Final d’etapa, canvi de cicle. Adéu Tatanet!

Aquests darrers dieshem estat de canvis, de comiats, de tancaments de mudances… Hem tancat una etapa: la primera gran etapa del Max, la primera gran etapa que hem viscut com a família. Hem deixat el barri que ens ha acollit tots aquests anys, la bona gent que hi hem anat fent, la casa que ha vist néixer els nostres fills… i hem deixat el Tatanet.

El Tatanet, aquest projecte que hem vist renéixer, que ens ha vist créixer i al qual hem dedicat temps, esforços i il·lusió per consolidar. Aquesta gran porta d’entrada que ha estat per nosaltres al món de l’educació lliure i de l’acompanyament respectuós. El Tatanet, aquella incertesa inicial que avui és un projecte sòlid, que es consolida dia rere dia, que s’afirma i que ens reafirma. Aquest Tatanet és, precisament, el que nosaltres deixem.

Foto de Nikoline Nik

El lloc de l’educació (lliure) no és un lloc fàcil. És un lloc d’incertesa, de trobades múltiples, de diàlegs, de preguntes. És un lloc d’enriquiment, però també de renúncies, d’interrogants. Un lloc que es construeix i que(ens) deconstrueix. Però per ocupar i habitar el lloc de l’educació cal emprendre, sobretot, un acte de confiança.

L’escoleta és, probablement, el primer lloc més enllà del cercle familiar on deixem la nostra criatura. I això, com a p/mares, és un pas difícil i, sovint, dolorós. Per això quan entrem en el món de l’educació fem un gran acte de confiança: confiança capa a aquells a qui deixem les nostres criatures; confiança cap al projecte que les acull; confiança en la seva filosofia, en la seva mirada, en el seu acompanyament. Com a p/mares hem de cedir un lloc que fins ara estava ocupat únicament per nosaltres, hem de concedir espai per a nous referents. I això, evidentment, implica una renúncia a la qual hem d’estar disposats. Però aquesta renúncia no és en va i, si sabem aprofitar-ho ens vindrà retornat en escreix: l’escoleta no només serà un espai de creixement per a la nostra criatura, sinó que ho serà també per a nosaltres que, inevitablement, com a família, formem part d’aquest ric procés educatiu. Si ho permetem, si hi consentim, serem acompanyats en aquest complex camí que és la criança i l’acompanyament als nostres fills i nosaltres també creixerem, no només com a família sinó com a individus.

Foto de Nikoline Nik

Deia, que l’educació (lliure) és un acte de confiança: confiança cap a les criatures, confiança cap a aquells que les acompanyen, confiança en el projecte que les acull. Però la confiança, tot i que de vegades comença sent només un acte de fe, de vegades te l’han de despertar. I us asseguro que els acompanyants del Tatanet, l’Axel, la Sílvia i l’Anika, no només han estat capaços de despertar-nos-la, sinó que l’han renovat dia a dia, amb cada nova intervenció, amb cada presència, amb cada silenci, amb cada abraçada, amb cada límit que amorosament ens han posat.

Entrar al món de l’educació lliure de vegades és una decisió difícil. És incert i en ocasions tens la sensació de navegar a contracorrent. Però un cop ets dins, és difícil sortir-ne: ja no pots abandonar allò que has conegut, has tastat un acompanyament i una mirada a la qual ja no pots renunciar. I l’aposta és clara.

Deixar el Tatanet és, efectivament, un acte dur i difícil per nosaltres. Ha estat la primera escoleta del Max, l’espai on ell s’ha començat a construir el seu petit món; on ha fet els seus primers descobriments; els primers amics; els primers papes i mames més enllà dels propis; els primers límits fora de casa; els primers jocs i descobriments sexuals; les primeres complicitats. És el primer lloc on nosaltres ens hem entregat: al principi ho fèiem amb algunes reticències, alguns dubtes, alguns qüestionaments; ara, immersos de ple en la confiança, ens deixàvem guiar per les sàvies mans dels acompanyants.

