Son infantil. Profund i reparador?

 

 

Avui he anat amb la Frida al metge, a la visita de l’any. M’hagués agradat parlar aquí d’alguna altra cosa, però la situació que he viscut m’obliga a reflexionar per tal de poder passar de la total indignació que he viscut a alguna altra cosa… transformar l’empipament en quelcom positiu, encara que sigui un petit article que reivindiqui allò que creia que ja tots sabíem.

Revisió de l’any, ja sabeu com va, pes, estatura, perímetre cranial i preguntes diverses: què menja (de tot menys peix blau i marisc), quantes caques fa (una segur, de vegades dues), si camina o si gateja (camina, des de fa dos dies), si va a la guarderia (no, amb el pare ens ho hem muntat per poder estar amb ella i allargar fins als dos anys, quan entrarà a l’escoleta), si encara fa pit (primera alarma. Sí, encara fa pit), si dorm bé (sí; es va despertant al llarg de la nit però excepte una nit que va estar malalta, en general dorm molt bé), etc.

Tant la infermera com la pediatra que ens porten m’agraden prou. A més de la Frida també porten el Max i per tant ja fa uns anys que ens coneixem mútuament, entenen i respecten les decisions que com a família prenem entorn la salut dels nostres fills i la veritat és que fins ara no ens les havien qüestionat mai. Jo les respecto moltíssim i reconec la feina que fan i l’admiro; sé que en el moment que vivim no és fàcil garantir una sanitat pública de qualitat, i que les constants retallades no els permeten ni el temps ni els recursos necessaris per fer-ho, però tot i així, elles batallen per aconseguir-ho. No comparteixo amb elles molts aspectes, com per exemple l’excessiva dependència als percentils i l’obsessió per mesurar-ho tot en comptes d’observar les particularitats de cada cas, la desmesurada medicalització en cas de processos de salut/malaltia, etc. Però, des del principi han escoltat la nostra opinió i han respectat el posicionament que hem pres.

Avui, però, no sé què ha passat. A la pregunta “Dorm bé?”, alguna cosa s’ha desviat… Considero que la Frida dorm bé (de fet, a mi, els seus despertars nocturns m’alteren poc perquè la tinc al costat i m’és fàcil donar-li el pit i continuar dormint; en poques ocasions em fan desvetllar, i a ella tampoc), però la doctora m’ha dit que no és normal que es desperti de nit i que hauria de poder dormir tota la nit sencera: “si els dones un bon biberó de cereals abans d’anar a dormir o sopen bé, res impedeix que dormin profundament. Només es despertaran quan tinguin gana, i això serà al cap d’unes 8 o 9 hores com a mínim”. Ja, però… és que jo li dono pit i per tant, es desperta per mamar, “Sí, clar, perquè els nens que encara fan pit utilitzen el pit de la mare per adormir-se. Ploren i saben que al cap de poca estona tindran la mare amb el pit”. Li he dit que no em molesta i que, de totes maneres no tot passa pel pit: el Max, que té tres anys i no fa pit, sovint tampoc dorm la nit d’una sola tirada. Es desperta, ens crida, vol que anem amb ell, necessita que li donem la mà per tornar-se a adormir… I aquí la cosa s’ha acabat de trencar: m’ha dit que els nens, a partir d’un any poden dormir d’una sola tongada tota la nit, i que el seu és un SON PROFUND I REPARADOR, com hauria de ser el dels seus pares, que no pot ser que estiguem despertant-nos cada dos per tres per atendre’ls.

No és la meva intenció qüestionar l’autoritat de la pediatra i intento no fer-ho mai (jo no sóc metgessa, ella sí), però avui no he pogut acceptar el que em deia, bàsicament perquè la meva vivència com a mare i com a companya d’altres famílies que estan en situacions similars a la meva, em demostra que no, els nens petits no solen dormir tota la nit d’una sola tirada. Facin o no facin pit (ep! I dic “no solen” perquè possiblement hi ha criatures que dormen d’una sola tirada tota la nit, però fer d’això una norma, no em sembla que sigui el més encertat). Em pregunto, a més, com pot ser que hi hagi tanta literatura sobre son infantil si, segons el que ha dit la doctora, a partir del primer any de vida, l’únic problema que pot tenir una criatura per dormir tota la nit és tenir o no la panxa plena

Anava a desplegar alguns dels arguments apresos en els llibres sobre son infantil, però llavors m’he adonat que el veritable problema no era el son, sinó el pit. I m’he desanimat. I m’he enfadat.

