Final d’etapa, canvi de cicle. Adéu Tatanet!

Aquests darrers dieshem estat de canvis, de comiats, de tancaments de mudances… Hem tancat una etapa: la primera gran etapa del Max, la primera gran etapa que hem viscut com a família. Hem deixat el barri que ens ha acollit tots aquests anys, la bona gent que hi hem anat fent, la casa que ha vist néixer els nostres fills… i hem deixat el Tatanet.

El Tatanet, aquest projecte que hem vist renéixer, que ens ha vist créixer i al qual hem dedicat temps, esforços i il·lusió per consolidar. Aquesta gran porta d’entrada que ha estat per nosaltres al món de l’educació lliure i de l’acompanyament respectuós. El Tatanet, aquella incertesa inicial que avui és un projecte sòlid, que es consolida dia rere dia, que s’afirma i que ens reafirma. Aquest Tatanet és, precisament, el que nosaltres deixem.

Foto de Nikoline Nik

El lloc de l’educació (lliure) no és un lloc fàcil. És un lloc d’incertesa, de trobades múltiples, de diàlegs, de preguntes. És un lloc d’enriquiment, però també de renúncies, d’interrogants. Un lloc que es construeix i que(ens) deconstrueix. Però per ocupar i habitar el lloc de l’educació cal emprendre, sobretot, un acte de confiança.

L’escoleta és, probablement, el primer lloc més enllà del cercle familiar on deixem la nostra criatura. I això, com a p/mares, és un pas difícil i, sovint, dolorós. Per això quan entrem en el món de l’educació fem un gran acte de confiança: confiança capa a aquells a qui deixem les nostres criatures; confiança cap al projecte que les acull; confiança en la seva filosofia, en la seva mirada, en el seu acompanyament. Com a p/mares hem de cedir un lloc que fins ara estava ocupat únicament per nosaltres, hem de concedir espai per a nous referents. I això, evidentment, implica una renúncia a la qual hem d’estar disposats. Però aquesta renúncia no és en va i, si sabem aprofitar-ho ens vindrà retornat en escreix: l’escoleta no només serà un espai de creixement per a la nostra criatura, sinó que ho serà també per a nosaltres que, inevitablement, com a família, formem part d’aquest ric procés educatiu. Si ho permetem, si hi consentim, serem acompanyats en aquest complex camí que és la criança i l’acompanyament als nostres fills i nosaltres també creixerem, no només com a família sinó com a individus.

Foto de Nikoline Nik

Deia, que l’educació (lliure) és un acte de confiança: confiança cap a les criatures, confiança cap a aquells que les acompanyen, confiança en el projecte que les acull. Però la confiança, tot i que de vegades comença sent només un acte de fe, de vegades te l’han de despertar. I us asseguro que els acompanyants del Tatanet, l’Axel, la Sílvia i l’Anika, no només han estat capaços de despertar-nos-la, sinó que l’han renovat dia a dia, amb cada nova intervenció, amb cada presència, amb cada silenci, amb cada abraçada, amb cada límit que amorosament ens han posat.

Entrar al món de l’educació lliure de vegades és una decisió difícil. És incert i en ocasions tens la sensació de navegar a contracorrent. Però un cop ets dins, és difícil sortir-ne: ja no pots abandonar allò que has conegut, has tastat un acompanyament i una mirada a la qual ja no pots renunciar. I l’aposta és clara.

Deixar el Tatanet és, efectivament, un acte dur i difícil per nosaltres. Ha estat la primera escoleta del Max, l’espai on ell s’ha començat a construir el seu petit món; on ha fet els seus primers descobriments; els primers amics; els primers papes i mames més enllà dels propis; els primers límits fora de casa; els primers jocs i descobriments sexuals; les primeres complicitats. És el primer lloc on nosaltres ens hem entregat: al principi ho fèiem amb algunes reticències, alguns dubtes, alguns qüestionaments; ara, immersos de ple en la confiança, ens deixàvem guiar per les sàvies mans dels acompanyants.

Foto de Nikoline Nik

Deixar el Tatanet ens és realment difícil: trobarem a faltar totes i cada una de les famílies, totes i cada una de les criatures, tots i cada un dels voluntaris. Trobarem a faltar la Sílvia. Trobarem a faltar l’Axel. Trobarem a faltar l’Anika.

Marxem tristos per tot el que hi deixem i molt contents del que ens enduem. Feliços d’aquest temps compartit amb tots vosaltres i amb ganes d’acollir-nos a l’ombra d’un gran Roure que ens espera…

Desitgem retrobar-vos.