Foto de Nikoline Nik

Deixar el Tatanet ens és realment difícil: trobarem a faltar totes i cada una de les famílies, totes i cada una de les criatures, tots i cada un dels voluntaris. Trobarem a faltar la Sílvia. Trobarem a faltar l’Axel. Trobarem a faltar l’Anika.

Marxem tristos per tot el que hi deixem i molt contents del que ens enduem. Feliços d’aquest temps compartit amb tots vosaltres i amb ganes d’acollir-nos a l’ombra d’un gran Roure que ens espera…

Desitgem retrobar-vos.

Després del postpart arriba la primavera

Postpart. Període consecutiu al part durant el qual tenen lloc les transformacions anatòmiques, metabòliques i hormonals que restableixen les modificacions gravídiques gràcies a un procés involutiu.

 

El postpart és un llarg, llarguíssim procés. Un procés en el qual saps quan hi entres (de calaix, quan acabes de parir), però del qual mai saps amb certesa quan en sortiràs. Matemàticament, el postpart acaba al cap de quaranta dies, però com que en qüestió de maternitat, els números poc hi tenen a dir, podem afirmar amb rotunditat que el postpart acaba quan a tu et doni la gana.

I està bé que així sigui, perquè durant aquest temps et pots permetre cuidar la teva criatura i cuidar-te menys a tu, et pots permetre dormir quan ella dorm, passejar-te per casa tot el dia amb sabatilles, deixar de depilar-te si així ho desitges, abstenir-te de les relacions sexuals si no et venen de gust, anar desconjuntada i preocupar-te poc pels estralls que l’embaràs i el part han causat en el teu cos. I pots regalar-te tot el temps que necessitis per recrear-te en aquest estat, gaudint de cada moment d’excepcionalitat, i apel·lant, per tot el que et faci falta, al teu estat de dona-que-ha-parit-fa-poc-i –que-encara-no-ha-tornat-a-la-seva-normalitat. Un període de temps fantàstic si ets capaç de permetre-te’l, per cert.

Hi ha un dia, però, que ja en tens prou d’aquest color. Un dia en què et lleves i et veus capaç de tot i de més. Aquell dia decideixes que ha arribat l’hora de recuperar l’estil. Estil, ho recordes? Allò que tenies abans… I què millor, per recuperar l’estil, que desenfundar els teus millors talons. La panxa potser no tornarà al seu lloc (Santes Hipopressives hi ajuden, però de moment encara no fan miracles), i les tetes ni te cuento, però aquest culet el remuntem! I un parell de talons ben posats sempre hi ajuden.

Dic, doncs, que arriba un dia en què treus els talons de la caixa (comences pels fàcils, no fos cas que a la primera sortida després d’aquesta llarga espera et fotéssis de lloros). Però reines, ningú ha dit que aquesta opció seria fàcil. Resulta que aquell dia, com cada matí, surts de casa per acompanyar el teu estimat fill gran a l’escoleta. Des de ja fa uns dies fa el trajecte en bicicleta, o sigui que el dia de la teva primera sortida en talons després d’aquest llarg hivern no hauràs d’anar empenyent un cotxet. Però el destí sempre ens en prepara alguna, i la que ens ha preparat avui, amigues meves… és la prova definitiva!

Resulta que encara esteu a mig camí quan bicicleta i Max cauen per terra, sense poder dir amb precisió quin dels dos en surt més perjudicat. I després d’una llarga, llarguíssima plorada i d’uns quants “ja ho entenc, fill meu, t’has fet molt mal” i de driblar alguns més “mama a coll”, acabes cedint (què no faries per un fill) i accedeixes a portar-lo a coll. A ell, a la seva motxilla i a la pobra bicicleta, que també ha patit greument la caiguda. Ah! I la teva bossa, evidentment, que ves per on, des que ets mare la portes més carregat. I tot això… amb talons!

I amb el Max a coll, la bicicleta en un braç, i la teva bossa i la motxilla penjant de no saps on, arribes, per fi, al Tatanet. Et desfàs de la càrrega i t’adones que, malgrat tot, estàs sencera i digne. Prova superada, has sortit del postpart. O potser, simplement, és que l’hivern s’acaba, que la primavera s’escola per tots els racons i que, per fi, pots treure de l’armari les teves millors glòries.

