Final d’etapa, canvi de cicle. Adéu Tatanet!

Aquests darrers dieshem estat de canvis, de comiats, de tancaments de mudances… Hem tancat una etapa: la primera gran etapa del Max, la primera gran etapa que hem viscut com a família. Hem deixat el barri que ens ha acollit tots aquests anys, la bona gent que hi hem anat fent, la casa que ha vist néixer els nostres fills… i hem deixat el Tatanet.

El Tatanet, aquest projecte que hem vist renéixer, que ens ha vist créixer i al qual hem dedicat temps, esforços i il·lusió per consolidar. Aquesta gran porta d’entrada que ha estat per nosaltres al món de l’educació lliure i de l’acompanyament respectuós. El Tatanet, aquella incertesa inicial que avui és un projecte sòlid, que es consolida dia rere dia, que s’afirma i que ens reafirma. Aquest Tatanet és, precisament, el que nosaltres deixem.

Foto de Nikoline Nik

El lloc de l’educació (lliure) no és un lloc fàcil. És un lloc d’incertesa, de trobades múltiples, de diàlegs, de preguntes. És un lloc d’enriquiment, però també de renúncies, d’interrogants. Un lloc que es construeix i que(ens) deconstrueix. Però per ocupar i habitar el lloc de l’educació cal emprendre, sobretot, un acte de confiança.

L’escoleta és, probablement, el primer lloc més enllà del cercle familiar on deixem la nostra criatura. I això, com a p/mares, és un pas difícil i, sovint, dolorós. Per això quan entrem en el món de l’educació fem un gran acte de confiança: confiança capa a aquells a qui deixem les nostres criatures; confiança cap al projecte que les acull; confiança en la seva filosofia, en la seva mirada, en el seu acompanyament. Com a p/mares hem de cedir un lloc que fins ara estava ocupat únicament per nosaltres, hem de concedir espai per a nous referents. I això, evidentment, implica una renúncia a la qual hem d’estar disposats. Però aquesta renúncia no és en va i, si sabem aprofitar-ho ens vindrà retornat en escreix: l’escoleta no només serà un espai de creixement per a la nostra criatura, sinó que ho serà també per a nosaltres que, inevitablement, com a família, formem part d’aquest ric procés educatiu. Si ho permetem, si hi consentim, serem acompanyats en aquest complex camí que és la criança i l’acompanyament als nostres fills i nosaltres també creixerem, no només com a família sinó com a individus.

Foto de Nikoline Nik

Deia, que l’educació (lliure) és un acte de confiança: confiança cap a les criatures, confiança cap a aquells que les acompanyen, confiança en el projecte que les acull. Però la confiança, tot i que de vegades comença sent només un acte de fe, de vegades te l’han de despertar. I us asseguro que els acompanyants del Tatanet, l’Axel, la Sílvia i l’Anika, no només han estat capaços de despertar-nos-la, sinó que l’han renovat dia a dia, amb cada nova intervenció, amb cada presència, amb cada silenci, amb cada abraçada, amb cada límit que amorosament ens han posat.

Entrar al món de l’educació lliure de vegades és una decisió difícil. És incert i en ocasions tens la sensació de navegar a contracorrent. Però un cop ets dins, és difícil sortir-ne: ja no pots abandonar allò que has conegut, has tastat un acompanyament i una mirada a la qual ja no pots renunciar. I l’aposta és clara.

Deixar el Tatanet és, efectivament, un acte dur i difícil per nosaltres. Ha estat la primera escoleta del Max, l’espai on ell s’ha començat a construir el seu petit món; on ha fet els seus primers descobriments; els primers amics; els primers papes i mames més enllà dels propis; els primers límits fora de casa; els primers jocs i descobriments sexuals; les primeres complicitats. És el primer lloc on nosaltres ens hem entregat: al principi ho fèiem amb algunes reticències, alguns dubtes, alguns qüestionaments; ara, immersos de ple en la confiança, ens deixàvem guiar per les sàvies mans dels acompanyants.

