Final d’etapa, canvi de cicle. Adéu Tatanet!

Aquests darrers dieshem estat de canvis, de comiats, de tancaments de mudances… Hem tancat una etapa: la primera gran etapa del Max, la primera gran etapa que hem viscut com a família. Hem deixat el barri que ens ha acollit tots aquests anys, la bona gent que hi hem anat fent, la casa que ha vist néixer els nostres fills… i hem deixat el Tatanet.

El Tatanet, aquest projecte que hem vist renéixer, que ens ha vist créixer i al qual hem dedicat temps, esforços i il·lusió per consolidar. Aquesta gran porta d’entrada que ha estat per nosaltres al món de l’educació lliure i de l’acompanyament respectuós. El Tatanet, aquella incertesa inicial que avui és un projecte sòlid, que es consolida dia rere dia, que s’afirma i que ens reafirma. Aquest Tatanet és, precisament, el que nosaltres deixem.

Foto de Nikoline Nik

El lloc de l’educació (lliure) no és un lloc fàcil. És un lloc d’incertesa, de trobades múltiples, de diàlegs, de preguntes. És un lloc d’enriquiment, però també de renúncies, d’interrogants. Un lloc que es construeix i que(ens) deconstrueix. Però per ocupar i habitar el lloc de l’educació cal emprendre, sobretot, un acte de confiança.

L’escoleta és, probablement, el primer lloc més enllà del cercle familiar on deixem la nostra criatura. I això, com a p/mares, és un pas difícil i, sovint, dolorós. Per això quan entrem en el món de l’educació fem un gran acte de confiança: confiança capa a aquells a qui deixem les nostres criatures; confiança cap al projecte que les acull; confiança en la seva filosofia, en la seva mirada, en el seu acompanyament. Com a p/mares hem de cedir un lloc que fins ara estava ocupat únicament per nosaltres, hem de concedir espai per a nous referents. I això, evidentment, implica una renúncia a la qual hem d’estar disposats. Però aquesta renúncia no és en va i, si sabem aprofitar-ho ens vindrà retornat en escreix: l’escoleta no només serà un espai de creixement per a la nostra criatura, sinó que ho serà també per a nosaltres que, inevitablement, com a família, formem part d’aquest ric procés educatiu. Si ho permetem, si hi consentim, serem acompanyats en aquest complex camí que és la criança i l’acompanyament als nostres fills i nosaltres també creixerem, no només com a família sinó com a individus.

Foto de Nikoline Nik

Deia, que l’educació (lliure) és un acte de confiança: confiança cap a les criatures, confiança cap a aquells que les acompanyen, confiança en el projecte que les acull. Però la confiança, tot i que de vegades comença sent només un acte de fe, de vegades te l’han de despertar. I us asseguro que els acompanyants del Tatanet, l’Axel, la Sílvia i l’Anika, no només han estat capaços de despertar-nos-la, sinó que l’han renovat dia a dia, amb cada nova intervenció, amb cada presència, amb cada silenci, amb cada abraçada, amb cada límit que amorosament ens han posat.

Entrar al món de l’educació lliure de vegades és una decisió difícil. És incert i en ocasions tens la sensació de navegar a contracorrent. Però un cop ets dins, és difícil sortir-ne: ja no pots abandonar allò que has conegut, has tastat un acompanyament i una mirada a la qual ja no pots renunciar. I l’aposta és clara.

Deixar el Tatanet és, efectivament, un acte dur i difícil per nosaltres. Ha estat la primera escoleta del Max, l’espai on ell s’ha començat a construir el seu petit món; on ha fet els seus primers descobriments; els primers amics; els primers papes i mames més enllà dels propis; els primers límits fora de casa; els primers jocs i descobriments sexuals; les primeres complicitats. És el primer lloc on nosaltres ens hem entregat: al principi ho fèiem amb algunes reticències, alguns dubtes, alguns qüestionaments; ara, immersos de ple en la confiança, ens deixàvem guiar per les sàvies mans dels acompanyants.

Foto de Nikoline Nik

Deixar el Tatanet ens és realment difícil: trobarem a faltar totes i cada una de les famílies, totes i cada una de les criatures, tots i cada un dels voluntaris. Trobarem a faltar la Sílvia. Trobarem a faltar l’Axel. Trobarem a faltar l’Anika.

Marxem tristos per tot el que hi deixem i molt contents del que ens enduem. Feliços d’aquest temps compartit amb tots vosaltres i amb ganes d’acollir-nos a l’ombra d’un gran Roure que ens espera…

Desitgem retrobar-vos.

