maria Grazia Grossi

El nivell d’exigència que requereix criar i educar els fills és realment difícil. Dedicar a cada negació amb la què et trobes una estona de negociació; mai no donar un simple no com a resposta i intentar donar sempre una explicació comprensible; invertir temps per a resoldre els conflictes que sorgeixen, per exemple quan el germà gran pega o abraça amb “massa força” a la petita; poder aparcar tota la feina de casa i saber que el que realment val la pena és passar temps amb els fills; endur-te el fill de l’escoleta si hi ha un dia que et diu que no li ve de gust anar-hi o et demana a plors que ell el que vol és estar amb tu; seure al terra, mirar el món des d’aquesta alçada i creure, realment creure, que no hi ha res més urgent que jugar una estona i tornar a explicar el conte del circ. Tot això. I mantenir-ho quan tens un segon fill. I mantenir-ho tot i les duríssimes exigències del món actual. I mantenir-ho…

Hi ha moments en que ho deixaries tot i arrencaries a córrer. En comptes d’això, il·luminada per una espurna d’allò que alguns anomenen intel·ligència emocional, t’estimes més deixar les criatures a algú proper (normalment la teva parella, o si estàs de sort i és dilluns, la teva mare, sempre a punt per donar un cop de mà) i sortir a córrer, a nedar, a caminar o a fer una xerradeta amb les amigues. I després de la descompressió i de quatre respiracions profundes abans de tornar a entrar per la porta de casa, retrobes l’actitud i l’estat d’ànim que cal mantenir per a ser mare i el nivell de paciència que necessites per mantenir tot allò que t’havies promès que necessitaves per criar els teus fills des de l’amor, l’escolta i el respecte. Perquè això, ara mateix, és l’únic que compta.

Maternalias o quan la història deixa de grinyolar

Amb la maternitat es mouen coses, això ho sap tothom. De cop, quan ets mare, alguna cosa comença a grinyolar; ja no et sents còmode amb allò que abans et satisfeia, ja no t’adaptes als ritmes que ahir havies mantingut, ja no t’omplen les mateixes converses. La maternitat ens sacseja i, de vegades, aquest moviment intern que sentim quan som mares ens fa dir quelcom que no sap tothom. I és justament això el que fa Cira Crespo al llibre Maternalias: fer sortir a la llum allò que fins ara havia restat ocult i havia estat ignorat pel discurs històric dominant.

Portada del llibre Maternalias, de Cira Crespo. Editorial Ob stare, 2013.

L’embaràs i naixement de la seva filla canvia el centre d’interès de Crespo, que ens explica com en ple procés d’escriptura de la seva tesi doctoral i havent-se quedat embarassada comença a avorrir-se de fer història. I això fa que decideixi posar-se a analitzar, mitjançant la seva pràctica com a historiadora, totes les inquietuds que se li desperten arran i entorn de la maternitat. El naixement de la filla desencadena el naixement del blog, i és a través dels anàlisis que allà planteja que deixa de grinyolar-li la història i es carrega d’energia per tornar a encarrilar la seva pràctica professional: “Recuperé las ganas de hacer historia, porque ahora esa historia estaba fuertemente vinculada con mi vida. Las historias que tejía me ayudaban a dar significado a mi cotidianidad”. I neix, així, Maternalias, un llibre la lectura del qual ens ajuda, a nosaltres també, a donar significat a la nostra quotidianitat.

Efectivament, hi ha moltes maneres de fer història, però massa sovint, la història “que fa història” és la de les grans gestes, la dels grans homes… la història dels discursos dominants. La Cira, a Maternalias, recupera la història narrada a cau d’orella, la que han anat teixint les mames al llarg del temps mentre alletaven les seves criatures (o les criatures de les veïnes), mentre se les carregaven per a desplaçar-les, mentre les bressolaven per adormir-les, etc. La història de la maternitat.

Començant pel mateix concepte de maternitat, va desgranant temes que s’hi relacionen, tals com l’embaràs i la figura de la dona embarassada, la lactància, el proteig, l’hàbit de dormir o no amb els nens, etc. i ho va fent des d’una perspectiva històrica, llegint els pocs documents que en parlen, buscant aquelles imatges que ho expliquen. Teixeix el seu discurs bevent de totes les fonts que va trobant per anar configurant un relat entorn la maternitat. L’exercici que fa per recuperar aquesta història és molt interessant, sobretot si tenim en compte que el mon de les criatures i de les mames s’ha mantingut als marges del relat històric hegemònic. I mitjançant aquest interessant exercici descobrim com s’ha construït la maternitat en una societat patriarcal i fortament marcada pel cristianisme. I en recuperar-ho, el llibre s’erigeix com un clam a la vida i a la maternitat, un clam contra les estructures patriarcals, capitalistes i occidentalistes.