Foto de Nikoline Nik

Deixar el Tatanet ens és realment difícil: trobarem a faltar totes i cada una de les famílies, totes i cada una de les criatures, tots i cada un dels voluntaris. Trobarem a faltar la Sílvia. Trobarem a faltar l’Axel. Trobarem a faltar l’Anika.

Marxem tristos per tot el que hi deixem i molt contents del que ens enduem. Feliços d’aquest temps compartit amb tots vosaltres i amb ganes d’acollir-nos a l’ombra d’un gran Roure que ens espera…

Desitgem retrobar-vos.

Son infantil. Profund i reparador?

 

 

Avui he anat amb la Frida al metge, a la visita de l’any. M’hagués agradat parlar aquí d’alguna altra cosa, però la situació que he viscut m’obliga a reflexionar per tal de poder passar de la total indignació que he viscut a alguna altra cosa… transformar l’empipament en quelcom positiu, encara que sigui un petit article que reivindiqui allò que creia que ja tots sabíem.

Revisió de l’any, ja sabeu com va, pes, estatura, perímetre cranial i preguntes diverses: què menja (de tot menys peix blau i marisc), quantes caques fa (una segur, de vegades dues), si camina o si gateja (camina, des de fa dos dies), si va a la guarderia (no, amb el pare ens ho hem muntat per poder estar amb ella i allargar fins als dos anys, quan entrarà a l’escoleta), si encara fa pit (primera alarma. Sí, encara fa pit), si dorm bé (sí; es va despertant al llarg de la nit però excepte una nit que va estar malalta, en general dorm molt bé), etc.

Tant la infermera com la pediatra que ens porten m’agraden prou. A més de la Frida també porten el Max i per tant ja fa uns anys que ens coneixem mútuament, entenen i respecten les decisions que com a família prenem entorn la salut dels nostres fills i la veritat és que fins ara no ens les havien qüestionat mai. Jo les respecto moltíssim i reconec la feina que fan i l’admiro; sé que en el moment que vivim no és fàcil garantir una sanitat pública de qualitat, i que les constants retallades no els permeten ni el temps ni els recursos necessaris per fer-ho, però tot i així, elles batallen per aconseguir-ho. No comparteixo amb elles molts aspectes, com per exemple l’excessiva dependència als percentils i l’obsessió per mesurar-ho tot en comptes d’observar les particularitats de cada cas, la desmesurada medicalització en cas de processos de salut/malaltia, etc. Però, des del principi han escoltat la nostra opinió i han respectat el posicionament que hem pres.

Avui, però, no sé què ha passat. A la pregunta “Dorm bé?”, alguna cosa s’ha desviat… Considero que la Frida dorm bé (de fet, a mi, els seus despertars nocturns m’alteren poc perquè la tinc al costat i m’és fàcil donar-li el pit i continuar dormint; en poques ocasions em fan desvetllar, i a ella tampoc), però la doctora m’ha dit que no és normal que es desperti de nit i que hauria de poder dormir tota la nit sencera: “si els dones un bon biberó de cereals abans d’anar a dormir o sopen bé, res impedeix que dormin profundament. Només es despertaran quan tinguin gana, i això serà al cap d’unes 8 o 9 hores com a mínim”. Ja, però… és que jo li dono pit i per tant, es desperta per mamar, “Sí, clar, perquè els nens que encara fan pit utilitzen el pit de la mare per adormir-se. Ploren i saben que al cap de poca estona tindran la mare amb el pit”. Li he dit que no em molesta i que, de totes maneres no tot passa pel pit: el Max, que té tres anys i no fa pit, sovint tampoc dorm la nit d’una sola tirada. Es desperta, ens crida, vol que anem amb ell, necessita que li donem la mà per tornar-se a adormir… I aquí la cosa s’ha acabat de trencar: m’ha dit que els nens, a partir d’un any poden dormir d’una sola tongada tota la nit, i que el seu és un SON PROFUND I REPARADOR, com hauria de ser el dels seus pares, que no pot ser que estiguem despertant-nos cada dos per tres per atendre’ls.