El Tatanet, un projecte que batega

Foto de Nikoline Nik

A Barcelona hi ha un projecte que creix amb cada nova persona que s’hi acosta, amb cada nou infant que s’hi suma, amb cada nova família que s’hi involucra, amb cada nou acompanyant que hi posa  el seu amor, amb cada nou voluntari/a que hi dedica part del seu temps. És un projecte que es fa gran i que viu alimentat per aquests quatre elements: infants, acompanyants, famílies i voluntaris, i que articula la seva activitat diària al voltant d’una idea molt clara: el creixement de les criatures s’esdevé des de dins cap enfora. L’únic que ens cal és saber-ho escoltar i oferir un espai segur on aquest creixement es pugui esdevenir en llibertat.

Us parlo del projecte d’educació lliure el Tatanet,un projecte  creat per garantir un acompanyament respectuós a les criatures.  Els ingredients són simples: un ambient segur i confortable, llibertat (de moviment, de decisió, etc.),observació activa, poca interferència, una ràtio poc elevada, molta escolta, pocs límits però molt clars i sobretot, sobretot, amor, molt d’amor. El plat resultant és un projecte que val la pena tastar.

El món tatanet

Quan entres al Tatanet t’adones que el silenci és possible. Allà s’hi respira tranquil·litat, fins i tot els dies que les criatures estan més alterades o  tenen ganes de més activitat física i corren per l’espai, la tranquil·litat es palpa a l’ambient. I aquesta tranquil·litat amb què et trobes fa que t’aturis tu també i que abaixis el ritme que portes de l’exterior: treu-te la jaqueta, deixa les teves coses a la cadira, pren-te uns segons per respirar, treu-te les sabates i entra a l’espai silenciosament, seu en un racó i observa… benvingut/da al món Tatanet.

Foto de Nikoline Nik

Ets en espai lluminós, amb una gran finestra per on els raigs del sol entren al llarg del matí. Des de fa poc en pengen unes cortines que l’àvia d’una Tataneta ha fet per l’espai: tot un regal. En aquest ambient de comoditat i seguretat, les criatures inicien la seva activitat diària: el joc. I des del joc van familiaritzant-se amb el món, amb els seus iguals, amb els adults i sobretot, amb elles mateixes.

L’espai s’articula per racons (psicomotricitat, construccions, contes, joc simbòlic…) de tal manera que cada u pot circular-hi lliurement i anar allà on li interessa. No hi ha moltes joguines ni materials, els justos per no saturar ni l’ambient ni els infants. Cada u decideix en tot moment amb què i amb qui vol jugar i si en un moment donat vol un material que està guardat pot demanar-ho als acompanyants, que li oferiran treure’la canvi de guardar-ne un que estigui a l’espai.

Les activitats que s’hi fan mai són dirigides, però cada dia, en una petita sala,  s’hi fa una proposta diferent per aquells infants que vulguin descobrir-la: jocs amb llanternes a la foscor, pintura, fang, experimentació amb diferents elements –fulles, papers, pots…- , música, visita de personatges, etc. I dos dies a la setmana sortida al parc per suplir la manca d’un espai exterior fixa. Cada sortida, una nova aventura!

Foto de Nikoline Nik

 

Al món Tatanet tot es contempla des d’una alçada baixeta, l’alçada de les nenes i nens. S’intervé poc i encara es jutja menys. Es dóna cabuda a totes les emocions i processos pels quals travessa l’infant, donant-los un lloc, un espai i un temps on expressar-se. Si algú plora se li permet plorar. Mai se li diu que deixi de fer-ho, sinó que se l’acompanya mentre li cauen les llàgrimes, abraçant-lo si ho necessita, acaronant-lo, transmetent-li que hi ha qui està amb ell, qui l’escolta i qui procura entendre què li està passant. Es tracta de poder acompanyar emocionalment les criatures, d’estar pendents de quins són els seus processos. Escoltar, en cada moment, què és allò que expressen, sentir quines són els seves necessitats, les seves pors, les seves angoixes, les seves alegries, etc.

El Tatanet creix. Ens hi acompanyes?

Foto de Nikoline Nik

Al barri de Sants hi ha una escoleta que creix amb els seus infants i uns infants que creixen en aquesta escoleta, que s’hi  fan grans, i que ens fan grans a aquells que els acompanyem en el procés. Perquè  hi ha una educació que és viva, que és capaç d’escoltar el batec de les criatures, batec que marca el ritme, els múltiples ritmes de l’educació. I a aquest ritme, l’educacció acompanya en el creixement, sense empényer l’infant a créixer.

