Fer la pipa vs. xumet. L’etern dilema

Fa uns dies vaig estar intercanviant-me uns missatges amb una mare. Em va escriure per explicar-me que estava preocupada perquè la seva filla de quatre mesos havia començat a fer la pipa. Havia llegit en alguns dels anteriors posts que la Frida també va fer la pipa durant un temps i em preguntava com ho havíem viscut, ja que a ella era un tema que l’amoïnava una mica perquè la lectura que li havien donat del fet que un nadó faci la pipa és la de l’autoconsol per manca de mare (que no és poc).
Em va anar bé reflexionar sobre el fet i estructurar tot el que tenia pel cap. Quan la Frideta va començar a xumar-se el dit, nosaltres també ens vam preocupar i vam preguntar-nos si no seria millor donar-li un xumet. Amb el Max no l’havíem fet servir perquè no el veiem necessari, però certs comentaris que anàvem rebent ens ho feien posar en dubte: que si se li deformaria el paladar, que si el xumet el pots retirar quan vols però que fer la pipa és molt difícil de deixar… En fi, vam haver de seure i parlar-ne fins a arribar a reforçar la decisió que ja havíem pres: no introduiríem el xumet i la deixaríem fer i desfer amb el seu ditet.

Però anem a pams i intentem desgranar els dilemes que tenim mares i pares quan ens plantegem aquest tema. En primer lloc, socialment veiem més malament que un bebè es xumi el dit que no que porti un xumet a la boca, però la conclusió que he tret d’això després d’anar-ne parlant amb diferents persones és que aquest és un aspecte purament cultural: hi ha altres països on el que es veu amb estranyesa és dur el xumet i en canvi es veu amb naturalitat que un nen faci la pipa. Si la percepció que tenim, doncs, del fet de fer la pipa o de dur un xumet és simplement un constructe sociocultural, depenent del país on visquem el nostre entorn ho veurà d’una o altra manera. I si resulta que l’entorn és favorable a la decisió que hem pres, doncs fantàstic; però si resulta que no ho és, doncs cagada pastoret!
En segon lloc tenim el tema de l’angoixa de no saber fins quan es pot allargar el fet de fer la pipa, mentre que, aparentment, la interrupció del xumet es donarà quan l’adult en decideixi la retirada (afirmació que no acaba de ser del tot certa, i si no preguntem-ho als molts pares i mares que després d’haver donat el xumet als patges, han hagut de sortir corrents a mitja nit a buscar una farmàcia de guàrdia perquè no hi havia qui consolés a la pobra criatura que de cop i volta havia vist com li robaven un dels seus més preuats objectes). Us haig de dir que moltes de les persones amb les qui he parlat d’aquest tema i que han fet servir aquest argument són persones que varen fer la pipa quan eren petites i que la van fer durant temps però que varen viure de forma “traumàtica” el fet d’haver de deixar de fer-la: des de l’entorn se’ls deia que ja no tenien edat per fer-la i que xumar-se el dit és cosa de bebès… total, que en molts casos acabaven amagant-se quan la feien i es carregaven de culpabilitat. Sembla evident que si l’acompanyament rebut a l’hora d’abandonar l’hàbit de fer la pipa és censurador i culpabilitzador, ens farà més por que el nostre fill o filla la faci perquè temerem que ell/a també, visqui de forma angoixant haver de deixar-ho; però també sembla evident que la solució, si l’hàbit s’allarga massa en el temps (si és que això passa, i en el cas que passi, potser caldrà que ens en preguntem el motiu), serà acompanyar-ho des d’un altre lloc que no sigui el de la culpa i la censura.
Referent al tema de la deformació del paladar aquí sí que no m’he format una opinió clara al respecte. Per tant obro el tema i us convido a aquells que hi enteneu més que jo que deixeu les vostres aportacions.
I per últim tenim el tema de veure el fet de fer la pipa com una forma d’autoconsol per absència de la mare. Trobo que com a afirmació, aquesta és una sentència força gruixuda i que en emetre-la estem carregant a la mare d’una responsabilitat que potser no li correspon, però el tema de les sentències que se’ns emeten des de l’entorn és prou interessant com per deixar-lo per un altre post. Més enllà, però, de la sentència, l’autoconsol pot explicar tant el fer la pipa com el xumet, per tant no hauria de ser un argument ni a favor ni en contra de l’un o de l’altre. A més a més, podríem plantejar-nos la succió ja sigui del dit o del xumet com una forma d’autoplaer en comptes d’autoconsol. La criatura que fa la pipa, comença a autogestionar i a descobrir el seu propi plaer i, per tant, va adquirint coneixement i control sobre si mateixa i sobre el seu propi cos, la qual cosa, no està gens malament.
No sabria dir, per tant, si fer la pipa és millor o pitjor que dur xumet. Nosaltres vam decidir que volíem prescindir de l’objecte perquè vaig optar pel pit a demanda. Tot i així, en el cas de la Frideta, durant un temps, va fer la pipa. Però igual que va començar, ho va deixar, sense haver-ho de substituir per res, sense cap mena d’intervenció per part nostra. Ella sola, descobrint-se i autoexplorant-se. I sí, potser també autoconsolant-se, però sento que en cap cas, va ser per falta de mare.

