És molt emocionant veure com els fills aprenen a parlar, primer mama, després papa, aigua, patata i… collons! Collons!, ja sap dir collons?!
I tu et preguntes, com pot ser? Però si a casa tenim un llenguatge impecable, una parla caracteritzada per la seva gran riquesa de mots i d’expressions, de frases fetes i de locucions. Com pot ser que ja digui collons? On ho ha sentit? Què hi ha al món que l’empeny a dir renecs tan gruixuts com aquest? Però si, en matèria de criatures tot és dolç i ple d’amor i el llenguatge s’omple de diminutius, de frases ensucrades i de paraules meloses dites a mitja veu.
Doncs, es veu que no! Perquè resulta que les nostres petites criaturetes van amb l’antena posada tot el dia i en aquest procés seu que els converteix en esponges amb potes, reben tot allò que diem els adults. Llavors… ??? Sí, confesso, jo també dic hòstia, collons, merda i altres paraules malsonants. I el Max les integra i se les fa seves. I una de les coses que més em sorprèn és veure l’ús exacte que fa d’aquestes expressions (de moment hòstia i collons). Les col·loca sempre en el lloc encertat, i les ha integrat d’una manera espectacular en la seva forma de parlar. Li funcionen com afegitons en una bona colla de les frases que diu.

No sóc una gran tintinòloga, però els que ho són saben que el millor, en matèria de renecs, és el capità Haddock.
Jo, per més que ho intento, per més que busco i rebusco sinònims (un exercici lingüístic impressionant, per cert, i que genera una riquesa conceptual espectacular), cap està a l’alçada d’una bona hòstia dita a temps i amb molta gràcia. Però igualment, val la pena fer l’exercici: proposo un Ostres!, o un Caram!,o un Renoi!,quan volem expressar admiració davant d’alguna cosa; Mecachis!, Casum l’olla, Casum dena!, Llamp de llamps!, Vatua l’olla,o fins i tot Casum la pell d’un sastre vell quan ens lamentem perquè una cosa no és ben bé com esperàvem (realment graciós, per cert, sentir el Max les primeres vegades que deia Mecachis); en els casos de lamentacions més serioses i quan realment la “cosa” que no és ben bé com esperàvem i és ABSOLUTAMENT DIFERENT I CONTRARIA DE COM-HAVIA-DE-SER, el meu avi feia servir un Casum-l’os-pedrer (o la seva variant contreta i Casum-l’hospa-bredadé), que està prou bé. Però jo, amics i amigues, jo que sóc més laxa de moral que el meu avi i que m’oblido que tinc dues criatures rondant per casa… doncs dic merda, hòstia, collons, i em cago en la puta i en-tot-el-que-va-parir! I de vegades, em embla que encara em quedo curta i em falten paraules contundents que estiguin a l’alçada de la gravetat de la situació.
No us diré que això no em faci una mica de vergonya. Sí, me’n fa… però com diu el refrany “mal de muchos, consuelo de tontos”, i arribar al Tatanet i veure que el collons i les hòsties campen lliurement per l’espai, doncs què voleu que us digui, em deixa més tranquil·la i em treu un pes de la consciència…
Algú em deia, fa un temps que no li fan mal les orelles quan sent que la seva filla diu Merda! Em comentava que és lògic que la filla faci servir aquesta expressió si ella la fa servir i que no li molesta, però que en canvi li sabria més greu sentir que la seva filla insulta algun altre company o companya de joc. Potser tenia raó, i potser des d’aquest punt de vista, un merda, un hòstia, o un collons, són inofensius si no van dirigits a algú (no causen danys colaterals) i, en el fons, són una forma més per referir-se i per relacionar-se amb la realitat. El desencís com a mare el tindré quan el senti per primera vegada cagar-se-en-la-puta-i-en-tot-el-que-va-parir. Llavors voldrà dir que la seva percepció de cruesa de la realitat haurà pujat un grau (o dos, o tres). I ja us asseguro jo que la realitat n’és molt de crua. I davant de tanta cruesa, el collons es queden curts.