Que tremoli tothom, això ja no hi ha qui ho pari!

La fi del collit o de com Èdip caigué de la llitera

Ha passat. Ha passat a seques. Sense ni deixar una nota, ni fer un petó i ni tant sols girar-se per dir un últim adéu. Se n’ha anat. Ha agafat el seu núvol de llana que li va regalar l’avi i se n’ha anat a la seva habitació. I el més greu: no ha tornat. Quina barra!

Tinc una sensació de tristesa immensa, sento com si m’haguessin amputat i una buidor profunda em té constantment descol·locada i desorientada. M’havia cregut, realment, que això nostre seria per sempre, que mai marxaria del meu costat, que el tindria tota la vida al nostre llit. Pensava que estava creant un fill dependent i falder, incapaç de gestionar la seva pròpia autonomia i sobretot, un fill que mai podria estar sol perquè viuria constantment enganxat a mi.

Tenia assumit que m’hauria de passar la resta dels meus vespres acaronant-lo fins que s’adormís perquè tenia clar que sense mi (o sense el Borja, que pel que fa al cas és el mateix), mai podria adormir-se per si sol. M’havia resignat a pensar que degut a aquesta debilitat meva per voler-me’l posar a la voreta, per voler-lo sentir a prop quan era petitó, ja mai més aprendria a adormir-se. Fins i tot m’havia arribat a sentir culpable perquè no plorava quan anava a dormir: però si és boníssim que les criatures plorin i es destrossin la gargamella reclamant-nos que els agafem en braços, o que els fem companyia o que no els abandonem a la foscor. Bo-nís-sim! (com era allò? Deixar-lo sol al seu llit, sortir de l’habitació i encara que el sentim plorar no entrar, i si entrem no els agafem, i llavors tornem a marxar, i comptem els minuts que queden per poder tornar a entrar… Era així?). Em turmentava només pensar que en aquest son profundíssim que ens caracteritza a les mares, en qualsevol moment el podia aixafar sense ni adonar-me’n! Perquè, clar, ja sabeu que les mares, quan dormim no sentim mai res: ja poden estar tocant la trompeta i tota la banda municipal al nostre costat que nosaltres no ens immutem i continuem dormint com marmotes, descansant plàcidament toooooooota la nit!

Tenia assegurat el paper de Iocasta en una nova tragèdia que superaria en escreix l’original tebana. Estava creant un nou Èdip, un fill que em buscaria a mi en totes les dones que estimés, un fill eternament enamorat de la mare per haver compartit amb ella, durant els primers anys de vida, un llit que havia d’estar només destinat al cònjuge.

Havia assumit, fins i tot, que la nostra relació de parella quedava definitivament a un segon pla. Què dic a un segon,  a un tercer, o…a un… un… un no-pla. Sí, això, un no-pla: no relació, no parella, no sexe, no llit, no res!

I ara va i resulta que res d’això. Agafa el nuvolet i se’n va com si res. I el que és més greu, encara no havia fet els 18 anys! Però quina precocitat. Aquest jovent d’avui en dia no respecta res, no tenen ni tres anys i ja se senten valents per marxar de l’habitació dels seus pares. Està clar, que així no anirem enlloc.

I la relació de parella, escolta tu, continua estant allà. Es veu que no, que no es mou, que ni segon pla ni hòsties. Que si no és al llit és al sofà, o a la banyera o a damunt la rentadora, però aquí tothom passa per l’adreçador. I si no perquè et casaves.

Èdip i l’Esfinx. Àmfora àtica de figures vermelles

Així estem. Hem recuperat el metre trenta-cinc que teníem per dormir, però jo estic enormement trista. Es veu que el nostre llit ja no li interessa. Per sort encara em queda una filleta de 10 mesos, a qui m’aferro desesperadament per fer front a aquest terrible desconsol meu i a la que intentaré retenir, com a mínim, fins als 18 anys, mentre em pregunto com hem arribat fins aquí i com ha estat possible.