 

Dibuix d’Helena Casas, a “Enciclopedia baixeta de la nit”, de 2princesesbarbudes.

De vegades, les mares, necessitem sentir-nos recolzades en les nostres decisions i penso que els centres d’atenció primària són un bon lloc on rebre aquest acompanyament. No és res de l’altre món tenir una nena d’un any i que prengui pit i per tant, quan anem a les visites de revisió la pregunta no hauria de ser si encara el pren, sinó com ho està vivint i si necessitem algun tipus de suport. Si el desig de la mare és mantenir la lactància, és ideal que els professionals de la salut l’acompanyin en la seva decisió. No demano que es converteixin en defensors a ultrança de la lactància materna fins als dos anys (la qual cosa tampoc estaria malament), sinó simplement que entenguin que aquesta és una opció (i no pas desgavellada, sinó que és la recomanada per l’Organització Mundial de la Salut).

Ser mare canvia moltes coses. Els horaris se’t trastoquen, tens menys temps per dedicar-te a allò que abans t’apassionava, no acabes mai de veure les pel·lícules perquè caus de son, deixes d’escoltar la teva música preferida i et passes el dia escoltant grups d’animació infantil, substitueixes la novel·les de la tauleta de nit per contes per anar a dormir, sempre tens pedres a les sabates que delaten les hores que has passat al parc, i… sí, difícilment dorms gaires hores seguides. Però si t’hi conformes, si t’hi adaptes, si t’avens a aquests modificacions, no les viuràs com un gran sacrifici, sinó com a simples canvis.

I sí, doctora, m’estimo més una nena de pit que es desperta de tant en tant per mamar que no una nena de biberó que dorm tota la nit d’una sola tirada. Qüestió d’elecció, res més.

L’imperi de la tetina o com es construeix l’imaginari del biberó

L’altre dia vaig llegir un article al blog de l’Alba Padró que em va fer emocionar moltíssim: “pell i pit de gallina”, com va dir algú a les xarxes socials. Es tracta del relat d’una mare que explica com després del naixement de la seva filla passa del ple convenciment de no voler-la alletar (“No us ho he dit però jo ja havia decidit que no volia alletar. Recordava la meva mare i no veia cap necessitat d’alletar, de fet em semblava quelcom antiquat i que reduïa la relació de la criatura amb el pare”),  al desig de voler-se-la acostar molt al cos, a sentir-la ben a prop…fins acabar posant-se-la al pit: “La segona tarda a l’hospital quan ens vam quedar sols la vaig acostar al pit adormida, la petonejava, la mirava, l’adorava… i de cop vaig tenir la necessitat de ficar-la molt a prop meu. Li vaig demanar ajuda a la meva parella que la va posar en posició de bressol, com si alletés, sobre el meu pit nu. Ella estava adormidíssima però al cap de poca estona va començar a moure la carona a fer sorolls, a buscar i jo la vaig deixar fer. Tenia por que fes el que semblava que volia fer perquè em trencava els esquemes, m’obligava a reorganitzar el que pensava i el que sentia. En aquell moment vaig començar entendre allò que diuen que quan ets mare et transformes en una lleona…es va agafar i va començar a succionar…. No tenia paraules, em sembla que mai havia plorat tant!”

Llegir el testimoni d’aquesta mare em va semblar realment emocionant. Emocionant veure com finalment l’instint aflora i la lleona s’imposa. Emocionant perquè no és gens fàcil, i de vegades sembla que en qüestió de lactància tot ens va en contra. Des de ginecòlogues com la que ens trobem en el relat, que en cap moment parlen de lactància a les seves pacients fins a llibres-guia sobre criança que envien a les mares recent parides. Em refereixo al llibret “Un infant quina il·lusió”, que fa poc vaig rebre a casa per cortesia del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya.