Esperem que la maternitat continuï sacsejant a moltes altres dones i que les continuï portant a allà on tot grinyola i on res ens ressona. Perquè és justament des d’aquest punt on decidim donar un gir a les nostres vides i dirigir-nos cap a allò que veritablement ens satisfà. I esperem que a la Cira li continuï satisfent aprofitar la seva experiència com a historiadora per a continuar-nos revelant, en el seu blog o en nous llibres, les mil i una històries de la maternitat, xiuxiuejades a la penombra, lluny del focus de la història dominant.

Rabioles II. M’ha desaparegut el bebè

Tot va començar el dia que va aprendre a dir no, a utilitzar aquest adverbi amb propietat. Des d’aquell moment va començar a separar-se de mi, de nosaltres, de la resta del món i va començar a ser ell mateix.

Tot i així, llavors, encara era fàcil portar-lo, conduir-lo cap allà on jo creia que havíem d’anar. Aquell no que em deia constantment no volia dir un no estricte, no representava una negació absoluta d’allò que jo li estava demanant, sinó que simplement era un toc d’atenció: Ep, alerta! Farem el que tu dius, però que sàpigues que m’estic adonant que aquí sempre ets tu la que mana. Que sàpigues que em començo a adonar que puc fer les coses a la meva manera.

 

Passem pel difícil moment dels dos anys. I dic difícil perquè per mi, com a mínim, ho és. Ara, quan li demano alguna cosa  que hem de fer (vestir-nos, desvestir-nos, fer un pipí, recollir alguna cosa que ha caigut, preparar-nos per sortir de casa, etc.) o faig alguna intervenció massa invasiva o sense el seu consentiment (remenar-li les verdures del plat, tallar-li el pa a trossos, rentar-li les mans, etc.) ja no em trobo amb aquell no del principi, sinó que s’estableix un xoc frontal, un joc de forces, una batalla que només acaba quan un dels dos venç i passa per damunt de l’altre. I aquest és l’error capital en el qual haig d’evitar caure si no vull acabar pensant que al meu fill, el que li passa, és que és un malcriat i que em pren el pèl, que és, probablement, un dels punts de vista imperants. Un punt de vista totalment legítim però amb el qual no em conformo ni m’identifico. Vull evitar entendre la seva negativa com un xoc frontal, com un joc de forces, com una batalla en la qual només hi pot haver un guanyador. Entendre-ho no com un conflicte sinó com un pas més en la consolidació de la seva personalitat. Fàcil de dir, però difícil d’aplicar!

Passar de la imposició a la proposta, o donar lloc al seu temps. El joc ja no es juga només al meu terreny, sinó que és un joc a dues bandes i tots dos jugadors hem de sentir que hi estem participant, que se’ns deixa jugar. És evident que hi ha límits, i límits molts clars que no es poden transgredir i que no es poden negociar, però també és cert que de vegades hi ha diferents camins per arribar al mateix lloc, i que la via que jo dicto no té perquè ser la millor. Sovint a mi em toca aturar-me, contenir-me i donar-li a ell el temps i l’espai que necessita per arribar allà on ens hem proposat. Entendre que ell té un altre tempo, una altra manera de veure el món, de percebre’l i de sentir-lo i que això fa que tingui vies pròpies per a relacionar-s’hi.

Passar de la batalla a la negociació, aquest no és un joc on hi ha guanyadors i perdedors. Aquesta és, probablement, la premissa que m’haig de repetir i que més present haig de tenir. Entendre que la seva negació no és una declaració de guerra i un desafiament a la meva autoritat. Portar-ho des del terreny de la lluita al terreny del diàleg, on tots dos intentem cedir una mica per arribar a un punt intermedi que a tots dos ens satisfà. Deixar de sentir-me vençuda quan he estat jo la que ha acabat cedint.