El Tatanet, un projecte que batega

Foto de Nikoline Nik

A Barcelona hi ha un projecte que creix amb cada nova persona que s’hi acosta, amb cada nou infant que s’hi suma, amb cada nova família que s’hi involucra, amb cada nou acompanyant que hi posa  el seu amor, amb cada nou voluntari/a que hi dedica part del seu temps. És un projecte que es fa gran i que viu alimentat per aquests quatre elements: infants, acompanyants, famílies i voluntaris, i que articula la seva activitat diària al voltant d’una idea molt clara: el creixement de les criatures s’esdevé des de dins cap enfora. L’únic que ens cal és saber-ho escoltar i oferir un espai segur on aquest creixement es pugui esdevenir en llibertat.

Us parlo del projecte d’educació lliure el Tatanet,un projecte  creat per garantir un acompanyament respectuós a les criatures.  Els ingredients són simples: un ambient segur i confortable, llibertat (de moviment, de decisió, etc.),observació activa, poca interferència, una ràtio poc elevada, molta escolta, pocs límits però molt clars i sobretot, sobretot, amor, molt d’amor. El plat resultant és un projecte que val la pena tastar.

El món tatanet

Quan entres al Tatanet t’adones que el silenci és possible. Allà s’hi respira tranquil·litat, fins i tot els dies que les criatures estan més alterades o  tenen ganes de més activitat física i corren per l’espai, la tranquil·litat es palpa a l’ambient. I aquesta tranquil·litat amb què et trobes fa que t’aturis tu també i que abaixis el ritme que portes de l’exterior: treu-te la jaqueta, deixa les teves coses a la cadira, pren-te uns segons per respirar, treu-te les sabates i entra a l’espai silenciosament, seu en un racó i observa… benvingut/da al món Tatanet.

Foto de Nikoline Nik

Ets en espai lluminós, amb una gran finestra per on els raigs del sol entren al llarg del matí. Des de fa poc en pengen unes cortines que l’àvia d’una Tataneta ha fet per l’espai: tot un regal. En aquest ambient de comoditat i seguretat, les criatures inicien la seva activitat diària: el joc. I des del joc van familiaritzant-se amb el món, amb els seus iguals, amb els adults i sobretot, amb elles mateixes.

L’espai s’articula per racons (psicomotricitat, construccions, contes, joc simbòlic…) de tal manera que cada u pot circular-hi lliurement i anar allà on li interessa. No hi ha moltes joguines ni materials, els justos per no saturar ni l’ambient ni els infants. Cada u decideix en tot moment amb què i amb qui vol jugar i si en un moment donat vol un material que està guardat pot demanar-ho als acompanyants, que li oferiran treure’la canvi de guardar-ne un que estigui a l’espai.

Les activitats que s’hi fan mai són dirigides, però cada dia, en una petita sala,  s’hi fa una proposta diferent per aquells infants que vulguin descobrir-la: jocs amb llanternes a la foscor, pintura, fang, experimentació amb diferents elements –fulles, papers, pots…- , música, visita de personatges, etc. I dos dies a la setmana sortida al parc per suplir la manca d’un espai exterior fixa. Cada sortida, una nova aventura!

Foto de Nikoline Nik

 

Al món Tatanet tot es contempla des d’una alçada baixeta, l’alçada de les nenes i nens. S’intervé poc i encara es jutja menys. Es dóna cabuda a totes les emocions i processos pels quals travessa l’infant, donant-los un lloc, un espai i un temps on expressar-se. Si algú plora se li permet plorar. Mai se li diu que deixi de fer-ho, sinó que se l’acompanya mentre li cauen les llàgrimes, abraçant-lo si ho necessita, acaronant-lo, transmetent-li que hi ha qui està amb ell, qui l’escolta i qui procura entendre què li està passant. Es tracta de poder acompanyar emocionalment les criatures, d’estar pendents de quins són els seus processos. Escoltar, en cada moment, què és allò que expressen, sentir quines són els seves necessitats, les seves pors, les seves angoixes, les seves alegries, etc.

El Tatanet creix. Ens hi acompanyes?

Foto de Nikoline Nik

Al barri de Sants hi ha una escoleta que creix amb els seus infants i uns infants que creixen en aquesta escoleta, que s’hi  fan grans, i que ens fan grans a aquells que els acompanyem en el procés. Perquè  hi ha una educació que és viva, que és capaç d’escoltar el batec de les criatures, batec que marca el ritme, els múltiples ritmes de l’educació. I a aquest ritme, l’educacció acompanya en el creixement, sense empényer l’infant a créixer.

Al barri de Sants hi ha un projecte que és viu i que es fa gran dia a dia, amb cada nou infant, amb cada nou acompanyant, amb cada nou voluntari, amb cada nova família. Ens hi acompanyes?

 

Article aparegut al bloc de Mammaproof, el 27 de gener de 2014.