El llibre és una guia que dona “eines i conselles per a la cura i l’educació de la criatura, informació sobre el creixement dels nadons i les seves necessitats i informa de prestacions i de serveis destinats a les famílies amb infants”.  Quan vaig rebre el llibre i em vaig posar a fullejar-lo em vaig desil·lusionar. Un infant és molta il·lusió, efectivament. Però una guia com aquesta és una llàstima, la veritat. Fullejant-lo hi he trobat autèntiques burrades que aquí no repassarem perquè altres ja s’han dedicat a recollir-ho (Soc mare, Aprenent a ser mare, Alba Padró, etc.). Simplement recordaér que apareix només una escena de pit enfront de 12 biberons i 69 xumets!

I què vull dir amb això? Que tot plegat contribueix a la creació d’un imaginari col·lectiu entorn el món dels nadons farcit de biberons i amb molta falta d’escenes de pit. En la construcció d’aquest imaginari hi tenen molt a veure, evidentment, les empreses que comercialitzen la llet de continuació (que són les que, oh! casualitat, financen llibrets com el que mencionava abans), però hi ha també, quelcom molt més profund.  El biberó i el xumet són les imatges infantils per excel·lència, i quan es tracta de representar un nadó aquests elements gairebé sempre apareixen (feu la proba i aneu a google imatges i poseu “bebé dibuix” o “bebé caricatura”: he hagut de passar mooolts biberons i xumets fina a arribar a la primera imatge de lactància materna!).

Així és com van calant, en l’inconscient de mares i pares i de tota la societat, els binomis bebè-biberó i bebè-xumet. I quan ens arriba la maternitat ens és difícil plantejar-nos una altra cosa a no ser que tinguem un entorn favorable que ens hi ajudi… o que el fet mateix de parir i d’entrar en contacte amb la nostra criatura ens faci sortir la lleona que portem dins!

I amb aquest panorama no ens ha d’estranyar que fecebook censuri fotografies on apareixen tetes: vist així, i sota l’imperi de la tetina, la lactància materna és pura pornografia.

Mamacuina’m. Servei de cuina per al post part

Ja fa dies que us dic que tinc un nou projecte i avui, per fi, us el presento. Es tracta de Mamacuina’m, un servei de cuina a domicili per al post part. Aquest projecte m’ha permès unir la meva passió per la cuina amb el món de la maternitat i la criança, dos aspectes que, ara mateix són eix fonamental de la meva vida.

Il·lustració de Glòria Vives

Mamacuina’m és un gran regal per a una dona que acaba de parir, ja que li ofereix la possibilitat de dedicar-se en exclusiva a la seva recuperació i a la nova criatura, despreocupant-se de pensar què ha de cuinar o què ha de comprar.

La importància del post part

El moment del part és un moment que requereix molta energia per part de la dona, per la qual cosa, després de parir necessitem temps per descansar, refer-nos i preparant-nos per a la nova etapa que inaugurem: la criança.

El post part és un moment, doncs, de gran importància. La mama hauria de poder ocupar-se, només, de la seva recuperació, d’alletar la criatureta i de nodrir-se correctament; descansant, dormint i gaudint de la màgia del moment. I el papa o la persona que l’acompanya hauria de poder fer el mateix: descansar, fer costat a la mama, oferir-li el suport emocional que necessiti i nodrir-se ell també per tal d’afrontar i fer-se càrrec de tot allò que li demanarà la nova situació familiar.

 

Mamacuina’m: descans i bons aliments

Mamacuina’m és un projecte que neix per oferir a la nova família el suport que necessita per fer del post part un moment íntim, confortable i reparador.

Us ofereixo la possibilitat de cuinar per vosaltres per tal que pugueu, durant les primeres hores, desentendre-us de la intendència i entregar-vos plenament al moment.  Us prepararé plats que ajudin a revitalitzar-vos, a nodrir-vos i a refer-vos després de la intensitat i cansament del moment.

Un cop hagueu parit, i en el moment i de la manera que ho acordem vindré a portar-vos els plats que hauré cuinat per vosaltres i que necessiteu durant les primeres hores del post part. Us ho deixaré tot a punt de tal manera que només necessiteu escalfar-vos el menjar quan us vingui de gust.

Mamacuina’m són plats fets amb amor i des de l’amor, amb ingredients ecològics i de temporada, adquirits en comerços de proximitat o en cooperativa de consum. Són menús equilibrats, pensats per a aportar a la dona tot allò que li cal per refer-se després del part i afrontar la criança i la lactància plena d’energia i vitalitat.

Mamacuina’m pot ser un bon regal per fer a una dona, o també pot ser un servei que la parella pot adquirir per a ella mateixa.