No és la meva intenció qüestionar l’autoritat de la pediatra i intento no fer-ho mai (jo no sóc metgessa, ella sí), però avui no he pogut acceptar el que em deia, bàsicament perquè la meva vivència com a mare i com a companya d’altres famílies que estan en situacions similars a la meva, em demostra que no, els nens petits no solen dormir tota la nit d’una sola tirada. Facin o no facin pit (ep! I dic “no solen” perquè possiblement hi ha criatures que dormen d’una sola tirada tota la nit, però fer d’això una norma, no em sembla que sigui el més encertat). Em pregunto, a més, com pot ser que hi hagi tanta literatura sobre son infantil si, segons el que ha dit la doctora, a partir del primer any de vida, l’únic problema que pot tenir una criatura per dormir tota la nit és tenir o no la panxa plena

Anava a desplegar alguns dels arguments apresos en els llibres sobre son infantil, però llavors m’he adonat que el veritable problema no era el son, sinó el pit. I m’he desanimat. I m’he enfadat.

 

Dibuix d’Helena Casas, a “Enciclopedia baixeta de la nit”, de 2princesesbarbudes.

De vegades, les mares, necessitem sentir-nos recolzades en les nostres decisions i penso que els centres d’atenció primària són un bon lloc on rebre aquest acompanyament. No és res de l’altre món tenir una nena d’un any i que prengui pit i per tant, quan anem a les visites de revisió la pregunta no hauria de ser si encara el pren, sinó com ho està vivint i si necessitem algun tipus de suport. Si el desig de la mare és mantenir la lactància, és ideal que els professionals de la salut l’acompanyin en la seva decisió. No demano que es converteixin en defensors a ultrança de la lactància materna fins als dos anys (la qual cosa tampoc estaria malament), sinó simplement que entenguin que aquesta és una opció (i no pas desgavellada, sinó que és la recomanada per l’Organització Mundial de la Salut).

Ser mare canvia moltes coses. Els horaris se’t trastoquen, tens menys temps per dedicar-te a allò que abans t’apassionava, no acabes mai de veure les pel·lícules perquè caus de son, deixes d’escoltar la teva música preferida i et passes el dia escoltant grups d’animació infantil, substitueixes la novel·les de la tauleta de nit per contes per anar a dormir, sempre tens pedres a les sabates que delaten les hores que has passat al parc, i… sí, difícilment dorms gaires hores seguides. Però si t’hi conformes, si t’hi adaptes, si t’avens a aquests modificacions, no les viuràs com un gran sacrifici, sinó com a simples canvis.

I sí, doctora, m’estimo més una nena de pit que es desperta de tant en tant per mamar que no una nena de biberó que dorm tota la nit d’una sola tirada. Qüestió d’elecció, res més.

El Tatanet, un projecte que batega

Foto de Nikoline Nik

A Barcelona hi ha un projecte que creix amb cada nova persona que s’hi acosta, amb cada nou infant que s’hi suma, amb cada nova família que s’hi involucra, amb cada nou acompanyant que hi posa  el seu amor, amb cada nou voluntari/a que hi dedica part del seu temps. És un projecte que es fa gran i que viu alimentat per aquests quatre elements: infants, acompanyants, famílies i voluntaris, i que articula la seva activitat diària al voltant d’una idea molt clara: el creixement de les criatures s’esdevé des de dins cap enfora. L’únic que ens cal és saber-ho escoltar i oferir un espai segur on aquest creixement es pugui esdevenir en llibertat.