Al barri de Sants hi ha un projecte que és viu i que es fa gran dia a dia, amb cada nou infant, amb cada nou acompanyant, amb cada nou voluntari, amb cada nova família. Ens hi acompanyes?

 

Article aparegut al bloc de Mammaproof, el 27 de gener de 2014.

Nit de Reis: carta oberta als meus dos fills

Estimats fills meus, Max i Frida,

ara que són dies d’escriure cartes plenes d’il·lusió i de demandes, avui que Ses Majestats vindran per portar-nos allò que els hem demanat, no vull perdre l’ocasió per escriure, jo també, la meva carta.

Com a bona igualadina, avui aniré a celebrar la Nit de Reis a la meva ciutat natal, amb tota la família. La Nit de Reis és, per mi, la millor de les nostres festes; tota la ciutat s’aboca al carrer per celebrar l’arribada de Ses Majestats, precedida des de ja fa uns dies per la del Patge Faruk, el seu emissari.

Patges d’Igualada. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

El dia 5 de gener, a Igualada, la màgia està present a tot arreu i la il·lusió es palpa només baixar del cotxe. El cor se t’accelera quan comences a veure, entre la gent del carrer, les primeres plomes, els primers vestits brillants. I els nervis de les criatures s’encomanen entre els adults amb la mateixa intensitat que ho fan entre els més petits.

Avui, la ciutat s’omplirà de plomes, de colors llampants i de teixits majestuosos. Entre atemorits i il·lusionats tots els nens i nenes voldran tenir la seva estona amb els patges i patgeses. Els adults, com a criatures, ens contagiarem d’aquesta il·lusió i, nosaltres també, escoltarem bocabadats allò que des d’Orient venen a dir-nos.

Plomes de patges. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

Fills meus, Max i Frida, espero que aquesta nit, entre la màgia i la il·lusió no s’escoli l’adoctrinament, la censura ni la repressió. Que la pregunta d’avui no sigui si us heu portat bé. Que la pregunta d’avui sigui quant feliços heu estat quan us heu embrutat els bigotis de xocolata; quan us heu mullat de dalt a baix trepitjant bassals; quan heu fet pintura amb tot el cos; quan heu tirat per terra totes les agulles d’estendre que hi havia al cistell; quan us heu tret les sabates i els mitjons al parc i heu decidit que descalç s’hi està millor; quan heu esclatat a riure després de desplegar tots els draps que jo pacientment havia estat plegant.

Que la pregunta d’avui no sigui si heu fet cas als vostres pares, sinó si a casa vostra s’ha donat lloc a la vostra veu, als vostres desitjos, a les vostres demandes.

Que la pregunta no sigui si vosaltres ajudeu als pares, sinó si els pares us ajudem prou a vosaltres.

Que el patró per avaluar el vostre comportament no sigui el del bé i el mal, sinó el de la capacitat que tenim els adults per permetre-us ser nens i comportar-vos com a tal, permetent-vos experimentar, crear i  trencar els patrons que per a vosaltres teníem preconcebuts.

Que avui no caigui sobre vosaltres l’amenaça que si no recolliu les joguines després de jugar els Tres Reis vindran i us les prendran, sinó el desig que sempre tingueu algú al vostre costat que us acompanyi a l’hora de recollir-les. Que no se us amenaci dient que els patges us veuen en tot moment per avaluar com us porteu, sinó que se us desitgi una observació respectuosa i activa per part dels adults que us acompanyem en el vostre creixement.

Rei Gaspar. Foto extreta del blog http://paucorcelles.blogspot.com.es

Fills meus, Max i Frida, no voldria que aquesta nit es convertís en una nit de xantatges, de judicis ni de sentències. No voldria que se us avalués segons patrons dicotòmics que es limiten a entendre el món en termes de bo i dolent.

I no voldria, en cap cas, que aquest gran muntatge d’ il·lusió que els adults preparem per a les nostres criatures fos motiu suficient per exigir-vos un comportament submís, dòcil i obedient. Sentiu-vos lliures, avui més que mai, de ser nens i de ser tal com sou.

I sobretot, que tingueu una molt bona Nit de Reis.

 

Mama Mireia

Crisis de mare

Hi ha moments en què que més valdria deixar-ho tot i arrencar a córrer. Ben lluny, ben lluny. A l’altre punta del món on no et trobi ningú!