Després del postpart arriba la primavera

Postpart. Període consecutiu al part durant el qual tenen lloc les transformacions anatòmiques, metabòliques i hormonals que restableixen les modificacions gravídiques gràcies a un procés involutiu.

 

El postpart és un llarg, llarguíssim procés. Un procés en el qual saps quan hi entres (de calaix, quan acabes de parir), però del qual mai saps amb certesa quan en sortiràs. Matemàticament, el postpart acaba al cap de quaranta dies, però com que en qüestió de maternitat, els números poc hi tenen a dir, podem afirmar amb rotunditat que el postpart acaba quan a tu et doni la gana.

I està bé que així sigui, perquè durant aquest temps et pots permetre cuidar la teva criatura i cuidar-te menys a tu, et pots permetre dormir quan ella dorm, passejar-te per casa tot el dia amb sabatilles, deixar de depilar-te si així ho desitges, abstenir-te de les relacions sexuals si no et venen de gust, anar desconjuntada i preocupar-te poc pels estralls que l’embaràs i el part han causat en el teu cos. I pots regalar-te tot el temps que necessitis per recrear-te en aquest estat, gaudint de cada moment d’excepcionalitat, i apel·lant, per tot el que et faci falta, al teu estat de dona-que-ha-parit-fa-poc-i –que-encara-no-ha-tornat-a-la-seva-normalitat. Un període de temps fantàstic si ets capaç de permetre-te’l, per cert.

Hi ha un dia, però, que ja en tens prou d’aquest color. Un dia en què et lleves i et veus capaç de tot i de més. Aquell dia decideixes que ha arribat l’hora de recuperar l’estil. Estil, ho recordes? Allò que tenies abans… I què millor, per recuperar l’estil, que desenfundar els teus millors talons. La panxa potser no tornarà al seu lloc (Santes Hipopressives hi ajuden, però de moment encara no fan miracles), i les tetes ni te cuento, però aquest culet el remuntem! I un parell de talons ben posats sempre hi ajuden.

Dic, doncs, que arriba un dia en què treus els talons de la caixa (comences pels fàcils, no fos cas que a la primera sortida després d’aquesta llarga espera et fotéssis de lloros). Però reines, ningú ha dit que aquesta opció seria fàcil. Resulta que aquell dia, com cada matí, surts de casa per acompanyar el teu estimat fill gran a l’escoleta. Des de ja fa uns dies fa el trajecte en bicicleta, o sigui que el dia de la teva primera sortida en talons després d’aquest llarg hivern no hauràs d’anar empenyent un cotxet. Però el destí sempre ens en prepara alguna, i la que ens ha preparat avui, amigues meves… és la prova definitiva!

Resulta que encara esteu a mig camí quan bicicleta i Max cauen per terra, sense poder dir amb precisió quin dels dos en surt més perjudicat. I després d’una llarga, llarguíssima plorada i d’uns quants “ja ho entenc, fill meu, t’has fet molt mal” i de driblar alguns més “mama a coll”, acabes cedint (què no faries per un fill) i accedeixes a portar-lo a coll. A ell, a la seva motxilla i a la pobra bicicleta, que també ha patit greument la caiguda. Ah! I la teva bossa, evidentment, que ves per on, des que ets mare la portes més carregat. I tot això… amb talons!