Us parlo del projecte d’educació lliure el Tatanet,un projecte  creat per garantir un acompanyament respectuós a les criatures.  Els ingredients són simples: un ambient segur i confortable, llibertat (de moviment, de decisió, etc.),observació activa, poca interferència, una ràtio poc elevada, molta escolta, pocs límits però molt clars i sobretot, sobretot, amor, molt d’amor. El plat resultant és un projecte que val la pena tastar.

El món tatanet

Quan entres al Tatanet t’adones que el silenci és possible. Allà s’hi respira tranquil·litat, fins i tot els dies que les criatures estan més alterades o  tenen ganes de més activitat física i corren per l’espai, la tranquil·litat es palpa a l’ambient. I aquesta tranquil·litat amb què et trobes fa que t’aturis tu també i que abaixis el ritme que portes de l’exterior: treu-te la jaqueta, deixa les teves coses a la cadira, pren-te uns segons per respirar, treu-te les sabates i entra a l’espai silenciosament, seu en un racó i observa… benvingut/da al món Tatanet.

Foto de Nikoline Nik

Ets en espai lluminós, amb una gran finestra per on els raigs del sol entren al llarg del matí. Des de fa poc en pengen unes cortines que l’àvia d’una Tataneta ha fet per l’espai: tot un regal. En aquest ambient de comoditat i seguretat, les criatures inicien la seva activitat diària: el joc. I des del joc van familiaritzant-se amb el món, amb els seus iguals, amb els adults i sobretot, amb elles mateixes.

L’espai s’articula per racons (psicomotricitat, construccions, contes, joc simbòlic…) de tal manera que cada u pot circular-hi lliurement i anar allà on li interessa. No hi ha moltes joguines ni materials, els justos per no saturar ni l’ambient ni els infants. Cada u decideix en tot moment amb què i amb qui vol jugar i si en un moment donat vol un material que està guardat pot demanar-ho als acompanyants, que li oferiran treure’la canvi de guardar-ne un que estigui a l’espai.

Les activitats que s’hi fan mai són dirigides, però cada dia, en una petita sala,  s’hi fa una proposta diferent per aquells infants que vulguin descobrir-la: jocs amb llanternes a la foscor, pintura, fang, experimentació amb diferents elements –fulles, papers, pots…- , música, visita de personatges, etc. I dos dies a la setmana sortida al parc per suplir la manca d’un espai exterior fixa. Cada sortida, una nova aventura!

Foto de Nikoline Nik

 

Al món Tatanet tot es contempla des d’una alçada baixeta, l’alçada de les nenes i nens. S’intervé poc i encara es jutja menys. Es dóna cabuda a totes les emocions i processos pels quals travessa l’infant, donant-los un lloc, un espai i un temps on expressar-se. Si algú plora se li permet plorar. Mai se li diu que deixi de fer-ho, sinó que se l’acompanya mentre li cauen les llàgrimes, abraçant-lo si ho necessita, acaronant-lo, transmetent-li que hi ha qui està amb ell, qui l’escolta i qui procura entendre què li està passant. Es tracta de poder acompanyar emocionalment les criatures, d’estar pendents de quins són els seus processos. Escoltar, en cada moment, què és allò que expressen, sentir quines són els seves necessitats, les seves pors, les seves angoixes, les seves alegries, etc.

El Tatanet creix. Ens hi acompanyes?

Foto de Nikoline Nik

Al barri de Sants hi ha una escoleta que creix amb els seus infants i uns infants que creixen en aquesta escoleta, que s’hi  fan grans, i que ens fan grans a aquells que els acompanyem en el procés. Perquè  hi ha una educació que és viva, que és capaç d’escoltar el batec de les criatures, batec que marca el ritme, els múltiples ritmes de l’educació. I a aquest ritme, l’educacció acompanya en el creixement, sense empényer l’infant a créixer.

Al barri de Sants hi ha un projecte que és viu i que es fa gran dia a dia, amb cada nou infant, amb cada nou acompanyant, amb cada nou voluntari, amb cada nova família. Ens hi acompanyes?