Em tenien ben enganyada amb els mals del collit: amb tanta mitologia ja me’l  veia enganxada a mi fins que fes la trentena. Però es veu que no… Jo crec que el següent pas serà presentar-nos una petició per renunciar als nostres cognoms. Ja tremolo.

Hòstia, collons i altres paraules de món

És molt emocionant veure com els fills aprenen a parlar, primer mama, després papa, aigua, patata i… collons! Collons!, ja sap dir collons?!

I tu et preguntes, com pot ser? Però si a casa tenim un llenguatge impecable, una parla caracteritzada per la seva gran riquesa de mots i d’expressions, de frases fetes i de locucions. Com pot ser que ja digui collons? On ho ha sentit? Què hi ha al món que l’empeny a dir renecs tan gruixuts com aquest? Però si, en matèria de criatures tot és dolç i ple d’amor i el llenguatge s’omple de diminutius, de frases ensucrades i de paraules meloses dites a mitja veu.

Doncs, es veu que no! Perquè resulta que les nostres petites criaturetes van amb l’antena posada tot el dia i en aquest procés seu que els converteix en esponges amb potes, reben tot allò que diem els adults. Llavors… ??? Sí, confesso, jo també dic hòstia, collons, merda i altres paraules malsonants. I el Max les integra i se les fa seves. I una de les coses que més em sorprèn és veure l’ús exacte que fa d’aquestes expressions (de moment hòstia i  collons). Les col·loca sempre en el lloc encertat, i les ha integrat d’una manera espectacular en la seva forma de parlar. Li funcionen com afegitons en una bona colla de les frases que diu.

No sóc una gran tintinòloga, però els que ho són saben que el millor, en matèria de renecs, és el capità Haddock.

Jo, per més que ho intento, per més que busco i rebusco sinònims (un exercici lingüístic impressionant, per cert, i que genera una riquesa conceptual espectacular), cap està a l’alçada d’una bona hòstia dita a temps i amb molta gràcia. Però igualment, val la pena fer l’exercici: proposo un Ostres!, o un Caram!,o un Renoi!,quan volem expressar admiració davant d’alguna cosa;  Mecachis!, Casum l’olla, Casum dena!, Llamp de llamps!, Vatua l’olla,o fins i tot Casum la pell d’un sastre vell quan ens lamentem perquè una cosa no és ben bé com esperàvem (realment graciós, per cert, sentir el Max les primeres vegades que deia Mecachis); en els casos de lamentacions més serioses i quan realment la “cosa” que no és ben bé com esperàvem i és ABSOLUTAMENT DIFERENT I CONTRARIA DE COM-HAVIA-DE-SER, el meu avi feia servir un Casum-l’os-pedrer (o la seva variant contreta i Casum-l’hospa-bredadé), que està prou bé. Però jo, amics i amigues, jo que sóc més laxa de moral que el meu avi i que m’oblido que tinc dues criatures rondant per casa… doncs dic merda, hòstia, collons, i em cago en la puta i en-tot-el-que-va-parir! I de vegades, em embla que encara em quedo curta i em falten paraules contundents que estiguin a l’alçada de la gravetat de la situació.

No us diré que això no em faci una mica de vergonya. Sí, me’n fa… però com diu el refrany “mal de muchos, consuelo de tontos”, i arribar al Tatanet i veure que el collons i les hòsties campen lliurement per l’espai, doncs què voleu que us digui, em deixa més tranquil·la i em treu un pes de la consciència…

 

Algú em deia, fa un temps que no li fan mal les orelles quan sent que la seva filla diu Merda! Em comentava que és lògic que la filla faci servir aquesta expressió si ella la fa servir i que no li molesta, però que en canvi li sabria més greu sentir que la seva filla insulta algun altre company o companya de joc. Potser tenia raó, i potser des d’aquest punt de vista, un merda, un hòstia, o un collons, són inofensius si no van dirigits a algú (no causen danys colaterals) i, en el fons, són una forma més per referir-se i per relacionar-se amb la realitat. El desencís com a mare el tindré quan el senti per primera vegada cagar-se-en-la-puta-i-en-tot-el-que-va-parir. Llavors voldrà dir que la seva percepció de cruesa de la realitat haurà pujat un grau (o dos, o tres). I ja us asseguro jo que la realitat n’és molt de crua. I davant de tanta cruesa, el collons es queden curts.

