Escric això i penso en els pares; en el meu, però sobretot en el Borja, el pare dels meus fills. I parlo de pares, però sóc conscient que en matèria de famílies hi ha models per triar i remenar i que aquell o aquella que acompanya (o no) en això que és la maternitat pot ser divers, múltiple, variant i, fins i tot, absent. En el meu cas, però, aquell que jo tinc al meu costat és un home, i avui, això, va per ell.
Diferents encontres i casualitats aquests darrers dies, em porten a pensar en la figura del pare: el llibre Lactancia de Litera libros, la campanya per l’ampliació del permís de paternitat, iniciada des de la revista Viure en Família, el darrer número d’aquesta mateixa revista,la xerrada sobre la figura dels avis que Celeste Vaiana ens va oferir al Tatanet i que em va portar, inevitablement, a pensar en el meu propi pare, etc.
El pare és, massa sovint, el gran oblidat en el món de la criança. Ja des del moment en que estem embarassades, sempre que algú ens pregunta ho fa per interessar-se pel nostre estat, mai pel de la nostra parella, que es manté en un segon pla; quan anem a les visites ginecològiques, l’acompanyant, en el millor dels casos, podrà trobar una cadira al nostre costat i escoltar pacientment tot allò que ens diuen mirant-nos només a nosaltres. En el moment del naixement el pare no sol ser interpel·lat i és, amb massa freqüència, un observador que ningú té en compte, com si allò que està passant no anés amb ell.
I és que massa sovint ens deixem endur per allò que s’ha construït al llarg del temps entorn el paper que ha de tenir el pare en el part i en la criança i ens oblidem que hi ha pares que decideixen viure, ells també, l’embaràs el part i la criança de manera conscient.
Sembla mentida que a ple segle XXI, quan ja hem deconstruit tots els paradigmes possibles, quan totes les relacions de gènere ja han estat transformades i qüestionades i quan totes les formes de maternitat/paternitat ja han estat capgirades i reinventades, encara predominin models de relació i de criança que es fonamenten en caduques concepcions patriarcals. Ho veig dia a dia, i percebo en el meu entorn proper, entre persones/parelles teòricament “progres”.
Hi ha homes, però, que dia a dia, en el seu ser i estar, en el seu acompanyar-nos, subverteixen contínuament els paradigmes dominants de la masculinitat. Aquests són els homes que ens sustenten i que ens recolzen. I és gràcies a aquest recolzament que rebem de la parella que podem tirar endavant la maternitat i viure-la de manera plena i conscient. És juntament amb aquests homes que podem transformar l’experiència de la maternitat i de la criança. Juntes teixim noves formes de relació, explorem fins al límit el terreny de la família, posem en evidència les seves incoherències, l’invertim com un mitjó, el fragmentem, l’analitzem… i el reinventem.
Son homes que no només canvien bolquers i expliquen contes a l’hora d’anar a dormir, sinó homes que s’acoblen al ritme de la criança. Homes que cedeixen el seu lloc al llit per afavorir i facilitar la lactància, homes que es redueixen les jornades i que fan veritables filigranes laborals per tenir presència a casa, homes que ofereixen braços per bressolar quan la teta ja no funciona, homes que connecten amb l’embaràs i que s’empoderen durant el part. Homes que ens abracen, que ens consolen, que ens acompanyen, que ens calmen, que ens encoratgen, que ens sostenen i que ens contenen. Homes que ens estimen i que ens ho fan saber a cada moment. Homes que ens recorden que no, aquesta vegada no estem soles.
I us asseguro, que tenir a un home d’aquests al costat, fent de pare de les teves criatures, és gran. Realment gran.
mamamireia 