Trobareu més informació a la pàgina de mamacuina’m, en aquest mateix bloc, al facebook o al correu mamacuinam@gmail.com.

Mamacuina’més un projecte que neix des de l’amor, des de les ganes de mimar el moment del post part, mimar la mama i l’acompanyant, mimar la criatura… i oferir-los tots els elements perquè pugin estar bolcats a la situació, vivint-ne cada segon i experimentant tot allò que els fa sentir l’arribada de la nova criatura. Voleu que us mimi?

Lactància salvatge o deixar-se endur per la manada de llops

Per donar de mamar no necessitem ni mètodes, ni horaris, ni consells, ni rellotges, ni cursos… només sentir-nos plenament connectades amb la nostra criatura. Això és el que diu Laura Gutman en el seu article “La lactancia Salvaje”, que avui vull compartir amb vosaltres.

Picasso. Dues dones corrent a la platja. 1922. Museu Nacional Picasso, París

Abans de parir, la llevadora em va recomanar que em llegís aquest petit text i us haig de confessar que la lectura, combinada amb el clàssic Mujeres que corren con los lobos, de Clarissa Pinkola, m’està resultant molt reveladora.  Retrobo en les paraules d’una les idees de l’altre i totes dues em conviden a connectar amb el meu jo femení més essencial, més primitiu, més salvatge.

La lectura de article de Gutman em va ajudar a deixar de banda totes les convencions, tot allò que s’esperava de mi un cop hagués parit i em va donar força i raó per aplaçar les visites d’amics i familiars i dedicar-me únicament i exclusivament a contemplar la Frida; a anar-me enamorant d’ella, cada vegada una mica més; a mirar i remirar el seu cos perfecte; a olorar-la; a sentir-la; a somiar-la; a gaudir dels primers moments amb ella, a gaudir de les nostres primeres carícies, les primeres mirades.

Gutman ens proposa abandonar-ho tot per arribar a la lactància salvatge i, quan hi arribem, ens trobem amb la manada de llops de Pinkola i ens deixem endur per córrer amb ells. Aquesta lactància tan essencial ofereix a la dona la possibilitat de recuperar l’essència femenina, salvatge i indomable, espontània, creativa, creadora. La possibilitat de retrobar la Dona Salvatge. Com diu Pinkola “Algunas mujeres perciben este vivificante “sabor de lo salvaje” durante el embarazo, durante la lactancia de los hijos, durante el milagro del cambio que en ellas se opera cuando crían a un hijo o cuando cuidan una relación amorosa con el mismo esmero con que se cuida un amado jardín” (Pinkola Estés, Clarissa. Mujeres que corren con los lobos. Ediciones B, Barcelona, 2012, p. 15).

Potser tot seria més fàcil si realment, durant l’embaràs, el part i l’alletament poguéssim desprendre’ns de tot i deixar-nos guiar, simplement, per la Dona Salvatge de Pinkola, i deixar-nos endur, només, per la bogeria proposada per Gutman. Així, un acte que ara s’ha tornat tant artificiós tornaria a la seva naturalesa inicial, senzilla i espontània.

Aquí us deixo l’article de Laura Gutman (extret  de http://www.lauragutman.com.ar/articulos.html)

La lactancia salvaje

La mayoría de las madres que consultamos por dificultades en la lactancia estamos preocupadas por saber cómo hacer las cosas correctamente, en lugar de buscar el silencio interior, las raíces profundas, los vestigios de femineidad y apoyo efectivo por parte de los individuos o las comunidades que favorezcan el encuentro con su esencia personal.

La lactancia es manifestación pura de nuestros aspectos más terrenales y salvajes que responden a la memoria filogenética de nuestra especie. Para dar de mamar sólo necesitamos pasar casi todo el tiempo desnudas, sin largar a nuestra cría, inmersas en un tiempo fuera del tiempo, sin intelecto ni elaboración de pensamientos, sin necesidad de defenderse de nada ni de nadie, sino solamente sumergidas en un espacio imaginario e invisible para los demás.

Eso es dar de mamar. Es dejar aflorar nuestros rincones ancestralemente olvidados o negados, nuestros instintos animales que surgen sin imaginar que anidaban en nuestro interior. Es dejarse llevar por la sorpresa de vernos lamer a nuestros bebés, de oler la frescura de su sangre, de chorrear entre un cuerpo y otro, de convertirse en cuerpo y fluidos danzantes.