 

Article aparegut al bloc de Mammaproof, el 27 de gener de 2014.

La fi del collit o de com Èdip caigué de la llitera

Ha passat. Ha passat a seques. Sense ni deixar una nota, ni fer un petó i ni tant sols girar-se per dir un últim adéu. Se n’ha anat. Ha agafat el seu núvol de llana que li va regalar l’avi i se n’ha anat a la seva habitació. I el més greu: no ha tornat. Quina barra!

Tinc una sensació de tristesa immensa, sento com si m’haguessin amputat i una buidor profunda em té constantment descol·locada i desorientada. M’havia cregut, realment, que això nostre seria per sempre, que mai marxaria del meu costat, que el tindria tota la vida al nostre llit. Pensava que estava creant un fill dependent i falder, incapaç de gestionar la seva pròpia autonomia i sobretot, un fill que mai podria estar sol perquè viuria constantment enganxat a mi.

Tenia assumit que m’hauria de passar la resta dels meus vespres acaronant-lo fins que s’adormís perquè tenia clar que sense mi (o sense el Borja, que pel que fa al cas és el mateix), mai podria adormir-se per si sol. M’havia resignat a pensar que degut a aquesta debilitat meva per voler-me’l posar a la voreta, per voler-lo sentir a prop quan era petitó, ja mai més aprendria a adormir-se. Fins i tot m’havia arribat a sentir culpable perquè no plorava quan anava a dormir: però si és boníssim que les criatures plorin i es destrossin la gargamella reclamant-nos que els agafem en braços, o que els fem companyia o que no els abandonem a la foscor. Bo-nís-sim! (com era allò? Deixar-lo sol al seu llit, sortir de l’habitació i encara que el sentim plorar no entrar, i si entrem no els agafem, i llavors tornem a marxar, i comptem els minuts que queden per poder tornar a entrar… Era així?). Em turmentava només pensar que en aquest son profundíssim que ens caracteritza a les mares, en qualsevol moment el podia aixafar sense ni adonar-me’n! Perquè, clar, ja sabeu que les mares, quan dormim no sentim mai res: ja poden estar tocant la trompeta i tota la banda municipal al nostre costat que nosaltres no ens immutem i continuem dormint com marmotes, descansant plàcidament toooooooota la nit!

Tenia assegurat el paper de Iocasta en una nova tragèdia que superaria en escreix l’original tebana. Estava creant un nou Èdip, un fill que em buscaria a mi en totes les dones que estimés, un fill eternament enamorat de la mare per haver compartit amb ella, durant els primers anys de vida, un llit que havia d’estar només destinat al cònjuge.

Havia assumit, fins i tot, que la nostra relació de parella quedava definitivament a un segon pla. Què dic a un segon,  a un tercer, o…a un… un… un no-pla. Sí, això, un no-pla: no relació, no parella, no sexe, no llit, no res!

I ara va i resulta que res d’això. Agafa el nuvolet i se’n va com si res. I el que és més greu, encara no havia fet els 18 anys! Però quina precocitat. Aquest jovent d’avui en dia no respecta res, no tenen ni tres anys i ja se senten valents per marxar de l’habitació dels seus pares. Està clar, que així no anirem enlloc.

I la relació de parella, escolta tu, continua estant allà. Es veu que no, que no es mou, que ni segon pla ni hòsties. Que si no és al llit és al sofà, o a la banyera o a damunt la rentadora, però aquí tothom passa per l’adreçador. I si no perquè et casaves.

Èdip i l’Esfinx. Àmfora àtica de figures vermelles

Així estem. Hem recuperat el metre trenta-cinc que teníem per dormir, però jo estic enormement trista. Es veu que el nostre llit ja no li interessa. Per sort encara em queda una filleta de 10 mesos, a qui m’aferro desesperadament per fer front a aquest terrible desconsol meu i a la que intentaré retenir, com a mínim, fins als 18 anys, mentre em pregunto com hem arribat fins aquí i com ha estat possible.

