Rabioles III. La lluna en un cove o caca d’ocell per dinar

Arriba un moment en què perdo les maneres i deixo de ser, ho confesso, una bona mare. Arriba un moment en què no em serveix de res concentrar-me en allò que el meu fill m’està dient i intentar empatitzar amb ell. Arriba un moment en què no serveix de res respirar, mossegar-se els llavis o mirar cap a una altra banda. Arriba un moment, amics i amigues, en què me’l miro i em repixo de riure! Sé que no és això el que s’espera de mi, sé que fent-ho deixo d’estar a l’alçada de la situació, ho sé, però davant d’un fill que plorant a crits em diu que vol caca d’ocell per dinar no puc fer res més que esclafir a riure.

Aquesta és, també, una fase de les rabioles, de les quals ja he parlat en altres ocasions. Una fase divertida, que en compensa d’altres de desesperació, nervis i pèrdua de la paciència. Ep, alerta! Dic divertida des del punt de vista de l’adult, perquè la pobra criatureta, evidentment, no ho troba gens, de divertit!

Es tracta de moments en què el cansament és tant i tant gran que tot és motiu de plor desconsolat. Són moments en què el plor els serveix per alliberar tensions acumulades durant el dia i que ens serveix als adults per adonar-nos de com n’arriben a estar de cansats els nostres fills en aquest moment. El motiu del plor pot ser qualsevol: que no es poden treure la sabata, que no es volen rentar les mans, que el plat de sopa crema massa… o, com li ha passat al Max, que no vol que li treguis els mocs que té enganxats a la punta del nas perquè “jo vull tenir burilles” o que no es vol rentar les mans que té brutes de jugar al parc experimentant amb les caques dels ocells perquè “jo vull dinar caca d’ocell”.

Si en aquests moments de plor del Max (situacions molt còmiques des del meu punt de vista, però absolutament tràgiques des del seu) sóc capaç de contenir les ganes de riure mitjançant algunes mirades de complicitat amb la parella (de l’estil “calla, calla i no riguis! Després ho comentem”) i d’acompanyar-lo en el plor, és ben possible que al cap de pocs minuts caigui rodó i agafi un son profund. Per aquesta vegada, amb això n’hi haurà hagut prou i no hauré necessitat entrar en negociacions, ni en estires-i-arronses, ni en ara cedeixo jo i ara cedeixes tu, ni en acords: es tractava simplement, de pur esgotament! El problema no era ni la caca d’ocell, ni la burilla al nas, ni que es fa de nit quan tots desitgem que continuï sent de dia, etc.

En aquests moments el problema és un altre que, més enllà del cansament, jo no he pogut reconèixer. I probablement ell tampoc. Són moments en què el Max voldria la lluna en un cove. Però la lluna, fill meu, està molt lluny i la mama, per més que ho desitgi, no la pot caçar. I mentre ho intento… que tinguis un son ben dolç.

 

Rabioles I. Eliminem les marranades

A casa ha arribat el temps de les rabioles i, tot i que diuen que tots els infants hi passen i que és el més normal del món, com a mare inicio una reflexió per mirar d’entendre una mica més el procés pel qual passa el meu fill i, si puc, acompanyar-lo de la millor manera possible.

Suposo que això durarà un temps. Com a mínim, el que sí que durar, seran les meves reflexions i meditacions entorn el tema. Per tant, aquest és el primer d’un seguit de posts que faig sobre les anomenades rabioles.

Tinc un parell de llibres que m’ajudaran a pensar en el tema però abans de posar-me en cap lectura em sembla interessant reflexionar sobre com ens referim a aquesta fase de les criatures, a aquest moment de plor desesperat, barrejat amb ràbia i amb ganes de descarregar per vies físiques un aparent mal humor acumulat.

Ja sabem que la realitat s’esdevé mitjançant el llenguatge i el llenguatge és, per tant, creador de realitat. Seguint aquestes premisses, entenem que si canvia la realitat, canvia el llenguatge, però entenem, també, que canviant el llenguatge aconseguirem canviar la realitat. Partint d’aquesta idea crec que seria interessant veure si canviant el tipus de llenguatge que fem servir per adreçar-nos i per referir-nos als nostres fills aconseguirem canviar el model de comprensió i de relació que tenim amb ells i per tant aconseguirem una nova mirada cap a la infància.

I caminant per aquest camí, em topo amb la paraula marranada, que en català fem servir per referir-nos justament a allò de què estem parlant. Una paraula que, a priori, em sembla massa carregada d’aspectes negatius per utilitzar-la quan m’haig de referir a aquests moments en què el meu fill s’enfada, plora desconsoladament i crida. A aquests moments de rabiola (i deixo per més endavant la reflexió sobre si rabiola és, alhora, una bona paraula per a referir-s’hi.

Faig un exercici que m’encanta. Consulto al diccionari la paraula marranada. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu:

Marranada f.

1 Porcada.

2 Marraneria.

No m’aporta massa informació. Anem a veure, doncs, què diu de porcada i de marraneria:

Porcada f.

1 Ramat de porcs.

2 Acció pròpia d’una persona porca.

Marraneria f.

Rabiola d’un infant amb crits, plors, etc.

I ara busco què ens diu el diccionari sobre rabiola:

Rabiola f.

Enrabiada de criatura o com de criatura. Ja li passarà, la rabiola!

I d’enrabiada?

Enrabiada f.

Alteració de qui està enrabiat. Agafar una enrabiada. Ja li ha passat l’enrabiada. Pren unes enrabiades de mort. Es morirà d’una enrabiada.

I posats a passejar per les pàgines del diccionari, busco, per acabar, què ens en diu del verb marranejar:

Marranejar v. intr.

Un infant, fer una marraneria.

Em sembla que és suficient per arribar on volia arribar. Resulta que amb els termes marranada i marraneria ens estem referint justament al tema que tractem.  És curiós i crida l’atenció veure el parentiu que s’estableix entre aquest comportament infantil i els garrins i persones poc netes. Per què deu ser que s’estableixen aquestes connexions? Tot apuntaria a una manca de netedat… però les rabioles tenen res a veure amb això? Un nen, quan plora com aquí ens referim, es comporta com un porc?

Sembla que l’ús d’aquests dos mots no admet posar-se a la pell de l’infant, intentar empatitzar-hi i comprendre què li passa, sinó que s’articula, bàsicament, com un judici, una sentència que relega aquest comportament i el desterra a l’àmbit de la cort.

A mi que em perdonin, però quina falta de tacte establir aquestes connexions entre criatures i porcs!

És evident que les paraules que fem servir van carregades de significats. I és evident que cal reflexionar sobre el seu ús si volem començar a comprendre, els processos pels quals passen les nostres criatures. Si hem d’eliminar certes paraules, eliminem, evidentment, les marranades.