Passar de les batalles en tots els fronts als límits clars en un espai més obert i més lliure. M’he adonat que puc trobar una altra manera de relacionar-me amb el meu fill i que probablement, el més intel·ligent que puc fer és intentar evitar aquests moments de xoc, de trobada de concepcions enfrontades constantment. Començar per pocs reptes i petits: no pot ser que en un dia, tot el que fem hagi de ser a la meva manera, s’hagi de fer segons el meu punt de vista i segons el meu temps. En canvi, sí que puc establir petites fites que siguin inamovibles i a les quals cada dia hem d’arribar, costi el que ens costi, com per exemple vestir-nos quan ens llevem, fer un riu abans d’anar a dormir i rentar-nos les mans abans de dinar. Un cop les haguem aconseguit i consolidat, podrem establir-ne més. Si vull establir-les totes de cop i en un mateix dia, és evident que no hi haurà negociacions possibles, que tot s’haurà de fer segons el meu temps i que acabarem en el terreny de la batalla. Mantenir pocs límits i clars sabent i sent conscient que hauré de cedir en molts aspectes: no puc pretendre jugar tots els jocs!

Passar de la invasió a l’observació. Massa sovint l’error és meu perquè m’oblido que el meu fill pot fer moltes coses sol, moltes més de les que jo em penso. Ja no li cal que li remeni la verdura del plat ni que li talli la fruita a trossos (encara que fins ara sempre ho haguem fet així). Ara, el que li cal, és que li doni l’oportunitat per a poder-ho decidir, que li pregunti i, sobretot, que deixi de fer les coses per ell, passant per damunt seu.

Una abraçada maternal, Nicolas Gouny

Definitivament, el que em cal, és entendre que ja no tinc un bebè a qui haig de fer-li tot, a qui puc portar per allà on a mi més em convé. Tinc una personeta al meu costat que comença a reivindicar-se com a tal, que vol ser escoltada i que avança per forjar-se el seu lloc en el món. I això, probablement, és el més bonic que hi ha i el millor que em pot passar com a mare.

Rabioles I. Eliminem les marranades

A casa ha arribat el temps de les rabioles i, tot i que diuen que tots els infants hi passen i que és el més normal del món, com a mare inicio una reflexió per mirar d’entendre una mica més el procés pel qual passa el meu fill i, si puc, acompanyar-lo de la millor manera possible.

Suposo que això durarà un temps. Com a mínim, el que sí que durar, seran les meves reflexions i meditacions entorn el tema. Per tant, aquest és el primer d’un seguit de posts que faig sobre les anomenades rabioles.

Tinc un parell de llibres que m’ajudaran a pensar en el tema però abans de posar-me en cap lectura em sembla interessant reflexionar sobre com ens referim a aquesta fase de les criatures, a aquest moment de plor desesperat, barrejat amb ràbia i amb ganes de descarregar per vies físiques un aparent mal humor acumulat.

Ja sabem que la realitat s’esdevé mitjançant el llenguatge i el llenguatge és, per tant, creador de realitat. Seguint aquestes premisses, entenem que si canvia la realitat, canvia el llenguatge, però entenem, també, que canviant el llenguatge aconseguirem canviar la realitat. Partint d’aquesta idea crec que seria interessant veure si canviant el tipus de llenguatge que fem servir per adreçar-nos i per referir-nos als nostres fills aconseguirem canviar el model de comprensió i de relació que tenim amb ells i per tant aconseguirem una nova mirada cap a la infància.

I caminant per aquest camí, em topo amb la paraula marranada, que en català fem servir per referir-nos justament a allò de què estem parlant. Una paraula que, a priori, em sembla massa carregada d’aspectes negatius per utilitzar-la quan m’haig de referir a aquests moments en què el meu fill s’enfada, plora desconsoladament i crida. A aquests moments de rabiola (i deixo per més endavant la reflexió sobre si rabiola és, alhora, una bona paraula per a referir-s’hi.

Faig un exercici que m’encanta. Consulto al diccionari la paraula marranada. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu:

Marranada f.

1 Porcada.

2 Marraneria.

No m’aporta massa informació. Anem a veure, doncs, què diu de porcada i de marraneria:

Porcada f.

1 Ramat de porcs.

2 Acció pròpia d’una persona porca.

Marraneria f.

Rabiola d’un infant amb crits, plors, etc.

I ara busco què ens diu el diccionari sobre rabiola:

Rabiola f.

Enrabiada de criatura o com de criatura. Ja li passarà, la rabiola!

I d’enrabiada?

Enrabiada f.

Alteració de qui està enrabiat. Agafar una enrabiada. Ja li ha passat l’enrabiada. Pren unes enrabiades de mort. Es morirà d’una enrabiada.

I posats a passejar per les pàgines del diccionari, busco, per acabar, què ens en diu del verb marranejar:

Marranejar v. intr.

Un infant, fer una marraneria.

