Fer la pipa vs. xumet. L’etern dilema

Fa uns dies vaig estar intercanviant-me uns missatges amb una mare. Em va escriure per explicar-me que estava preocupada perquè la seva filla de quatre mesos havia començat a fer la pipa. Havia llegit en alguns dels anteriors posts que la Frida també va fer la pipa durant un temps i em preguntava com ho havíem viscut, ja que a ella era un tema que l’amoïnava una mica perquè la lectura que li havien donat del fet que un nadó faci la pipa és la de l’autoconsol per manca de mare (que no és poc).
Em va anar bé reflexionar sobre el fet i estructurar tot el que tenia pel cap. Quan la Frideta va començar a xumar-se el dit, nosaltres també ens vam preocupar i vam preguntar-nos si no seria millor donar-li un xumet. Amb el Max no l’havíem fet servir perquè no el veiem necessari, però certs comentaris que anàvem rebent ens ho feien posar en dubte: que si se li deformaria el paladar, que si el xumet el pots retirar quan vols però que fer la pipa és molt difícil de deixar… En fi, vam haver de seure i parlar-ne fins a arribar a reforçar la decisió que ja havíem pres: no introduiríem el xumet i la deixaríem fer i desfer amb el seu ditet.

Però anem a pams i intentem desgranar els dilemes que tenim mares i pares quan ens plantegem aquest tema. En primer lloc, socialment veiem més malament que un bebè es xumi el dit que no que porti un xumet a la boca, però la conclusió que he tret d’això després d’anar-ne parlant amb diferents persones és que aquest és un aspecte purament cultural: hi ha altres països on el que es veu amb estranyesa és dur el xumet i en canvi es veu amb naturalitat que un nen faci la pipa. Si la percepció que tenim, doncs, del fet de fer la pipa o de dur un xumet és simplement un constructe sociocultural, depenent del país on visquem el nostre entorn ho veurà d’una o altra manera. I si resulta que l’entorn és favorable a la decisió que hem pres, doncs fantàstic; però si resulta que no ho és, doncs cagada pastoret!
En segon lloc tenim el tema de l’angoixa de no saber fins quan es pot allargar el fet de fer la pipa, mentre que, aparentment, la interrupció del xumet es donarà quan l’adult en decideixi la retirada (afirmació que no acaba de ser del tot certa, i si no preguntem-ho als molts pares i mares que després d’haver donat el xumet als patges, han hagut de sortir corrents a mitja nit a buscar una farmàcia de guàrdia perquè no hi havia qui consolés a la pobra criatura que de cop i volta havia vist com li robaven un dels seus més preuats objectes). Us haig de dir que moltes de les persones amb les qui he parlat d’aquest tema i que han fet servir aquest argument són persones que varen fer la pipa quan eren petites i que la van fer durant temps però que varen viure de forma “traumàtica” el fet d’haver de deixar de fer-la: des de l’entorn se’ls deia que ja no tenien edat per fer-la i que xumar-se el dit és cosa de bebès… total, que en molts casos acabaven amagant-se quan la feien i es carregaven de culpabilitat. Sembla evident que si l’acompanyament rebut a l’hora d’abandonar l’hàbit de fer la pipa és censurador i culpabilitzador, ens farà més por que el nostre fill o filla la faci perquè temerem que ell/a també, visqui de forma angoixant haver de deixar-ho; però també sembla evident que la solució, si l’hàbit s’allarga massa en el temps (si és que això passa, i en el cas que passi, potser caldrà que ens en preguntem el motiu), serà acompanyar-ho des d’un altre lloc que no sigui el de la culpa i la censura.
Referent al tema de la deformació del paladar aquí sí que no m’he format una opinió clara al respecte. Per tant obro el tema i us convido a aquells que hi enteneu més que jo que deixeu les vostres aportacions.
I per últim tenim el tema de veure el fet de fer la pipa com una forma d’autoconsol per absència de la mare. Trobo que com a afirmació, aquesta és una sentència força gruixuda i que en emetre-la estem carregant a la mare d’una responsabilitat que potser no li correspon, però el tema de les sentències que se’ns emeten des de l’entorn és prou interessant com per deixar-lo per un altre post. Més enllà, però, de la sentència, l’autoconsol pot explicar tant el fer la pipa com el xumet, per tant no hauria de ser un argument ni a favor ni en contra de l’un o de l’altre. A més a més, podríem plantejar-nos la succió ja sigui del dit o del xumet com una forma d’autoplaer en comptes d’autoconsol. La criatura que fa la pipa, comença a autogestionar i a descobrir el seu propi plaer i, per tant, va adquirint coneixement i control sobre si mateixa i sobre el seu propi cos, la qual cosa, no està gens malament.
No sabria dir, per tant, si fer la pipa és millor o pitjor que dur xumet. Nosaltres vam decidir que volíem prescindir de l’objecte perquè vaig optar pel pit a demanda. Tot i així, en el cas de la Frideta, durant un temps, va fer la pipa. Però igual que va començar, ho va deixar, sense haver-ho de substituir per res, sense cap mena d’intervenció per part nostra. Ella sola, descobrint-se i autoexplorant-se. I sí, potser també autoconsolant-se, però sento que en cap cas, va ser per falta de mare.