Seria genial viure en estat de vacances constant: relaxada, contenta, sense presses ni horaris, cuinant amb alegria, constantment asseguda a la gespa i sense tenir presa per tornar-me a aixecar, fent hipopresives mentre et banyes a la piscina, etc. Però, senyores i senyors, les vacances s’acaben, i encara que tu “oficialment” no treballes i estàs de baixa per maternitat (i a partir de demà, oficialment d’excedència per cura de fills), et passes el dia anant amunt i avall per portar el fill a l’escoleta o per anar al parc, o a la ludoteca, carregada com una burra, amb una criatura a coll en tot moment, cuinant, fregant, comprant i, evidentment, buscant forats per escriure, per contestar correus, per continuar implicada en els deu mil nou cents projectes en els que t’encanta estar implicada…. i la bombolla s’infla, s’infla i…. PATAPAM!! Arriba una crisi que no supera ni la de la bombolla immobiliària.

Hi ha matins que en comptes de llevar-te i estar descansada et sents més pesada i cansada que si haguessis estat tota la nit de marxa com antany. Aquests matins, no saps per què, els nens pesen quaranta quilos més i portar-los a coll et destrossa l’esquena. Són matins en què tot cau a terra i tot es desplaça, per art de màgia, del seu lloc habitual i en comptes de veure la casa cada vegada més neta i endreçada, la veus més caòtica i més bruta. Són matins en què la teva filla es treu els mitjons a la mateixa velocitat que tu pretens vestir el teu fill, que l’únic que vol és que li deixis posat el pijama de l’astronauta i que torneu a explicar per enèsima vegada el conte del circ. Són matins en què tu només esperes que arribi el moment de deixar-ne un a l’escoleta i que l’altre s’adormi, com a mínim, una horeta, però que, ves per on, ni l’un vol quedar-se a l’escoleta ni l’altra dormirà tant com desitges. I en aquest context, a la mínima de canvi perds la paciència (on en venen, per cert!) i fots quatre crits a la pobra criatura, que l’únic que volia és tornar a explicar el conte del circ i que deixessis de fer el dinar, i de plegar roba, i de canviar el bolquer, i de… d’una punyetera vegada. I tu, l’únic que has sabut fer, és cridar. Doncs quina merda d’exemple!

I amb la merda d’exemple que acabes de donar et tanques a la cuina amb una sensació de merda. “Si us plau, món, atura’t que jo baixo ara. Necessito un replantejament urgent”.

Una abraçada forta, mama. Maria Grazia Grossi

El nivell d’exigència que requereix criar i educar els fills és realment difícil. Dedicar a cada negació amb la què et trobes una estona de negociació; mai no donar un simple no com a resposta i intentar donar sempre una explicació comprensible; invertir temps per a resoldre els conflictes que sorgeixen, per exemple quan el germà gran pega o abraça amb “massa força” a la petita; poder aparcar tota la feina de casa i saber que el que realment val la pena és passar temps amb els fills; endur-te el fill de l’escoleta si hi ha un dia que et diu que no li ve de gust anar-hi o et demana a plors que ell el que vol és estar amb tu; seure al terra, mirar el món des d’aquesta alçada i creure, realment creure, que no hi ha res més urgent que jugar una estona i tornar a explicar el conte del circ. Tot això. I mantenir-ho quan tens un segon fill. I mantenir-ho tot i les duríssimes exigències del món actual. I mantenir-ho…

Hi ha moments en que ho deixaries tot i arrencaries a córrer. En comptes d’això, il·luminada per una espurna d’allò que alguns anomenen intel·ligència emocional, t’estimes més deixar les criatures a algú proper (normalment la teva parella, o si estàs de sort i és dilluns, la teva mare, sempre a punt per donar un cop de mà) i sortir a córrer, a nedar, a caminar o a fer una xerradeta amb les amigues. I després de la descompressió i de quatre respiracions profundes abans de tornar a entrar per la porta de casa, retrobes l’actitud i l’estat d’ànim que cal mantenir per a ser mare i el nivell de paciència que necessites per mantenir tot allò que t’havies promès que necessitaves per criar els teus fills des de l’amor, l’escolta i el respecte. Perquè això, ara mateix, és l’únic que compta.

Rabioles II. M’ha desaparegut el bebè

Tot va començar el dia que va aprendre a dir no, a utilitzar aquest adverbi amb propietat. Des d’aquell moment va començar a separar-se de mi, de nosaltres, de la resta del món i va començar a ser ell mateix.

Tot i així, llavors, encara era fàcil portar-lo, conduir-lo cap allà on jo creia que havíem d’anar. Aquell no que em deia constantment no volia dir un no estricte, no representava una negació absoluta d’allò que jo li estava demanant, sinó que simplement era un toc d’atenció: Ep, alerta! Farem el que tu dius, però que sàpigues que m’estic adonant que aquí sempre ets tu la que mana. Que sàpigues que em començo a adonar que puc fer les coses a la meva manera.

