Aquests darrers dieshem estat de canvis, de comiats, de tancaments de mudances… Hem tancat una etapa: la primera gran etapa del Max, la primera gran etapa que hem viscut com a família. Hem deixat el barri que ens ha acollit tots aquests anys, la bona gent que hi hem anat fent, la casa que ha vist néixer els nostres fills… i hem deixat el Tatanet.
El Tatanet, aquest projecte que hem vist renéixer, que ens ha vist créixer i al qual hem dedicat temps, esforços i il·lusió per consolidar. Aquesta gran porta d’entrada que ha estat per nosaltres al món de l’educació lliure i de l’acompanyament respectuós. El Tatanet, aquella incertesa inicial que avui és un projecte sòlid, que es consolida dia rere dia, que s’afirma i que ens reafirma. Aquest Tatanet és, precisament, el que nosaltres deixem.
Foto de Nikoline Nik
El lloc de l’educació (lliure) no és un lloc fàcil. És un lloc d’incertesa, de trobades múltiples, de diàlegs, de preguntes. És un lloc d’enriquiment, però també de renúncies, d’interrogants. Un lloc que es construeix i que(ens) deconstrueix. Però per ocupar i habitar el lloc de l’educació cal emprendre, sobretot, un acte de confiança.
L’escoleta és, probablement, el primer lloc més enllà del cercle familiar on deixem la nostra criatura. I això, com a p/mares, és un pas difícil i, sovint, dolorós. Per això quan entrem en el món de l’educació fem un gran acte de confiança: confiança capa a aquells a qui deixem les nostres criatures; confiança cap al projecte que les acull; confiança en la seva filosofia, en la seva mirada, en el seu acompanyament. Com a p/mares hem de cedir un lloc que fins ara estava ocupat únicament per nosaltres, hem de concedir espai per a nous referents. I això, evidentment, implica una renúncia a la qual hem d’estar disposats. Però aquesta renúncia no és en va i, si sabem aprofitar-ho ens vindrà retornat en escreix: l’escoleta no només serà un espai de creixement per a la nostra criatura, sinó que ho serà també per a nosaltres que, inevitablement, com a família, formem part d’aquest ric procés educatiu. Si ho permetem, si hi consentim, serem acompanyats en aquest complex camí que és la criança i l’acompanyament als nostres fills i nosaltres també creixerem, no només com a família sinó com a individus.
Foto de Nikoline Nik
Deia, que l’educació (lliure) és un acte de confiança: confiança cap a les criatures, confiança cap a aquells que les acompanyen, confiança en el projecte que les acull. Però la confiança, tot i que de vegades comença sent només un acte de fe, de vegades te l’han de despertar. I us asseguro que els acompanyants del Tatanet, l’Axel, la Sílvia i l’Anika, no només han estat capaços de despertar-nos-la, sinó que l’han renovat dia a dia, amb cada nova intervenció, amb cada presència, amb cada silenci, amb cada abraçada, amb cada límit que amorosament ens han posat.
Entrar al món de l’educació lliure de vegades és una decisió difícil. És incert i en ocasions tens la sensació de navegar a contracorrent. Però un cop ets dins, és difícil sortir-ne: ja no pots abandonar allò que has conegut, has tastat un acompanyament i una mirada a la qual ja no pots renunciar. I l’aposta és clara.
Deixar el Tatanet és, efectivament, un acte dur i difícil per nosaltres. Ha estat la primera escoleta del Max, l’espai on ell s’ha començat a construir el seu petit món; on ha fet els seus primers descobriments; els primers amics; els primers papes i mames més enllà dels propis; els primers límits fora de casa; els primers jocs i descobriments sexuals; les primeres complicitats. És el primer lloc on nosaltres ens hem entregat: al principi ho fèiem amb algunes reticències, alguns dubtes, alguns qüestionaments; ara, immersos de ple en la confiança, ens deixàvem guiar per les sàvies mans dels acompanyants.
Foto de Nikoline Nik
Deixar el Tatanet ens és realment difícil: trobarem a faltar totes i cada una de les famílies, totes i cada una de les criatures, tots i cada un dels voluntaris. Trobarem a faltar la Sílvia. Trobarem a faltar l’Axel. Trobarem a faltar l’Anika.
Marxem tristos per tot el que hi deixem i molt contents del que ens enduem. Feliços d’aquest temps compartit amb tots vosaltres i amb ganes d’acollir-nos a l’ombra d’un gran Roure que ens espera…
Desitgem retrobar-vos.
mamamireia 