Tag Archives: Estivill

La fi del collit o de com Èdip caigué de la llitera

Estàndard

Ha passat. Ha passat a seques. Sense ni deixar una nota, ni fer un petó i ni tant sols girar-se per dir un últim adéu. Se n’ha anat. Ha agafat el seu núvol de llana que li va regalar l’avi i se n’ha anat a la seva habitació. I el més greu: no ha tornat. Quina barra!

Tinc una sensació de tristesa immensa, sento com si m’haguessin amputat i una buidor profunda em té constantment descol·locada i desorientada. M’havia cregut, realment, que això nostre seria per sempre, que mai marxaria del meu costat, que el tindria tota la vida al nostre llit. Pensava que estava creant un fill dependent i falder, incapaç de gestionar la seva pròpia autonomia i sobretot, un fill que mai podria estar sol perquè viuria constantment enganxat a mi.

Tenia assumit que m’hauria de passar la resta dels meus vespres acaronant-lo fins que s’adormís perquè tenia clar que sense mi (o sense el Borja, que pel que fa al cas és el mateix), mai podria adormir-se per si sol. M’havia resignat a pensar que degut a aquesta debilitat meva per voler-me’l posar a la voreta, per voler-lo sentir a prop quan era petitó, ja mai més aprendria a adormir-se. Fins i tot m’havia arribat a sentir culpable perquè no plorava quan anava a dormir: però si és boníssim que les criatures plorin i es destrossin la gargamella reclamant-nos que els agafem en braços, o que els fem companyia o que no els abandonem a la foscor. Bo-nís-sim! (com era allò? Deixar-lo sol al seu llit, sortir de l’habitació i encara que el sentim plorar no entrar, i si entrem no els agafem, i llavors tornem a marxar, i comptem els minuts que queden per poder tornar a entrar… Era així?). Em turmentava només pensar que en aquest son profundíssim que ens caracteritza a les mares, en qualsevol moment el podia aixafar sense ni adonar-me’n! Perquè, clar, ja sabeu que les mares, quan dormim no sentim mai res: ja poden estar tocant la trompeta i tota la banda municipal al nostre costat que nosaltres no ens immutem i continuem dormint com marmotes, descansant plàcidament toooooooota la nit!

Tenia assegurat el paper de Iocasta en una nova tragèdia que superaria en escreix l’original tebana. Estava creant un nou Èdip, un fill que em buscaria a mi en totes les dones que estimés, un fill eternament enamorat de la mare per haver compartit amb ella, durant els primers anys de vida, un llit que havia d’estar només destinat al cònjuge.

Havia assumit, fins i tot, que la nostra relació de parella quedava definitivament a un segon pla. Què dic a un segon,  a un tercer, o…a un… un… un no-pla. Sí, això, un no-pla: no relació, no parella, no sexe, no llit, no res!

I ara va i resulta que res d’això. Agafa el nuvolet i se’n va com si res. I el que és més greu, encara no havia fet els 18 anys! Però quina precocitat. Aquest jovent d’avui en dia no respecta res, no tenen ni tres anys i ja se senten valents per marxar de l’habitació dels seus pares. Està clar, que així no anirem enlloc.

I la relació de parella, escolta tu, continua estant allà. Es veu que no, que no es mou, que ni segon pla ni hòsties. Que si no és al llit és al sofà, o a la banyera o a damunt la rentadora, però aquí tothom passa per l’adreçador. I si no perquè et casaves.

Oidipous_sphinx_MGEt_16541_reconstitution.svg

Èdip i l’Esfinx. Àmfora àtica de figures vermelles

Així estem. Hem recuperat el metre trenta-cinc que teníem per dormir, però jo estic enormement trista. Es veu que el nostre llit ja no li interessa. Per sort encara em queda una filleta de 10 mesos, a qui m’aferro desesperadament per fer front a aquest terrible desconsol meu i a la que intentaré retenir, com a mínim, fins als 18 anys, mentre em pregunto com hem arribat fins aquí i com ha estat possible.

Em tenien ben enganyada amb els mals del collit: amb tanta mitologia ja me’l  veia enganxada a mi fins que fes la trentena. Però es veu que no… Jo crec que el següent pas serà presentar-nos una petició per renunciar als nostres cognoms. Ja tremolo.