Em tenien ben enganyada amb els mals del collit: amb tanta mitologia ja me’l  veia enganxada a mi fins que fes la trentena. Però es veu que no… Jo crec que el següent pas serà presentar-nos una petició per renunciar als nostres cognoms. Ja tremolo.

Rabioles III. La lluna en un cove o caca d’ocell per dinar

Arriba un moment en què perdo les maneres i deixo de ser, ho confesso, una bona mare. Arriba un moment en què no em serveix de res concentrar-me en allò que el meu fill m’està dient i intentar empatitzar amb ell. Arriba un moment en què no serveix de res respirar, mossegar-se els llavis o mirar cap a una altra banda. Arriba un moment, amics i amigues, en què me’l miro i em repixo de riure! Sé que no és això el que s’espera de mi, sé que fent-ho deixo d’estar a l’alçada de la situació, ho sé, però davant d’un fill que plorant a crits em diu que vol caca d’ocell per dinar no puc fer res més que esclafir a riure.

Aquesta és, també, una fase de les rabioles, de les quals ja he parlat en altres ocasions. Una fase divertida, que en compensa d’altres de desesperació, nervis i pèrdua de la paciència. Ep, alerta! Dic divertida des del punt de vista de l’adult, perquè la pobra criatureta, evidentment, no ho troba gens, de divertit!

Es tracta de moments en què el cansament és tant i tant gran que tot és motiu de plor desconsolat. Són moments en què el plor els serveix per alliberar tensions acumulades durant el dia i que ens serveix als adults per adonar-nos de com n’arriben a estar de cansats els nostres fills en aquest moment. El motiu del plor pot ser qualsevol: que no es poden treure la sabata, que no es volen rentar les mans, que el plat de sopa crema massa… o, com li ha passat al Max, que no vol que li treguis els mocs que té enganxats a la punta del nas perquè “jo vull tenir burilles” o que no es vol rentar les mans que té brutes de jugar al parc experimentant amb les caques dels ocells perquè “jo vull dinar caca d’ocell”.

Si en aquests moments de plor del Max (situacions molt còmiques des del meu punt de vista, però absolutament tràgiques des del seu) sóc capaç de contenir les ganes de riure mitjançant algunes mirades de complicitat amb la parella (de l’estil “calla, calla i no riguis! Després ho comentem”) i d’acompanyar-lo en el plor, és ben possible que al cap de pocs minuts caigui rodó i agafi un son profund. Per aquesta vegada, amb això n’hi haurà hagut prou i no hauré necessitat entrar en negociacions, ni en estires-i-arronses, ni en ara cedeixo jo i ara cedeixes tu, ni en acords: es tractava simplement, de pur esgotament! El problema no era ni la caca d’ocell, ni la burilla al nas, ni que es fa de nit quan tots desitgem que continuï sent de dia, etc.

En aquests moments el problema és un altre que, més enllà del cansament, jo no he pogut reconèixer. I probablement ell tampoc. Són moments en què el Max voldria la lluna en un cove. Però la lluna, fill meu, està molt lluny i la mama, per més que ho desitgi, no la pot caçar. I mentre ho intento… que tinguis un son ben dolç.

 

Crisis de mare

Hi ha moments en què que més valdria deixar-ho tot i arrencar a córrer. Ben lluny, ben lluny. A l’altre punta del món on no et trobi ningú!