Em sembla que és suficient per arribar on volia arribar. Resulta que amb els termes marranada i marraneria ens estem referint justament al tema que tractem.  És curiós i crida l’atenció veure el parentiu que s’estableix entre aquest comportament infantil i els garrins i persones poc netes. Per què deu ser que s’estableixen aquestes connexions? Tot apuntaria a una manca de netedat… però les rabioles tenen res a veure amb això? Un nen, quan plora com aquí ens referim, es comporta com un porc?

Sembla que l’ús d’aquests dos mots no admet posar-se a la pell de l’infant, intentar empatitzar-hi i comprendre què li passa, sinó que s’articula, bàsicament, com un judici, una sentència que relega aquest comportament i el desterra a l’àmbit de la cort.

A mi que em perdonin, però quina falta de tacte establir aquestes connexions entre criatures i porcs!

És evident que les paraules que fem servir van carregades de significats. I és evident que cal reflexionar sobre el seu ús si volem començar a comprendre, els processos pels quals passen les nostres criatures. Si hem d’eliminar certes paraules, eliminem, evidentment, les marranades.

 

Lactància salvatge o deixar-se endur per la manada de llops

Per donar de mamar no necessitem ni mètodes, ni horaris, ni consells, ni rellotges, ni cursos… només sentir-nos plenament connectades amb la nostra criatura. Això és el que diu Laura Gutman en el seu article “La lactancia Salvaje”, que avui vull compartir amb vosaltres.

Picasso. Dues dones corrent a la platja. 1922. Museu Nacional Picasso, París

Abans de parir, la llevadora em va recomanar que em llegís aquest petit text i us haig de confessar que la lectura, combinada amb el clàssic Mujeres que corren con los lobos, de Clarissa Pinkola, m’està resultant molt reveladora.  Retrobo en les paraules d’una les idees de l’altre i totes dues em conviden a connectar amb el meu jo femení més essencial, més primitiu, més salvatge.

La lectura de article de Gutman em va ajudar a deixar de banda totes les convencions, tot allò que s’esperava de mi un cop hagués parit i em va donar força i raó per aplaçar les visites d’amics i familiars i dedicar-me únicament i exclusivament a contemplar la Frida; a anar-me enamorant d’ella, cada vegada una mica més; a mirar i remirar el seu cos perfecte; a olorar-la; a sentir-la; a somiar-la; a gaudir dels primers moments amb ella, a gaudir de les nostres primeres carícies, les primeres mirades.

Gutman ens proposa abandonar-ho tot per arribar a la lactància salvatge i, quan hi arribem, ens trobem amb la manada de llops de Pinkola i ens deixem endur per córrer amb ells. Aquesta lactància tan essencial ofereix a la dona la possibilitat de recuperar l’essència femenina, salvatge i indomable, espontània, creativa, creadora. La possibilitat de retrobar la Dona Salvatge. Com diu Pinkola “Algunas mujeres perciben este vivificante “sabor de lo salvaje” durante el embarazo, durante la lactancia de los hijos, durante el milagro del cambio que en ellas se opera cuando crían a un hijo o cuando cuidan una relación amorosa con el mismo esmero con que se cuida un amado jardín” (Pinkola Estés, Clarissa. Mujeres que corren con los lobos. Ediciones B, Barcelona, 2012, p. 15).

Potser tot seria més fàcil si realment, durant l’embaràs, el part i l’alletament poguéssim desprendre’ns de tot i deixar-nos guiar, simplement, per la Dona Salvatge de Pinkola, i deixar-nos endur, només, per la bogeria proposada per Gutman. Així, un acte que ara s’ha tornat tant artificiós tornaria a la seva naturalesa inicial, senzilla i espontània.

Aquí us deixo l’article de Laura Gutman (extret  de http://www.lauragutman.com.ar/articulos.html)

La lactancia salvaje

La mayoría de las madres que consultamos por dificultades en la lactancia estamos preocupadas por saber cómo hacer las cosas correctamente, en lugar de buscar el silencio interior, las raíces profundas, los vestigios de femineidad y apoyo efectivo por parte de los individuos o las comunidades que favorezcan el encuentro con su esencia personal.

La lactancia es manifestación pura de nuestros aspectos más terrenales y salvajes que responden a la memoria filogenética de nuestra especie. Para dar de mamar sólo necesitamos pasar casi todo el tiempo desnudas, sin largar a nuestra cría, inmersas en un tiempo fuera del tiempo, sin intelecto ni elaboración de pensamientos, sin necesidad de defenderse de nada ni de nadie, sino solamente sumergidas en un espacio imaginario e invisible para los demás.