L’imperi de la tetina o com es construeix l’imaginari del biberó

L’altre dia vaig llegir un article al blog de l’Alba Padró que em va fer emocionar moltíssim: “pell i pit de gallina”, com va dir algú a les xarxes socials. Es tracta del relat d’una mare que explica com després del naixement de la seva filla passa del ple convenciment de no voler-la alletar (“No us ho he dit però jo ja havia decidit que no volia alletar. Recordava la meva mare i no veia cap necessitat d’alletar, de fet em semblava quelcom antiquat i que reduïa la relació de la criatura amb el pare”),  al desig de voler-se-la acostar molt al cos, a sentir-la ben a prop…fins acabar posant-se-la al pit: “La segona tarda a l’hospital quan ens vam quedar sols la vaig acostar al pit adormida, la petonejava, la mirava, l’adorava… i de cop vaig tenir la necessitat de ficar-la molt a prop meu. Li vaig demanar ajuda a la meva parella que la va posar en posició de bressol, com si alletés, sobre el meu pit nu. Ella estava adormidíssima però al cap de poca estona va començar a moure la carona a fer sorolls, a buscar i jo la vaig deixar fer. Tenia por que fes el que semblava que volia fer perquè em trencava els esquemes, m’obligava a reorganitzar el que pensava i el que sentia. En aquell moment vaig començar entendre allò que diuen que quan ets mare et transformes en una lleona…es va agafar i va començar a succionar…. No tenia paraules, em sembla que mai havia plorat tant!”

Llegir el testimoni d’aquesta mare em va semblar realment emocionant. Emocionant veure com finalment l’instint aflora i la lleona s’imposa. Emocionant perquè no és gens fàcil, i de vegades sembla que en qüestió de lactància tot ens va en contra. Des de ginecòlogues com la que ens trobem en el relat, que en cap moment parlen de lactància a les seves pacients fins a llibres-guia sobre criança que envien a les mares recent parides. Em refereixo al llibret “Un infant quina il·lusió”, que fa poc vaig rebre a casa per cortesia del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya.

El llibre és una guia que dona “eines i conselles per a la cura i l’educació de la criatura, informació sobre el creixement dels nadons i les seves necessitats i informa de prestacions i de serveis destinats a les famílies amb infants”.  Quan vaig rebre el llibre i em vaig posar a fullejar-lo em vaig desil·lusionar. Un infant és molta il·lusió, efectivament. Però una guia com aquesta és una llàstima, la veritat. Fullejant-lo hi he trobat autèntiques burrades que aquí no repassarem perquè altres ja s’han dedicat a recollir-ho (Soc mare, Aprenent a ser mare, Alba Padró, etc.). Simplement recordaér que apareix només una escena de pit enfront de 12 biberons i 69 xumets!

I què vull dir amb això? Que tot plegat contribueix a la creació d’un imaginari col·lectiu entorn el món dels nadons farcit de biberons i amb molta falta d’escenes de pit. En la construcció d’aquest imaginari hi tenen molt a veure, evidentment, les empreses que comercialitzen la llet de continuació (que són les que, oh! casualitat, financen llibrets com el que mencionava abans), però hi ha també, quelcom molt més profund.  El biberó i el xumet són les imatges infantils per excel·lència, i quan es tracta de representar un nadó aquests elements gairebé sempre apareixen (feu la proba i aneu a google imatges i poseu “bebé dibuix” o “bebé caricatura”: he hagut de passar mooolts biberons i xumets fina a arribar a la primera imatge de lactància materna!).

Així és com van calant, en l’inconscient de mares i pares i de tota la societat, els binomis bebè-biberó i bebè-xumet. I quan ens arriba la maternitat ens és difícil plantejar-nos una altra cosa a no ser que tinguem un entorn favorable que ens hi ajudi… o que el fet mateix de parir i d’entrar en contacte amb la nostra criatura ens faci sortir la lleona que portem dins!

I amb aquest panorama no ens ha d’estranyar que fecebook censuri fotografies on apareixen tetes: vist així, i sota l’imperi de la tetina, la lactància materna és pura pornografia.