Dar de mamar es despojarse de las mentiras que nos hemos contado toda la vida sobre quienes somos o quienes deberíamos ser. Es estar desprolijas, poderosas, hambrientas, como lobas, como leonas, como tigresas, como canguras, como gatas. Muy relacionadas con las mamíferas de otras especies en su total apego hacia la cría, descuidando al resto de la comunidad, pero milimétricamente atentas a las necesidades del recién nacido.

Deleitadas con el milagro, tratando de reconocer que fuimos nosotras las que lo hicimos posible, y reencontrándonos con lo que haya de sublime. Es una experiencia mística si nos permitimos que así sea.

Esto es todo lo que necesitamos para poder dar de mamar a un hijo. Ni métodos, ni horarios, ni consejos, ni relojes, ni cursos. Pero sí apoyo, contención y confianza  de otros (marido, red de mujeres, sociedad, ámbito social) para ser sí misma más que nunca. Sólo permiso para ser lo que queremos, hacer lo que queremos, y dejarse llevar por la locura de lo salvaje.

Esto es posible si se comprende que la psicología femenina incluye este profundo arraigo a la madre-tierra, que el ser una con la naturaleza es intrínseco al ser esencial de la mujer, y que si este aspecto no se pone de manifiesto, la lactancia simplemente no fluye. No somos tan diferentes a los ríos, a los volcanes, a los bosques. Sólo es necesario preservarlos de los ataques.

Las mujeres que deseamos amamantar tenemos el desafío de no alejarnos desmedidamente de nuestros instintos salvajes. Lamentablemente solemos razonar y leer libros de puericultura, y de esta manera perdemos el eje entre tantos consejos supuestamente “profesionales”.

La insistencia social y en algunos casos las sugerencias médicas y psicológicas que insisten en que las madres nos separemos de los bebés, desactiva la animalidad de la lactancia. Posiblemente la situación que más depreda y devasta la confianza que las madres tenemos en nuestros propios recursos internos, es esta creencia de que los bebés se van a malacostrumbrar si pasan demasiado tiempo en nuestros brazos. La separación física a la que nos sometemos como díada entorpece la fluidez de la lactancia. Los bebés occidentales duermen en los moisés o en los cochecitos o en sus cunas demasiadas horas. Esta conducta sencillamente atenta contra la lactancia. Porque dar de mamar es una actividad corporal y energética constante. Es como un río que no puede parar de fluir:  si lo bloqueamos, desvía su caudal.

Contrariamente a lo que se supone, los bebés deberían ser cargados por sus madres todo el tiempo, incluso y sobre todo cuando duermen. Porque se alimentan también de calor, brazos, ternura, contacto corporal, olor, ritmo cardíaco, transpiración  y perfume. La leche fluye si el cuerpo está permanentemente disponible. La lactancia no es un tema aparte. O estamos madre y bebé compenetrados, fusionados y entremezclados, o no lo estamos. Por eso, dar de mamar equivale a tener al bebé a upa, todo el tiempo que sea posible. No hay motivos para separar al bebé de nuestro cuerpo, salvo para cumplir con poquísimas necesidades personales. La lactancia es cuerpo, es silencio, es conexión con el submundo invisible, es fusión emocional, es entrega.

Dar de mamar es posible si dejamos de atender las reglas, los horarios, las indicaciones lógicas y si estamos dispuestas a sumergirnos en este tiempo sin tiempo ni formas ni bordes.  También si nos despojamos de tantas sillitas, cochecitos y mueblería infantil, ya que un pañuelo atado a nuestro cuerpo es suficiente para ayudar a los brazos y las espaldas cansadas. Incluso si trabajamos, incluso si hay horas durante el día en que no tenemos la opción de permanecer con nuestros bebés, tenemos la posibilidad de cargarlos en brazos todo el tiempo que estemos en contacto con ellos.

Es verdad que hay que volverse un poco loca para maternar. Esa locura nos habilita para entrar en contacto con los aspectos más genuinos, inabordables, despojados, salvajes, impresentables, sangrantes de nuestro ser femenino. Así las cosas, que nos acompañe quien quiera y quien sea capaz de no asustarse de la potencia animal que ruge desde nuestras entrañas.