Eso es dar de mamar. Es dejar aflorar nuestros rincones ancestralemente olvidados o negados, nuestros instintos animales que surgen sin imaginar que anidaban en nuestro interior. Es dejarse llevar por la sorpresa de vernos lamer a nuestros bebés, de oler la frescura de su sangre, de chorrear entre un cuerpo y otro, de convertirse en cuerpo y fluidos danzantes.

Dar de mamar es despojarse de las mentiras que nos hemos contado toda la vida sobre quienes somos o quienes deberíamos ser. Es estar desprolijas, poderosas, hambrientas, como lobas, como leonas, como tigresas, como canguras, como gatas. Muy relacionadas con las mamíferas de otras especies en su total apego hacia la cría, descuidando al resto de la comunidad, pero milimétricamente atentas a las necesidades del recién nacido.

Deleitadas con el milagro, tratando de reconocer que fuimos nosotras las que lo hicimos posible, y reencontrándonos con lo que haya de sublime. Es una experiencia mística si nos permitimos que así sea.

Esto es todo lo que necesitamos para poder dar de mamar a un hijo. Ni métodos, ni horarios, ni consejos, ni relojes, ni cursos. Pero sí apoyo, contención y confianza  de otros (marido, red de mujeres, sociedad, ámbito social) para ser sí misma más que nunca. Sólo permiso para ser lo que queremos, hacer lo que queremos, y dejarse llevar por la locura de lo salvaje.

Esto es posible si se comprende que la psicología femenina incluye este profundo arraigo a la madre-tierra, que el ser una con la naturaleza es intrínseco al ser esencial de la mujer, y que si este aspecto no se pone de manifiesto, la lactancia simplemente no fluye. No somos tan diferentes a los ríos, a los volcanes, a los bosques. Sólo es necesario preservarlos de los ataques.

Las mujeres que deseamos amamantar tenemos el desafío de no alejarnos desmedidamente de nuestros instintos salvajes. Lamentablemente solemos razonar y leer libros de puericultura, y de esta manera perdemos el eje entre tantos consejos supuestamente “profesionales”.

La insistencia social y en algunos casos las sugerencias médicas y psicológicas que insisten en que las madres nos separemos de los bebés, desactiva la animalidad de la lactancia. Posiblemente la situación que más depreda y devasta la confianza que las madres tenemos en nuestros propios recursos internos, es esta creencia de que los bebés se van a malacostrumbrar si pasan demasiado tiempo en nuestros brazos. La separación física a la que nos sometemos como díada entorpece la fluidez de la lactancia. Los bebés occidentales duermen en los moisés o en los cochecitos o en sus cunas demasiadas horas. Esta conducta sencillamente atenta contra la lactancia. Porque dar de mamar es una actividad corporal y energética constante. Es como un río que no puede parar de fluir:  si lo bloqueamos, desvía su caudal.

Contrariamente a lo que se supone, los bebés deberían ser cargados por sus madres todo el tiempo, incluso y sobre todo cuando duermen. Porque se alimentan también de calor, brazos, ternura, contacto corporal, olor, ritmo cardíaco, transpiración  y perfume. La leche fluye si el cuerpo está permanentemente disponible. La lactancia no es un tema aparte. O estamos madre y bebé compenetrados, fusionados y entremezclados, o no lo estamos. Por eso, dar de mamar equivale a tener al bebé a upa, todo el tiempo que sea posible. No hay motivos para separar al bebé de nuestro cuerpo, salvo para cumplir con poquísimas necesidades personales. La lactancia es cuerpo, es silencio, es conexión con el submundo invisible, es fusión emocional, es entrega.

Dar de mamar es posible si dejamos de atender las reglas, los horarios, las indicaciones lógicas y si estamos dispuestas a sumergirnos en este tiempo sin tiempo ni formas ni bordes.  También si nos despojamos de tantas sillitas, cochecitos y mueblería infantil, ya que un pañuelo atado a nuestro cuerpo es suficiente para ayudar a los brazos y las espaldas cansadas. Incluso si trabajamos, incluso si hay horas durante el día en que no tenemos la opción de permanecer con nuestros bebés, tenemos la posibilidad de cargarlos en brazos todo el tiempo que estemos en contacto con ellos.