Nit de Reis: carta oberta als meus dos fills

Estimats fills meus, Max i Frida,

ara que són dies d’escriure cartes plenes d’il·lusió i de demandes, avui que Ses Majestats vindran per portar-nos allò que els hem demanat, no vull perdre l’ocasió per escriure, jo també, la meva carta.

Com a bona igualadina, avui aniré a celebrar la Nit de Reis a la meva ciutat natal, amb tota la família. La Nit de Reis és, per mi, la millor de les nostres festes; tota la ciutat s’aboca al carrer per celebrar l’arribada de Ses Majestats, precedida des de ja fa uns dies per la del Patge Faruk, el seu emissari.

Patges d’Igualada. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

El dia 5 de gener, a Igualada, la màgia està present a tot arreu i la il·lusió es palpa només baixar del cotxe. El cor se t’accelera quan comences a veure, entre la gent del carrer, les primeres plomes, els primers vestits brillants. I els nervis de les criatures s’encomanen entre els adults amb la mateixa intensitat que ho fan entre els més petits.

Avui, la ciutat s’omplirà de plomes, de colors llampants i de teixits majestuosos. Entre atemorits i il·lusionats tots els nens i nenes voldran tenir la seva estona amb els patges i patgeses. Els adults, com a criatures, ens contagiarem d’aquesta il·lusió i, nosaltres també, escoltarem bocabadats allò que des d’Orient venen a dir-nos.

Plomes de patges. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

Fills meus, Max i Frida, espero que aquesta nit, entre la màgia i la il·lusió no s’escoli l’adoctrinament, la censura ni la repressió. Que la pregunta d’avui no sigui si us heu portat bé. Que la pregunta d’avui sigui quant feliços heu estat quan us heu embrutat els bigotis de xocolata; quan us heu mullat de dalt a baix trepitjant bassals; quan heu fet pintura amb tot el cos; quan heu tirat per terra totes les agulles d’estendre que hi havia al cistell; quan us heu tret les sabates i els mitjons al parc i heu decidit que descalç s’hi està millor; quan heu esclatat a riure després de desplegar tots els draps que jo pacientment havia estat plegant.

Que la pregunta d’avui no sigui si heu fet cas als vostres pares, sinó si a casa vostra s’ha donat lloc a la vostra veu, als vostres desitjos, a les vostres demandes.

Que la pregunta no sigui si vosaltres ajudeu als pares, sinó si els pares us ajudem prou a vosaltres.

Que el patró per avaluar el vostre comportament no sigui el del bé i el mal, sinó el de la capacitat que tenim els adults per permetre-us ser nens i comportar-vos com a tal, permetent-vos experimentar, crear i  trencar els patrons que per a vosaltres teníem preconcebuts.

Que avui no caigui sobre vosaltres l’amenaça que si no recolliu les joguines després de jugar els Tres Reis vindran i us les prendran, sinó el desig que sempre tingueu algú al vostre costat que us acompanyi a l’hora de recollir-les. Que no se us amenaci dient que els patges us veuen en tot moment per avaluar com us porteu, sinó que se us desitgi una observació respectuosa i activa per part dels adults que us acompanyem en el vostre creixement.

Rei Gaspar. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

Fills meus, Max i Frida, no voldria que aquesta nit es convertís en una nit de xantatges, de judicis ni de sentències. No voldria que se us avalués segons patrons dicotòmics que es limiten a entendre el món en termes de bo i dolent.

I no voldria, en cap cas, que aquest gran muntatge d’ il·lusió que els adults preparem per a les nostres criatures fos motiu suficient per exigir-vos un comportament submís, dòcil i obedient. Sentiu-vos lliures, avui més que mai, de ser nens i de ser tal com sou.

I sobretot, que tingueu una molt bona Nit de Reis.

 

Mama Mireia