Seria genial viure en estat de vacances constant: relaxada, contenta, sense presses ni horaris, cuinant amb alegria, constantment asseguda a la gespa i sense tenir presa per tornar-me a aixecar, fent hipopresives mentre et banyes a la piscina, etc. Però, senyores i senyors, les vacances s’acaben, i encara que tu “oficialment” no treballes i estàs de baixa per maternitat (i a partir de demà, oficialment d’excedència per cura de fills), et passes el dia anant amunt i avall per portar el fill a l’escoleta o per anar al parc, o a la ludoteca, carregada com una burra, amb una criatura a coll en tot moment, cuinant, fregant, comprant i, evidentment, buscant forats per escriure, per contestar correus, per continuar implicada en els deu mil nou cents projectes en els que t’encanta estar implicada…. i la bombolla s’infla, s’infla i…. PATAPAM!! Arriba una crisi que no supera ni la de la bombolla immobiliària.

Hi ha matins que en comptes de llevar-te i estar descansada et sents més pesada i cansada que si haguessis estat tota la nit de marxa com antany. Aquests matins, no saps per què, els nens pesen quaranta quilos més i portar-los a coll et destrossa l’esquena. Són matins en què tot cau a terra i tot es desplaça, per art de màgia, del seu lloc habitual i en comptes de veure la casa cada vegada més neta i endreçada, la veus més caòtica i més bruta. Són matins en què la teva filla es treu els mitjons a la mateixa velocitat que tu pretens vestir el teu fill, que l’únic que vol és que li deixis posat el pijama de l’astronauta i que torneu a explicar per enèsima vegada el conte del circ. Són matins en què tu només esperes que arribi el moment de deixar-ne un a l’escoleta i que l’altre s’adormi, com a mínim, una horeta, però que, ves per on, ni l’un vol quedar-se a l’escoleta ni l’altra dormirà tant com desitges. I en aquest context, a la mínima de canvi perds la paciència (on en venen, per cert!) i fots quatre crits a la pobra criatura, que l’únic que volia és tornar a explicar el conte del circ i que deixessis de fer el dinar, i de plegar roba, i de canviar el bolquer, i de… d’una punyetera vegada. I tu, l’únic que has sabut fer, és cridar. Doncs quina merda d’exemple!

I amb la merda d’exemple que acabes de donar et tanques a la cuina amb una sensació de merda. “Si us plau, món, atura’t que jo baixo ara. Necessito un replantejament urgent”.

Una abraçada forta, mama. Maria Grazia Grossi

El nivell d’exigència que requereix criar i educar els fills és realment difícil. Dedicar a cada negació amb la què et trobes una estona de negociació; mai no donar un simple no com a resposta i intentar donar sempre una explicació comprensible; invertir temps per a resoldre els conflictes que sorgeixen, per exemple quan el germà gran pega o abraça amb “massa força” a la petita; poder aparcar tota la feina de casa i saber que el que realment val la pena és passar temps amb els fills; endur-te el fill de l’escoleta si hi ha un dia que et diu que no li ve de gust anar-hi o et demana a plors que ell el que vol és estar amb tu; seure al terra, mirar el món des d’aquesta alçada i creure, realment creure, que no hi ha res més urgent que jugar una estona i tornar a explicar el conte del circ. Tot això. I mantenir-ho quan tens un segon fill. I mantenir-ho tot i les duríssimes exigències del món actual. I mantenir-ho…

Hi ha moments en que ho deixaries tot i arrencaries a córrer. En comptes d’això, il·luminada per una espurna d’allò que alguns anomenen intel·ligència emocional, t’estimes més deixar les criatures a algú proper (normalment la teva parella, o si estàs de sort i és dilluns, la teva mare, sempre a punt per donar un cop de mà) i sortir a córrer, a nedar, a caminar o a fer una xerradeta amb les amigues. I després de la descompressió i de quatre respiracions profundes abans de tornar a entrar per la porta de casa, retrobes l’actitud i l’estat d’ànim que cal mantenir per a ser mare i el nivell de paciència que necessites per mantenir tot allò que t’havies promès que necessitaves per criar els teus fills des de l’amor, l’escolta i el respecte. Perquè això, ara mateix, és l’únic que compta.