I amb el Max a coll, la bicicleta en un braç, i la teva bossa i la motxilla penjant de no saps on, arribes, per fi, al Tatanet. Et desfàs de la càrrega i t’adones que, malgrat tot, estàs sencera i digne. Prova superada, has sortit del postpart. O potser, simplement, és que l’hivern s’acaba, que la primavera s’escola per tots els racons i que, per fi, pots treure de l’armari les teves millors glòries.

Que tremoli tothom, això ja no hi ha qui ho pari!

La fi del collit o de com Èdip caigué de la llitera

Ha passat. Ha passat a seques. Sense ni deixar una nota, ni fer un petó i ni tant sols girar-se per dir un últim adéu. Se n’ha anat. Ha agafat el seu núvol de llana que li va regalar l’avi i se n’ha anat a la seva habitació. I el més greu: no ha tornat. Quina barra!

Tinc una sensació de tristesa immensa, sento com si m’haguessin amputat i una buidor profunda em té constantment descol·locada i desorientada. M’havia cregut, realment, que això nostre seria per sempre, que mai marxaria del meu costat, que el tindria tota la vida al nostre llit. Pensava que estava creant un fill dependent i falder, incapaç de gestionar la seva pròpia autonomia i sobretot, un fill que mai podria estar sol perquè viuria constantment enganxat a mi.

Tenia assumit que m’hauria de passar la resta dels meus vespres acaronant-lo fins que s’adormís perquè tenia clar que sense mi (o sense el Borja, que pel que fa al cas és el mateix), mai podria adormir-se per si sol. M’havia resignat a pensar que degut a aquesta debilitat meva per voler-me’l posar a la voreta, per voler-lo sentir a prop quan era petitó, ja mai més aprendria a adormir-se. Fins i tot m’havia arribat a sentir culpable perquè no plorava quan anava a dormir: però si és boníssim que les criatures plorin i es destrossin la gargamella reclamant-nos que els agafem en braços, o que els fem companyia o que no els abandonem a la foscor. Bo-nís-sim! (com era allò? Deixar-lo sol al seu llit, sortir de l’habitació i encara que el sentim plorar no entrar, i si entrem no els agafem, i llavors tornem a marxar, i comptem els minuts que queden per poder tornar a entrar… Era així?). Em turmentava només pensar que en aquest son profundíssim que ens caracteritza a les mares, en qualsevol moment el podia aixafar sense ni adonar-me’n! Perquè, clar, ja sabeu que les mares, quan dormim no sentim mai res: ja poden estar tocant la trompeta i tota la banda municipal al nostre costat que nosaltres no ens immutem i continuem dormint com marmotes, descansant plàcidament toooooooota la nit!

Tenia assegurat el paper de Iocasta en una nova tragèdia que superaria en escreix l’original tebana. Estava creant un nou Èdip, un fill que em buscaria a mi en totes les dones que estimés, un fill eternament enamorat de la mare per haver compartit amb ella, durant els primers anys de vida, un llit que havia d’estar només destinat al cònjuge.

Havia assumit, fins i tot, que la nostra relació de parella quedava definitivament a un segon pla. Què dic a un segon,  a un tercer, o…a un… un… un no-pla. Sí, això, un no-pla: no relació, no parella, no sexe, no llit, no res!

I ara va i resulta que res d’això. Agafa el nuvolet i se’n va com si res. I el que és més greu, encara no havia fet els 18 anys! Però quina precocitat. Aquest jovent d’avui en dia no respecta res, no tenen ni tres anys i ja se senten valents per marxar de l’habitació dels seus pares. Està clar, que així no anirem enlloc.

I la relació de parella, escolta tu, continua estant allà. Es veu que no, que no es mou, que ni segon pla ni hòsties. Que si no és al llit és al sofà, o a la banyera o a damunt la rentadora, però aquí tothom passa per l’adreçador. I si no perquè et casaves.

Èdip i l’Esfinx. Àmfora àtica de figures vermelles

Així estem. Hem recuperat el metre trenta-cinc que teníem per dormir, però jo estic enormement trista. Es veu que el nostre llit ja no li interessa. Per sort encara em queda una filleta de 10 mesos, a qui m’aferro desesperadament per fer front a aquest terrible desconsol meu i a la que intentaré retenir, com a mínim, fins als 18 anys, mentre em pregunto com hem arribat fins aquí i com ha estat possible.