Dia mundial del son feliç

Estàndard

dia mundial sonÉs cert, aquest post arriba tard, però són les coses de la maternitat: arribes tard als llocs perquè just en el moment de sortir de casa has de donar teta o has de canviar un bolquer amb una caca inesperada; et despistes i t’oblides de compromisos adquirits; t’adorms així que t’asseus… o publiques els posts alguns dies més tard del que toca. Grandeses de la maternitat, què més volem!

El 29 de juny es va celebrar el dia mundial del son feliç. Em sumo a la iniciativa i avui escric el meu post sobre el son infantil. #adormirfelices

És evident que si hi ha necessitat de celebrar un dia com aquest és que hi ha alguna cosa en el son infantil que no va bé. Cal que hi hagi un dia com aquest per continuar lluitant contra l’imperi Estivill, aquell que ens fa entendre que els nens i nenes han d’aprendre a dormir sols des de ben petits i dormir tota la nit d’una sola tirada. Qui ha tingut fills sap que això no és així. Tot i així, el llibre on el senyor Estivill exposa aquest mètode (que no és pas seu, per altra banda, sinó que repeteix les paraules de Ferber) continua sent la referència quan vas a una llibreria i demanes un llibre sobre el son infantil. La majoria de la gent continua pensant que aquesta persona és una eminència en el tema i que allò que ell diu és allò-que-hauria-de-ser en tots els nens i nens.

Doncs bé, això no és així. Hi ha molts altres llibres  que tracten el tema del son infantil des d’una altra òptica (recomano Dormir sin lágrimas, de Rosa Jové), entenent que per aconseguir que les criatures dormin cal acompanyar-les en el procés amb amor i afecte, agafar-les amb braços tantes vegades com sigui necessari, i no pas deixar-les plorar soles al llit.

Tot i això, el conegut mètode Estivill està molt estès i hem de preguntar-nos per què. Per què ha resultat tant aquest mètode? La resposta, evidentment, la trobem quan ens adonem de les exigències del món neoliberal, on la dona ha de reincorporar-se al mercat laboral tot just quan fa quatre mesos que ha acabat de parir. Una barbaritat.

Amb una criatura de quatre mesets (cinc si ha pogut sumar a la baixa per maternitat el mes de vacances), tot just acabant de sortir de la recuperació després del part, mantenint encara una lactància exclusiva (recordem que la recomanació és començar a introduir l’alimentació sòlida cap als sis mesos) i amb una dinàmica de son que es veu marcada per aquesta lactància, la mare ha de reincorporar-se al seu lloc de treball. A tota la despesa energètica que comporta la criança del seu fill o filla ha de sumar-hi, ara, les vuit hores de feina. L’esgotament a què pot arribar és terrible.

Així ens trobem amb mares amb un ritme trepidant de feina durant el dia i que, durant les nits, molt probablement no dormen més de 5 hores seguides. Sovint, els comentaris que aquestes mares reben (rebem) de l’entorn no ajuden a conciliar la situació sinó que l’empitjoren. Solen ser comentaris de l’estil “Aquesta criatura comença a ser prou grandeta per dormir a la seva habitació, d’una sola tirada tota la vinyeta nado tetanit, i no pas tenint esclavitzada la seva pobra mare”. Comentaris que no ajuden a mantenir la lactància i que, a més a més, fan incrementar encara més la sensació de cansament de la mare.

Segurament, doncs, quan aquesta mare porti una, dues, o tres setmanes intentant mantenir aquest ritme, vulgui, per qualsevol mitjà que la seva estimadíssima criatura dormi d’una sola tirada durant tota la nit. No pas perquè això sigui el que més convé a la criatura sinó perquè això és el que ella necessita. I és llavors quan s’aferra a qualsevol que pugui garantir-li hores de son seguides. I aquí apareix el senyor Estivill, que va venent llibres gràcies a l’esgotament d’aquestes mares.

El problema el tenim, doncs, no tant en aquests mètodes que ens volen fer creure que els nens aprendran a dormir a través del plor, sinó en l’estructura i concepció mateixa del món laboral, que entén que la dona només és productiva quan es re introdueix en el mercat i no pas mentre inverteix temps i esforç en criar amb amor, respecte, estima i dedicació els seus fills, futurs ciutadans d’aquest món.

Gràcies, doncs, senyor Estivill, per perpetuar-nos en aquest sistema que ens ofega.