Es verdad que hay que volverse un poco loca para maternar. Esa locura nos habilita para entrar en contacto con los aspectos más genuinos, inabordables, despojados, salvajes, impresentables, sangrantes de nuestro ser femenino. Así las cosas, que nos acompañe quien quiera y quien sea capaz de no asustarse de la potencia animal que ruge desde nuestras entrañas.

Dia mundial del son feliç

És cert, aquest post arriba tard, però són les coses de la maternitat: arribes tard als llocs perquè just en el moment de sortir de casa has de donar teta o has de canviar un bolquer amb una caca inesperada; et despistes i t’oblides de compromisos adquirits; t’adorms així que t’asseus… o publiques els posts alguns dies més tard del que toca. Grandeses de la maternitat, què més volem!

El 29 de juny es va celebrar el dia mundial del son feliç. Em sumo a la iniciativa i avui escric el meu post sobre el son infantil. #adormirfelices

És evident que si hi ha necessitat de celebrar un dia com aquest és que hi ha alguna cosa en el son infantil que no va bé. Cal que hi hagi un dia com aquest per continuar lluitant contra l’imperi Estivill, aquell que ens fa entendre que els nens i nenes han d’aprendre a dormir sols des de ben petits i dormir tota la nit d’una sola tirada. Qui ha tingut fills sap que això no és així. Tot i així, el llibre on el senyor Estivill exposa aquest mètode (que no és pas seu, per altra banda, sinó que repeteix les paraules de Ferber) continua sent la referència quan vas a una llibreria i demanes un llibre sobre el son infantil. La majoria de la gent continua pensant que aquesta persona és una eminència en el tema i que allò que ell diu és allò-que-hauria-de-ser en tots els nens i nens.

Doncs bé, això no és així. Hi ha molts altres llibres  que tracten el tema del son infantil des d’una altra òptica (recomano Dormir sin lágrimas, de Rosa Jové), entenent que per aconseguir que les criatures dormin cal acompanyar-les en el procés amb amor i afecte, agafar-les amb braços tantes vegades com sigui necessari, i no pas deixar-les plorar soles al llit.

Tot i això, el conegut mètode Estivill està molt estès i hem de preguntar-nos per què. Per què ha resultat tant aquest mètode? La resposta, evidentment, la trobem quan ens adonem de les exigències del món neoliberal, on la dona ha de reincorporar-se al mercat laboral tot just quan fa quatre mesos que ha acabat de parir. Una barbaritat.

Amb una criatura de quatre mesets (cinc si ha pogut sumar a la baixa per maternitat el mes de vacances), tot just acabant de sortir de la recuperació després del part, mantenint encara una lactància exclusiva (recordem que la recomanació és començar a introduir l’alimentació sòlida cap als sis mesos) i amb una dinàmica de son que es veu marcada per aquesta lactància, la mare ha de reincorporar-se al seu lloc de treball. A tota la despesa energètica que comporta la criança del seu fill o filla ha de sumar-hi, ara, les vuit hores de feina. L’esgotament a què pot arribar és terrible.

Així ens trobem amb mares amb un ritme trepidant de feina durant el dia i que, durant les nits, molt probablement no dormen més de 5 hores seguides. Sovint, els comentaris que aquestes mares reben (rebem) de l’entorn no ajuden a conciliar la situació sinó que l’empitjoren. Solen ser comentaris de l’estil “Aquesta criatura comença a ser prou grandeta per dormir a la seva habitació, d’una sola tirada tota la nit, i no pas tenint esclavitzada la seva pobra mare”. Comentaris que no ajuden a mantenir la lactància i que, a més a més, fan incrementar encara més la sensació de cansament de la mare.

Segurament, doncs, quan aquesta mare porti una, dues, o tres setmanes intentant mantenir aquest ritme, vulgui, per qualsevol mitjà que la seva estimadíssima criatura dormi d’una sola tirada durant tota la nit. No pas perquè això sigui el que més convé a la criatura sinó perquè això és el que ella necessita. I és llavors quan s’aferra a qualsevol que pugui garantir-li hores de son seguides. I aquí apareix el senyor Estivill, que va venent llibres gràcies a l’esgotament d’aquestes mares.

El problema el tenim, doncs, no tant en aquests mètodes que ens volen fer creure que els nens aprendran a dormir a través del plor, sinó en l’estructura i concepció mateixa del món laboral, que entén que la dona només és productiva quan es re introdueix en el mercat i no pas mentre inverteix temps i esforç en criar amb amor, respecte, estima i dedicació els seus fills, futurs ciutadans d’aquest món.

Gràcies, doncs, senyor Estivill, per perpetuar-nos en aquest sistema que ens ofega.