 

Passem pel difícil moment dels dos anys. I dic difícil perquè per mi, com a mínim, ho és. Ara, quan li demano alguna cosa  que hem de fer (vestir-nos, desvestir-nos, fer un pipí, recollir alguna cosa que ha caigut, preparar-nos per sortir de casa, etc.) o faig alguna intervenció massa invasiva o sense el seu consentiment (remenar-li les verdures del plat, tallar-li el pa a trossos, rentar-li les mans, etc.) ja no em trobo amb aquell no del principi, sinó que s’estableix un xoc frontal, un joc de forces, una batalla que només acaba quan un dels dos venç i passa per damunt de l’altre. I aquest és l’error capital en el qual haig d’evitar caure si no vull acabar pensant que al meu fill, el que li passa, és que és un malcriat i que em pren el pèl, que és, probablement, un dels punts de vista imperants. Un punt de vista totalment legítim però amb el qual no em conformo ni m’identifico. Vull evitar entendre la seva negativa com un xoc frontal, com un joc de forces, com una batalla en la qual només hi pot haver un guanyador. Entendre-ho no com un conflicte sinó com un pas més en la consolidació de la seva personalitat. Fàcil de dir, però difícil d’aplicar!

Passar de la imposició a la proposta, o donar lloc al seu temps. El joc ja no es juga només al meu terreny, sinó que és un joc a dues bandes i tots dos jugadors hem de sentir que hi estem participant, que se’ns deixa jugar. És evident que hi ha límits, i límits molts clars que no es poden transgredir i que no es poden negociar, però també és cert que de vegades hi ha diferents camins per arribar al mateix lloc, i que la via que jo dicto no té perquè ser la millor. Sovint a mi em toca aturar-me, contenir-me i donar-li a ell el temps i l’espai que necessita per arribar allà on ens hem proposat. Entendre que ell té un altre tempo, una altra manera de veure el món, de percebre’l i de sentir-lo i que això fa que tingui vies pròpies per a relacionar-s’hi.

Passar de la batalla a la negociació, aquest no és un joc on hi ha guanyadors i perdedors. Aquesta és, probablement, la premissa que m’haig de repetir i que més present haig de tenir. Entendre que la seva negació no és una declaració de guerra i un desafiament a la meva autoritat. Portar-ho des del terreny de la lluita al terreny del diàleg, on tots dos intentem cedir una mica per arribar a un punt intermedi que a tots dos ens satisfà. Deixar de sentir-me vençuda quan he estat jo la que ha acabat cedint.

Passar de les batalles en tots els fronts als límits clars en un espai més obert i més lliure. M’he adonat que puc trobar una altra manera de relacionar-me amb el meu fill i que probablement, el més intel·ligent que puc fer és intentar evitar aquests moments de xoc, de trobada de concepcions enfrontades constantment. Començar per pocs reptes i petits: no pot ser que en un dia, tot el que fem hagi de ser a la meva manera, s’hagi de fer segons el meu punt de vista i segons el meu temps. En canvi, sí que puc establir petites fites que siguin inamovibles i a les quals cada dia hem d’arribar, costi el que ens costi, com per exemple vestir-nos quan ens llevem, fer un riu abans d’anar a dormir i rentar-nos les mans abans de dinar. Un cop les haguem aconseguit i consolidat, podrem establir-ne més. Si vull establir-les totes de cop i en un mateix dia, és evident que no hi haurà negociacions possibles, que tot s’haurà de fer segons el meu temps i que acabarem en el terreny de la batalla. Mantenir pocs límits i clars sabent i sent conscient que hauré de cedir en molts aspectes: no puc pretendre jugar tots els jocs!

Passar de la invasió a l’observació. Massa sovint l’error és meu perquè m’oblido que el meu fill pot fer moltes coses sol, moltes més de les que jo em penso. Ja no li cal que li remeni la verdura del plat ni que li talli la fruita a trossos (encara que fins ara sempre ho haguem fet així). Ara, el que li cal, és que li doni l’oportunitat per a poder-ho decidir, que li pregunti i, sobretot, que deixi de fer les coses per ell, passant per damunt seu.

Una abraçada maternal, Nicolas Gouny

Definitivament, el que em cal, és entendre que ja no tinc un bebè a qui haig de fer-li tot, a qui puc portar per allà on a mi més em convé. Tinc una personeta al meu costat que comença a reivindicar-se com a tal, que vol ser escoltada i que avança per forjar-se el seu lloc en el món. I això, probablement, és el més bonic que hi ha i el millor que em pot passar com a mare.