Em tenien ben enganyada amb els mals del collit: amb tanta mitologia ja me’l  veia enganxada a mi fins que fes la trentena. Però es veu que no… Jo crec que el següent pas serà presentar-nos una petició per renunciar als nostres cognoms. Ja tremolo.

Nit de Reis: carta oberta als meus dos fills

Estimats fills meus, Max i Frida,

ara que són dies d’escriure cartes plenes d’il·lusió i de demandes, avui que Ses Majestats vindran per portar-nos allò que els hem demanat, no vull perdre l’ocasió per escriure, jo també, la meva carta.

Com a bona igualadina, avui aniré a celebrar la Nit de Reis a la meva ciutat natal, amb tota la família. La Nit de Reis és, per mi, la millor de les nostres festes; tota la ciutat s’aboca al carrer per celebrar l’arribada de Ses Majestats, precedida des de ja fa uns dies per la del Patge Faruk, el seu emissari.

Patges d’Igualada. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

El dia 5 de gener, a Igualada, la màgia està present a tot arreu i la il·lusió es palpa només baixar del cotxe. El cor se t’accelera quan comences a veure, entre la gent del carrer, les primeres plomes, els primers vestits brillants. I els nervis de les criatures s’encomanen entre els adults amb la mateixa intensitat que ho fan entre els més petits.

Avui, la ciutat s’omplirà de plomes, de colors llampants i de teixits majestuosos. Entre atemorits i il·lusionats tots els nens i nenes voldran tenir la seva estona amb els patges i patgeses. Els adults, com a criatures, ens contagiarem d’aquesta il·lusió i, nosaltres també, escoltarem bocabadats allò que des d’Orient venen a dir-nos.

Plomes de patges. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

Fills meus, Max i Frida, espero que aquesta nit, entre la màgia i la il·lusió no s’escoli l’adoctrinament, la censura ni la repressió. Que la pregunta d’avui no sigui si us heu portat bé. Que la pregunta d’avui sigui quant feliços heu estat quan us heu embrutat els bigotis de xocolata; quan us heu mullat de dalt a baix trepitjant bassals; quan heu fet pintura amb tot el cos; quan heu tirat per terra totes les agulles d’estendre que hi havia al cistell; quan us heu tret les sabates i els mitjons al parc i heu decidit que descalç s’hi està millor; quan heu esclatat a riure després de desplegar tots els draps que jo pacientment havia estat plegant.

Que la pregunta d’avui no sigui si heu fet cas als vostres pares, sinó si a casa vostra s’ha donat lloc a la vostra veu, als vostres desitjos, a les vostres demandes.

Que la pregunta no sigui si vosaltres ajudeu als pares, sinó si els pares us ajudem prou a vosaltres.

Que el patró per avaluar el vostre comportament no sigui el del bé i el mal, sinó el de la capacitat que tenim els adults per permetre-us ser nens i comportar-vos com a tal, permetent-vos experimentar, crear i  trencar els patrons que per a vosaltres teníem preconcebuts.

Que avui no caigui sobre vosaltres l’amenaça que si no recolliu les joguines després de jugar els Tres Reis vindran i us les prendran, sinó el desig que sempre tingueu algú al vostre costat que us acompanyi a l’hora de recollir-les. Que no se us amenaci dient que els patges us veuen en tot moment per avaluar com us porteu, sinó que se us desitgi una observació respectuosa i activa per part dels adults que us acompanyem en el vostre creixement.

Rei Gaspar. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

Fills meus, Max i Frida, no voldria que aquesta nit es convertís en una nit de xantatges, de judicis ni de sentències. No voldria que se us avalués segons patrons dicotòmics que es limiten a entendre el món en termes de bo i dolent.

I no voldria, en cap cas, que aquest gran muntatge d’ il·lusió que els adults preparem per a les nostres criatures fos motiu suficient per exigir-vos un comportament submís, dòcil i obedient. Sentiu-vos lliures, avui més que mai, de ser nens i de ser tal com sou.

I sobretot, que tingueu una molt bona Nit de Reis.

 

Mama Mireia